Parlen professors de menors no acompanyats: “Un nin d'11 anys travessà mig Àfrica caminant per arribar a Mallorca”
L’ARA Balears segueix el procés d’escolarització d’adolescents migrants procedents del continent africà. El 2024 n’arribaren en pastera 367, el doble que l’any anterior
El 2024 han arribat a Mallorca 367 menors no acompanyats.Ismael Velázquez
Per guardar notícies necessites accedir al teu perfil o crear un compte gratuït de l’ARA.
PalmaDel conjunt de l’Arxipèlag, Mallorca és l’illa on més menors migrants arriben en pastera des de l’Àfrica. De manera inadequada se’ls coneix com a MENA (Menors Estrangers No Acompanyats). La xifra s’ha duplicat els últims tres anys, any rere any. El 2023 foren 180 i el 2024, 367. Són dades de l’IMAS (Institut Mallorquí d’Afers Socials), del Consell Insular, que és l’entitat encarregada d’acollir aquests adolescents sense empara familiar. La institució també s’ocupa d’un altre petit nombre de menors en la mateixa situació que el govern estatal ha repartit entre diferents comunitats autònomes.
L’acollida es fa a través de pisos tutelats i en molts casos implica un procés d’escolarització en centres d’ensenyament Secundari. Salvador és el nom fictici d’un dels professors de la Part Forana que s’ha trobat gestionant a l’aula una realitat inesperada. “Un horabaixa d’octubre m’avisaren que, a la meva tutoria de 1r d’ESO, s’hi acabava d’incorporar un nin de Burkina Faso. Nomia Saidou [un altre pseudònim]. Vaig haver de cercar en un mapa on era aquest país, al nord-oest de l’Àfrica. L’endemà el vaig presentar al grup, format per 28 alumnes. Els vaig dir que havíem de tenir-ne cura perquè era un nin que havia patit molt, que podria haver mort a la mar i que estava tot sol aquí. Quedaren muts”.
A poc a poc, a través del departament d’Orientació, Salvador va anar tenint més informació del menor. “Va arribar amb uns papers il·legals d’una màfia, segons els quals tenia 18 anys. Tot i que és molt corpulent, el pediatre va determinar que en tenia 12. Són nins que no venen aquí a estudiar, sinó a fer feina per poder enviar doblers a les seves famílies. A posta els interessa dir que són majors d’edat”. La desesperació empenyé Saidou cap a una odissea indesitjada. “La seva mare morí de manera sobtada quan ell era molt petit. A 11 anys, amb doblers que li havia donat el pare, travessà mig Àfrica caminant i en furgoneta fins a arribar a Algèria. Allà, per poder-se pagar el viatge en pastera fins a Mallorca, es llogà en diferents feines”.
Motxilla emocional
Malgrat la barrera idiomàtica, Salvador ha aconseguit vincular força bé amb Saidou. “Està aprenent el català molt aviat. La seva il·lusió és ser jugador del Madrid. No té una mirada trista perquè està content d’haver complit el seu somni, que és haver arribat viu aquí”. Hi ha dies, tanmateix, en què la motxilla emocional és massa feixuga. “Un dia vaig notar que estava trist i vaig sortir amb ell a fora per preparar un vídeo selfie d’una activitat. Li vaig demanar què li passava. Em va comentar que havia telefonat al seu pare i que li havia dit que estava malalt. Aleshores també vaig saber que la seva germana gran era a Itàlia i que un altre germà vivia des de feia quatre anys a Barcelona”.
El 2024 han arribat a Mallorca 367 menors no acompanyats.Ismael Velázquez
L’any passat Salvador ja va tenir un altre menor migrant d’ànim voluble. “A final de curs vàrem organitzar una sortida a la platja. Mentre tots els nins es tiraren a la mar, ell va quedar assegut en una roca. Vaig pensar que no volia mostrar el seu cos perquè era musulmà o que per ventura no sabia nedar perquè procedia d’un país de l’interior de l’Àfrica. Després, però, en vaig conèixer els motius reals: era un nin que, durant la travessia en pastera, havia vist morir el seu pare. Ell sí que tenia una mirada trista. Em va fer molta de pena”.
Víctimes de ‘fake news’
Salvador té clar el paper que juga l’escola en la societat: “Serveix per minimitzar les diferències i promoure la bona convivència. Per desgràcia, però, la condició social marca el futur dels alumnes. Un nin amb un entorn protegit té més possibilitats de tenir un millor rendiment acadèmic. Per això, no s’hauria de parlar de fracàs escolar, sinó de fracàs social. Amb tot, hi ha casos extraordinaris de resiliència, de nins que, enmig de grans adversitats, suren. Els herois actuals no duen capa, són al·lots discrets que tindrien mil motius per no venir a l’institut i hi venen. I en alguns casos, fins i tot protegeixen pares que passen per sotracs personals importants”.
El docent es mostra molt preocupat pels discursos d’extrema dreta que calen a les aules: “Hi ha nins que es dediquen a repetir les consignes d’odi que veuen a les xarxes socials. Ho fan per dur la contrària sense ser conscients de la gravetat del missatge. Ells són unes víctimes molt vulnerables de les conegudes fake news”. Una anècdota il·lustra molt bé aquesta moda: “Un dia, en una classe de 3r d’ESO, vaig fer llevar una foto de Franco. Vaig renyar els alumnes. Els vaig explicar que, per culpa d’aquest senyor, el meu padrí havia estat tancat a la presó per escoltar Radio Pirenaica, l’emissora del Partit Comunista a l’exili. També els vaig contar el cas d’una veïna seva a qui, durant la Guerra Civil, els franquistes havien rapat el cap i havien humiliat fent-la passejar pel mig del poble”.
Por dins les pasteres
Esperança és el nom fictici d’una professora d’un altre institut de la Part Forana. S’encarrega de les aules de PALIC (Pla d’Acolliment Lingüístic i Cultural). Tots els seus alumnes són nins d’entre 14 i 15 anys, majoritàriament de Guinea i Mali (no té cap nina). També n’hi ha de la Costa d’Ivori i d’Algèria. Ara, després de dos mesos d’haver començat a estudiar català, és quan alguns s’han animat a contar-li les seves terribles vivències personals. “Estan supeditats a les màfies. Travessen el desert dalt d’un camió i, en funció dels doblers que tenen, poden seure devora el conductor. Si no, van darrere de qualsevol manera. N’hi ha que han vist morir companys seus que han caigut durant el trajecte. A Algèria els espera una barca que els durà fins a les Balears. És en alta mar quan passen més por. Peguen bots d’alegria en veure terra”.
Alguns menors migrants que tutoritza Esperança han partit del país pel seu compte, enlluernats pel que veuen d’Europa a través del mòbil. “Un de la Costa d’Ivori va aconseguir estalviar doblers i, a 14 anys, en contra de la voluntat dels pares, arriscà la vida per tenir un futur millor”. Un cop a Mallorca, l’escola no forma part de les prioritats d’aquests adolescents. “Molts consideren que estudiar és una pèrdua de temps. Però jo els insistesc que necessiten formar-se per poder entendre, per exemple, les condicions d’un contracte de feina”.
Lliçó de vida
Els alumnes d’Esperança se senten uns privilegiats. “No els veig tristos, però, tot i que han aconseguit el seu objectiu, sovint s’enyoren. N’hi ha que no volen parlar del seu passat. D’altres, en canvi, s’han animat a fer-ho davant la resta d’alumnes d’aquí. És una experiència molt positiva que ajuda el grup a prendre consciència del seu drama i a saber valorar el que tenen”. Aquesta lliçó de vida també és per a la mateixa docent. “Pas molt de gust de fer la meva feina. He après a relativitzar coses que pensam que són un problema quan no ho són. Tractant amb aquests menors, t’adones que la vida és sort. Tot depèn del lloc on t’hagi tocat néixer”.
Esperança rebutja l’etiqueta de MENA. “És una expressió que deshumanitza. Cada dia tots veim amb absoluta indiferència notícies a la televisió d’arribada de pasteres a les nostres costes. Quan, però, tens davant els seus ocupants amb noms i llinatges, la perspectiva canvia molt. Acabes tenint un vincle molt fort amb ells. No els hem de veure com a persones que venen aquí a aprofitar-se de nosaltres, sinó a cercar una oportunitat de vida que per mala sort no han tingut al seu país”.
Condicionats per la religió musulmana
Tres alumnes migrants d’Esperança s’han posat a jugar a futbol al club del poble. Cosme (un altre nom fictici) n’és l’entrenador. “Estan –diu– molt motivats. La resta de companys els tracten molt bé. I quan anam a jugar a altres camps no hem viscut mai cap situació de racisme”. Fa mig any Cosme decidí amb la seva dona acollir un dels seus jugadors estrangers. “Vaig sentir una connexió especial amb Mamadou [pseudònim]. És un al·lot que es fa estimar. L’hem tingut durant l’estiu i ara ve a casa nostra algun cap de setmana. Nosaltres ja tenim dos fills i per a ells també està sent una vivència molt positiva”.
A poc a poc Cosme ha anat sabent coses del calvari del seu “nou fill”. “A 12 anys, va partir caminant de Benín [al nord-oest de l’Àfrica] amb el seu pare. A mitjan trajecte, abans d’arribar a Algèria, el pare se sentí malament i es va veure obligat a tornar. Al cap d’una setmana d’arribar en pastera aquí, li digueren que havia mort. Encara va a teràpia per poder-ho pair”. Aquests darrers mesos Mamadou s’ha aferrat molt a la religió musulmana a causa de la influència de l’imam del poble. “Ens té una mica preocupats. Ha tornat més triat amb el menjar. Resa cinc vegades al dia i, quan pot, va a la mesquita”. A partir dels 18 anys, l’IMAS deixa de tutelar els menors migrants. Llavors el seu futur passa a mans de la Conselleria d’Afers Socials del Govern autonòmic amb programes d’emancipació, que inclouen habitatge fins als 25 anys.
‘Mare Mortuum’
El 2013 el papa Francesc quedà astorat en visitar Lampedusa, la petita illa del sud de Sicília, cèlebre pel desembarcament continu d’immigrants –és a tan sols 113 km de les costes de l’Àfrica. Llavors el pontífex clamà contra la “globalització de la indiferència” davant del dolor aliè. El 2015 l’humorista gràfic El Roto publicà una vinyeta en la qual batiava com a Mare Mortuum el Mediterrani. Era una manera de denunciar el cementeri de cadàvers en què s’ha convertit l’antic Mare Nostrum dels romans. Segons l’organització Missing Migrants Project, el 2024 hi perderen la vida prop de 2.300 persones. D’acord amb dades aportades per l’ONG Caminando Fronteras, devers 500 d’aquestes morts es produïren en la ruta balear, que és la més letal del Mediterrani espanyol. Amb tot, la més mortífera del món és l’atlàntica cap a les Canàries –l’any passat hi moriren uns 9.800 migrants.
La ruta balear comença a Algèria. Fins als anys 50 el país nord-africà, a 287 quilòmetres de distància, era una de les destinacions preferides d’illencs a la recerca d’un futur millor. El 2024 es varen interceptar en aquesta ruta més de 330 embarcacions amb unes 5.600 persones a bord, el doble que l’any anterior. El flux s’incrementà el 2017 i es disparà el 2020, l’any de la pandèmia. La majoria dels migrants són homes que fugen de la pobresa i la guerra. Amb tot, els darrers anys ha augmentat el nombre de dones amb menors. De mitjana paguen a les màfies uns 2.000 euros per pujar a unes embarcacions del tot precàries i amb molta de gent a dins que contrasten amb els ostentosos iots d’uns altres estrangers, els turistes. Solen sortir els dies que fa bon temps o quan el vent és favorable. El viatge pot durar entre dos i tres dies.
Un dels factors que explica l’increment de la pressió migratòria cap a les Balears és el conflicte diplomàtic que mantenen Espanya i Algèria. El 2022 el president socialista Pedro Sánchez es posicionà a favor d’un pla d’autonomia marroquí per al Sàhara Occidental, que el 1976 deixà de ser colònia espanyola després de gairebé un segle d’ocupació. És un pla que vulnera la justícia internacional, la qual reconeix el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, aliat d’Algèria.
A Algèria i el Marroc, els joves que es juguen la vida en una pastera per arribar a Europa són coneguts com a harraga. El terme significa ‘els que cremen’ perquè cremen els documents abans de sortir i perquè també estan cremats d’un país que no els ofereix cap futur. Molts són interceptats quan estan a punt de desembarcar principalment a les platges de les Pitiüses. També n’hi ha que ho fan a Mallorca i a Cabrera, però no a Menorca. Llavors passen a disposició policial. Poden estar detinguts un màxim de 72 hores. Tots surten en llibertat amb un expedient de devolució. La majoria, però, són algerians a qui no se’ls tramita l’expedient a causa de les males relacions entre el seu país i Espanya. Sent francoparlants, el seu objectiu final és arribar a França. La resta són traslladats a centres d’internament de la Península a l’espera de ser retornats als seus llocs d’origen. En canvi, les persones considerades vulnerables (malalts i dones) són ateses per la Creu Roja, mentre que els menors passen a càrrec de les institucions insulars.