Palma“No volem perdre’l temps discutint amb gent que nega l’evidencia”, escrivia, el 1902, Antoni Maria Alcover, sobre aquells que no admeten que sigui la mateixa llengua la que es parla a Catalunya, les Illes Balears i la resta de territoris que la comparteixen. Més d’un segle després, encara coeja aquesta obstinació anticientífica –no fa gaire s’hi ha apuntat el líder del Partit Popular, Pablo Casado–, que repassam quan se celebra, aquest diumenge, el Dia europeu de les llengües.
Fou el mateix Alcover qui desmentí, al Congrés d’Història de la Corona d’Aragó el 1920, que hi hagués un mossàrab procedent del llatí que haurien parlat els cristians a les Illes, abans de l’arribada de Jaume I, per la senzilla raó que “enlloc consta”, ni al Llibre dels Fets, ni al Llibre del Repartiment, “ni a cap dels altres documents contemporanis de la reconquesta d’aquesta illa, Eivissa i Menorca”, que existís tal població cristiana. Els descendents dels foners, islamitzats, foren exterminats o reduïts a l’esclavitud en la seva pràctica totalitat, i substituïts per nous pobladors, majoritàriament –no exclusivament– catalans; que, lògicament, portaren amb ells la llengua que parlaven i que continuam parlant.
Tot plegat, massa obvi. A això s’hi ha d’afegir aquesta bubota que constitueix “l’odiat imperialisme català” –ironitzava la revista Lluc el 1988–, irracional: de fet, mai les Illes han depès de les institucions catalanes, llevat d’una assistència esporàdica a les seves corts medievals, en no tenir-ne de pròpies. L’anomenat ‘gonellisme’ –separatisme lingüístic– va encunyar la quimera d’un llatí evolucionat que hauria sobreviscut a la conquesta, fins als nostres dies: el ‘balear’.
Aquest terme no el fa servir ningú quan ens referim a la llengua que parlam. Col·loquialment, deim mallorquí, menorquí o ‘pla’ –o ‘maonès’ a la colònia algeriana–, eivissenc i formenterenc o ‘pagès’, tots ells variants del català, com estableix la filologia. L’expresident autonòmic Gabriel Cañellas reconeix que la llavors Aliança Popular –actual PP–, quan es discutia l’Estatut, “ens negàvem amb rotunditat a utilitzar la terminologia ‘llengua catalana”. Però, com que l’alternativa era ‘balear’, que “sonava a música celestial”, la denominació científica de la llengua, “catalana, pròpia de les Illes Balears”, és la que quedà.
Així i tot, el professor d’Història Joan Pons, director de l’entitat ‘gonellista’ Sa Fundació, assegura que “la llengua balear ja existia quan Jaume I conquistà les Balears el 1229”, que “les Balears no varen ser repoblades només per catalans” –però sí eren el contingent més nombrós, basta donar una ullada als nostres llinatges– i que “la llengua catalana no existia el segle XIII, sinó que era un dialecte de la llengua d’oc o llemosina” –l’occità. Antonio Roig, autor d’un Tratado de la llengua balear –en castellà–, subratlla la “puresa i genuïtat” del ‘balear’, “només comparable amb el romà-italià (...) La realitat (...) de la llengua balear és evident, i com a tal no necessita ser provada”.
Parlar en ‘cristià’; és a dir, en català
El que sí que és evident és que parlant s’entenen. Per fer servir un testimoni proper, el meu besavi, que mai no es va plantejar que parlàs res més que mallorquí, al llarg dels decennis que visqué a Bilbao, només podia parlar en la seva llengua... amb els viatjants de comerç catalans. Com registra el medievalista Antoni Mas a Llengua, terra, pàtria i nació (Documenta Balear), la documentació mallorquina entre els segles XIV i XV es refereix a la llengua com a ‘català’ en 26 ocasions, mentre que es fa servir ‘mallorquí’ en sis. Una altra denominació és la de “lingua cristianica” –és a dir: ‘parlar en cristià’ era fer-ho en català– i un altra, “nostre languatge”, eufemisme que s’ha fet servir fins als nostres dies –per no ferir susceptibilitats. En canvi, a l’àmbit llevantí, ‘valencià’ “supera de molt” el ‘català’: ja s’hi apuntava la diferència. Des del XVII, en canvi, ‘mallorquí’ passa a ser l’habitual i ‘català’ surt “en escassíssimes ocasions”.
En virtut del centralisme a la francesa, el català o mallorquí, que de totes dues maneres se li havia dit, passava a ser l’equivalent als patois (argot) francesos, destinat a l’extinció: “Desitjosa de contribuir per la seva part a la generalització de la parla nacional entre nosaltres”, afirmava la Societat d’Amics del País el 1835, “i a la desaparició en el possible del dialecte mallorquí...”. Curiosament, és França qui ha fet el 2021 marxa enrere, aprovant una llei de llengües ‘regionals’.
L’historiador Josep Maria Quadrado, narra el professor de literatura Joan Mas i Vives, deia ‘llemosí’ al català per evitar “identificar-se excessivament amb el que culturalment ocorria a Catalunya”. Però mossèn Alcover és contundent: “El llemosí es la branca de la llengua d’oc que’s parlava y’s parla dins el Limousin”, a França. I si al segle XIII es digué així “a les diferents branques de la llengua d’Oc, fou per la preponderancia que alguns grans escriptors d’aquella regió donaren a n-el seu llenguatge entre’ls altres germans del Migdía de França, preponderancia que fou de ben curta durada”.
Quan, el 1900, Alcover encetà la seva obra magna, en un principi el denominà Diccionari Mallorquí, per passar a dir-li poc més tard Diccionari Català. “A tots els qui parlen, a tots els qui estimen aquesta llengua, diguem-li mallorquina, catalana, valenciana, llemosina, rossellonesa, per el nom no ens hem de desavenir, a tots nos dirigim”, afirmava a la Lletra de convit del 1901. Finalment, com és sabut, el títol fou Català-Valencià-Balear per la raó de sempre: “No vull que, en tenirlo fet, llavó valencians i balears, en sentir Diccionari Català, no diguen: Ay Català? Doncs no és per nosaltres! Duyslo ans els de Catalunya.
El 1916, l’enèrgic capellà reiterà que “català, mallorquí, menorquí, eivissenc no són més que modalitats diferents d’un mateix i únic idioma, que el podeu anomenar com vulgueu, mentres no faceu la toixarrudesa de negar-li l’existència”. Desafia a aquests “que me’n mostrin una, de forma ni modalitat lingüística de Mallorca o del regne de València, que no sia dins la Catalunya continental”.
La sang freda de Victorí Planells
Els arguments de Francesc de Borja Moll, successor d’Alcover en aquesta tasca, són contundents. Si ‘ca’ i ‘moix’ i ‘gos’ i ‘gat’ indiquen idiomes distints, “podríem proclamar l’existència d’una llengua diferent per a cada ciutat o vila (...) Unes quantes dotzenes de paraules, dins un conjunt de molts de mils, no determinen una diferència d’idioma”. De fet, a les Illes feim servir paraules o formes verbals arcaiques, que ara tenim per genuïnament balears i que al continent s’han perdut –com passa amb l’espanyol d’Amèrica en relació amb el castellà. Els articles ‘salats’ “encara són emprats a la Costa Brava –els repobladors de les Pitïuses, indica l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, “procedien majoritàriament de les comarques gironines”–, però quan els mallorquins es refereixen al rei, el papa, el Bon Jesús o la Mare de Déu, fan servir ‘el’ o ‘la’ –per no parlar de l’‘eu’ de Pollença.
Moll fa la prova amb “una glosada de més de 100 versos”, redactada per “un bon senyor” que afirma haver-la escrit “en mallorquí popular” i sense ficar-hi “res de català”, i constata que només hi ha una paraula que no es faci servir a Catalunya: ‘coverbos’. Un pic més, no és tant un problema de denominació com de “recel injustificat” sobre un suposat “perill d’imperialisme”.
Qui va rebre en les seves pròpies carns aquesta repugnància atàvica d’un sector dels illencs, només en sentir la paraula fatídica, va ser Josep Maria Llompart quan, el 29 d’octubre del 1977, a un dels parlaments de cloenda de la multitudinària manifestació per l’autonomia a Palma, va reivindicar el ‘català’ i fou respost amb crits de “mallorquí, mallorquí”. Per sort, relatava Aina Moll a El Mundo / El Día de Baleares el 2002, l’eivissenc Victorí Planells, d’Uc, “agafà el megàfon i va dir: unitat, unitat, tothom el va repetir i s’acabà (...) Jo duia anys explicant que era català, i al final sempre sortia qualcú que deia que era mallorquí i jo responia: sí, clar, aquí li deim mallorquí (...) i no passava res. Però no vaig pensar a dir-li-ho a Llompart”.
Ja abans de la mort de Franco es va donar el cas insòlit que, el 1973, un ajuntament encara de la dictadura, el de Manacor, creà l’Escola Municipal de Mallorquí, que, amb aquest mateix nom, ha arribat fins als nostres dies, amb bona salut. Vingué la preautonomia i el començament de la normalització lingüística i, a diferència del cas valencià, el terme ‘català’ es va incorporar amb un ampli –que no total– consens. Tot i això, de tant en tant, es publica una ‘carta al director’ –amb les xarxes socials, l’efecte s’ha multiplicat–, insistint en allò amb què mossèn Alcover no volia perdre el temps.
Parlam català per emprenyar?
Qui parla qualsevol idioma, ho fa per comunicar-se. Els que parlam català, no: ho feim per emprenyar. Així ho creu gent tan cultivada com el pintor nord-americà d’origen irlandès Sean Scully, que fa poc ha declarat al Financial Times que se’n va de Catalunya, entre altres raons, perquè “a Barcelona anaves a les reunions i parlaven completament en català, com dient, ‘Fot-te”. Lluís Carandell, que feia crònica parlamentària a Madrid, em contava que havia d’explicar constantment que “no parlam en català per molestar”.
Qui fou president de l’Obra Cultural Balear Climent Garau tenia “molt mal de pair que en anar a Madrid et recomanin que no parlis en mallorquí amb la teva dona o amb el teu propi germà ‘porque mosquea mucho”. El filòleg Joan Melià assenyalava a l’ARA Balears una tendència a iniciar les converses en castellà “per evitar el conflicte”, si bé aquest només és produeix en un 3% o 4% de les situacions.
No és menys insòlita la incomprensió d’il·lustres escriptors en castellà cap als seus col·legues d’expressió catalana. Benito Pérez Galdós, conta qui fou president de la Comunitat de Madrid Joaquín Leguina, va escriure a Narcís Oller: “És beneitíssim que vostè escrigui en català”, a la qual cosa respongué Oller: “Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copii els costums i els paisatges catalans i els tipus que retrat els sent cada dia, a totes hores, parlar en català. No pot vostè imaginar efecte més fals i ridícul que el que em causaria fer-los dialogar en una altra llengua”. “Llàstima que escrivís en català”, va dir Mario Vargas Llosa del seu admirat Joanot Martorell, segons ha recordat en aquestes pàgines Vicenç Pagès Jordà.