Les unitats de nounats de l’ICS atenen cada any al voltant de 1.200 nadons nascuts prematurament (abans de les 37 setmanes de gestació). Són prop d’un 10% de tots els naixements. Els infants nascuts abans s’agrupen en tres categories: els prematurs extrems, que neixen amb menys de 28 setmanes; els prematurs importants, de 28 a 32 setmanes, i els prematurs moderats i tardans, de 32 a 37 setmanes. "Són nadons que pot ser que no estiguin preparats per regular a fora la temperatura, respirar o alimentar-se i en aquests casos necessiten ingressar a l'hospital perquè els ajudin en el seu desenvolupament", explica Josep Perapoch, cap del servei de pediatria de l'Hospital Josep Trueta. Perapoch, però, deixa clar que són infants amb un percentatge de supervivència molt elevat, supera més del 90%.
"És dur quan et treus la llet però no tens la teva filla allà per donar-l'hi"
Quinze hospitals catalans tenen un programa on famílies voluntàries que han tingut fills prematurs ajuden pares que ara passen per aquesta situació
Girona“Estàs bé? Et molesto? Podem parlar? Soc l’Eli, mare del Guillem, un nen prematur”. Amb la màxima dolçor l’Eli Francesch, que porta una bata lila, s’aproxima a l’Imane Aziz, que és a l’UCI de nounats de l’Hospital Josep Trueta de Girona amb la seva primera filla, que tot i néixer a la setmana 37 (al límit de la prematuritat) va pesar només 1,6 quilograms. “Quan em van donar l’alta va ser duríssim perquè marxes i deixes la teva primera filla aquí, estàs preocupada i no és la situació que t’imagines quan et quedes embarassada”, explica la mare, de 35 anys, que fa una setmana que va tenir la nena.
La xerrada amb l'Eli Francesch i la Laura Torres, una altra mare que també va tenir un infant prematur, tranquil·litza Aziz, que ara mateix és una muntanya russa d'emocions. "T'ajuda escoltar algú que ja ha passat per aquesta situació, m'han donat unes pautes per poder-me organitzar el dia a dia", afirma. El més dur, explica, és aixecar-te cada tres hores a la nit a treure's la llet que l'endemà alimentarà la seva filla. "Et treus la llet però no tens la teva filla allà per donar-l'hi".
Just aquesta solitud nocturna, també va ser la part més difícil de gestionar per a Francesch, que va tenir el seu primer fill a les 30 setmanes d'embaràs i va pesar 1,5 quilograms. "Per a mi va ser un xoc brutal. Sonava el despertador i m'endollava a la màquina de treure llet durant els dos mesos que el meu fill va estar a l'hospital". Tot va passar en plena pandèmia, en la seva fase més dura, i després d'estar ingressada tres setmanes per evitar que el Guillem neixés abans. "Va néixer al juny, te l'ensenyen, el veus i se l'emporten, i amb totes les emocions no tens temps de decaure, però quan llavors el veus connectat a tots els tubs, tot et surt", recorda.
Fa dos anys que Francesch, a proposta de Torres, va decidir adherir-se al programa d'acompanyament de mares que han tingut fills prematurs. El projecte va néixer el 2018 a l'Hospital Clínic Maternitat i es va expandir de forma progressiva a 15 hospitals catalans, entre els quals hi ha tots els de l'Institut Català de la Salut (ICS) que tenen planta de nounats.
Les voluntàries prèviament fan un curs que acostuma a durar un any i en què reben l'assessorament de tot tipus de professionals, des de psicòlegs fins a neuròlegs. Durant aquests dos anys de voluntariat Francesch ha vist situacions de tota mena. "El tractament ha de ser molt respectuós i mai s'han de dir frases com «El teu fill es posarà bé», perquè tu no ets la professional", apunta. S'acostuma a trobar famílies que necessiten parlar, "treure el que porten dins", que són les que acostumen a tenir els nadons més greus, i les que volen saber com anirà tot el procés.
Les tres fases de la prematuritat
Acostuma a haver-hi tres fases, explica la psicòloga perinatal Natàlia Artigas de l'Hospital Trueta. "La primera és el per què a mi o què he fet jo perquè passi aquesta situació", explica. Després s'entra en la que vols conèixer les necessitats que té el nadó (alimentació, cures), com ajudar-lo i acompanyar-lo i, finalment, arriba la de què passarà quan arribem a casa, què ens espera. "El que està clar és que conèixer una família que ja ha passat per aquesta situació els empodera", assegura.
Fracesch recorda especialment dos casos que l'han marcat durant aquests dos anys d'acompanyament. La primera era una mare que portava gairebé vuit mesos a la unitat de neonats. "Què li havia de dir si jo només vaig estar-hi dos mesos!", exclama. Un dia aquesta mare, ja en les seves últimes setmanes a l'hospital, li va ensenyar un vídeo d'una família que anava a la platja i de sobte el camí començava a fer pujada i només trobava entrebancs, "els acabaven superant tots, sempre recordaré aquesta lliçó de vida", diu emocionada. La segona va ser la solitud amb què vivia tot el procés un pare. Era una família que ja tenien un fill gran i que estava amb el pare mentre la mare cuidava del petit a l’hospital. “Recordo que m’explicava que era lògic que se centralitzés tot en la mare i el nadó, però que els pares eren els grans oblidats. Explicava com quan estava amb el fill gran de vegades es tancava al lavabo a plorar, per gestionar la situació”.
Com Francesch més d'un centenar de pares i mares han fet la formació de Som Prematurs per fer aquest acompanyament als hospitals. "Quan vaig tenir el meu fill em vaig quedar amb una cosa tancada a dins, el voluntariat m'ha permès treure-ho", conclou Francesch. Mentre Aziz toca fusta perquè la seva filla hagi pujat de pes aquesta setmana: "Si tot va bé en dues setmanes podem ser a casa".