Salut mental
Societat18/05/2024

¿Estem parlant massa de la salut mental dels joves?

Estudis recents posen en dubte que l'allau de converses sobre salut mental siguin beneficioses per als adolescents

Ellen Barry / The New York Times
i Ellen Barry / The New York Times

Nova YorkÚltimament, la salut mental s’ha convertit en un tema central de la infància i l’adolescència. Els joves narren els seus diagnòstics i tractaments psiquiàtrics a TikTok i Instagram, i les escoles, alarmades per l’augment dels nivells d’angoixa i autolesions, estan introduint cursos preventius d’autoregulació emocional. Ara, però, alguns investigadors adverteixen que hi ha el risc que ens estiguem excedint. Les campanyes de conscienciació sobre la salut mental ajuden alguns joves a identificar trastorns que necessiten tractament, però poden tenir un efecte negatiu en uns altres, ja que els porten a sobreinterpretar els símptomes i a veure’s a si mateixos com a més problemàtics del que són.

Els investigadors esgrimeixen resultats inesperats en assajos d’intervencions escolars de salut mental al Regne Unit i Austràlia. Segons aquestes conclusions, els alumnes que van rebre formació en els fonaments de l’atenció plena, la teràpia cognitiva-conductual i la teràpia dialèctica conductual no estaven més sans que els seus companys que no hi havien participat. De fet, alguns en van sortir pitjor parats, almenys durant un temps. Un altre estudi dels Estats Units mostra que, entre els joves, “autoetiquetar-se” com a persona depressiva o ansiosa s’associa a pitjors habilitats a l’hora d’afrontar situacions, com ara conductes evitatives o una tendència a sobrepensar constantment.

Cargando
No hay anuncios

Continuant amb les investigacions, en un article publicat l’any passat, dos psicòlegs investigadors de la Universitat d’Oxford, Lucy Foulkes i Jack Andrews, van proposar el terme “inflació de la prevalença” –impulsada per la notificació de símptomes lleus o passatgers com a trastorns de salut mental– i suggereixen que les campanyes de sensibilització hi estan contribuint. “S’està donant aquest missatge que els adolescents són vulnerables, que és probable que tinguin problemes i que la solució és externalitzar-los a un professional”, afirma la Dra. Foulkes, investigadora del departament de psicologia experimental d’Oxford i autora de dos llibres sobre salut mental i adolescència. 

Fins que la recerca d’alta qualitat hagi aclarit aquests efectes negatius inesperats, argumenten els investigadors d’Oxford, els sistemes escolars han de procedir amb cautela amb les intervencions de salut mental a gran escala. “No és que calgui tornar al punt de partida, sinó que cal prémer el botó de pausa i redirigir potencialment els esforços”, afirma la Dra. Foulkes. “És possible que una cosa molt benintencionada s’hagi passat una mica de llarg i calgui tornar a posar-ho a lloc”.

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, aquesta opinió continua sent minoritària entre els especialistes en salut mental juvenil, que majoritàriament coincideixen que el problema molt més urgent és la falta d’accés a tractaments. Entorn del 60% dels joves estatunidencs amb depressió greu no reben tractament, segons el grup de recerca sense afany de lucre Mental Health America. En cas de crisi, les famílies, desesperades, recorren als serveis d’urgències, on els adolescents sovint s'estan durant dies abans que s’obri un llit psiquiàtric. Segons els experts, és bo adoptar un enfocament preventiu, ensenyant als escolars habilitats bàsiques que puguin evitar crisis posteriors.

Un resultat decebedor

L’estiu del 2022, els resultats d’un estudi històric sobre l’entrenament en mindfulness a les aules britàniques van caure com una llosa. L’assaig, My Resilience in Adolescence, o MYRIAD (La meva resiliència en l’adolescència, en català), va ser ambiciós i exhaustiu, amb un seguiment d’uns 28.000 adolescents durant vuit anys. Es va posar en marxa amb l’optimisme que la pràctica donaria els seus fruits i milloraria la salut mental dels estudiants en anys posteriors. En aquest sentit, la meitat dels adolescents van ser entrenats pels seus professors per dirigir l’atenció al present –respirant, notant les sensacions físiques o fent activitats en el seu dia a dia– en 10 lliçons de 30 a 50 minuts cadascuna.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, els resultats van ser decebedors. Els autors van assenyalar que “la seva hipòtesi” que l’entrenament de mindfulness milloraria la salut mental dels estudiants “no es veia confirmada”. De fet, els autors van concloure que els estudiants amb un major risc de patir problemes de salut mental van aconseguir resultats una mica pitjors després de rebre l’entrenament. Però cap al final del projecte de vuit anys “el mindfulness ja estava integrat en moltes escoles i ja hi havia organitzacions que guanyaven diners venent aquest programa a les escoles”, diu la Dra. Foulkes, que ha col·laborat en l’estudi com a investigadora postdoctoral associada. “I és molt difícil difondre el missatge científic”.

Llavors, algú es preguntarà, per què un programa de salut mental pot ser perjudicial? Els investigadors de l’estudi van especular que els programes de formació “consciencien sobre els pensaments pertorbadors” i animen els estudiants a asseure’s amb els sentiments més foscos, però sense aportar-hi solucions, especialment per a problemes socials com el racisme o la pobresa. També van descobrir que els alumnes no gaudien de les sessions i no practicaven a casa. Una altra explicació és que podria fomentar la “corrumiació”, el tipus de discussió de grup llarga i sense resoldre que agita els problemes sense solucions.

Cargando
No hay anuncios

La paradoxa de la consciència

Altres investigacions suggereixen que, potser, el problema és que les etiquetes als símptomes no serveixen per a res. Isaac Ahuvia, doctorant de la Universitat de Stony Brook, ho va comprovar recentment en un estudi amb 1.423 estudiants universitaris. El 22% es van “autoetiquetar” com a depressius i van dir “Estic deprimit” o “Tinc depressió”, però fins a un 39% complien els criteris diagnòstics de la depressió. L’investigador va descobrir que els estudiants que es van autoetiquetar sentien que tenien menys control sobre la depressió i eren més propensos a catastrofitzar i menys propensos a respondre a l’angoixa posant les seves dificultats en perspectiva, en comparació amb els companys que tenien símptomes de depressió similars.

Cargando
No hay anuncios

Jessica L. Schleider, coautora de l’estudi d’autoetiquetatge, diu que això no va ser cap sorpresa: "Les persones que s’autoetiqueten semblen veure la depressió com una fatalitat biològica”. “Les persones que no veuen les emocions com a mal·leables, que les veuen com a fixes, estancades i incontrolables, tendeixen a suportar-les pitjor, perquè no li veuen sentit a intentar-ho”, afegeix.

Però la Dra. Schleider, professora associada de ciències socials mèdiques a la Northwestern University i directora del Lab for Scalable Mental Health de la mateixa universitat, rebat la hipòtesi de la inflació de la prevalença. És a dir, no està d’acord amb l’afirmació que els estudiants s’autodiagnostiquen en excés, i assenyala que les conclusions del Sr. Ahuvia suggereixen el contrari. Les campanyes de sensibilització poden tenir efectes múltiples i ajudar uns estudiants i no uns altres. En última instància, va argumentar, la prioritat de la salut pública hauria de ser arribar als joves més afectats. “La urgència de la crisi de salut mental és evident”, afirma.

Lucy Kim, una estudiant de 23 anys d’últim curs de Yale que ha pressionat perquè es millori el suport a la salut mental al campus, descriu la hipòtesi de la inflació de prevalença com a “descoratjadora, desdenyosa i potencialment perillosa”, ja que proporciona una altra manera de descartar les experiències dels joves. “Com a estudiant universitària, veig al meu voltant una generació de joves afectats per una solitud, un esgotament i una desil·lusió tan profunds i amplis que suggereixen un malestar que va més enllà de les vicissituds generals de la vida”, afirma. Diu que és cert que hi ha sobrediagnòstics i glorificació dels trastorns mentals. Però l’estigma i les barreres al tractament continuen sent el problema més gran.