Pàrquing

PalmaPosar flyers als parabrises dels cotxes d’un pàrquing no era la seva idea de com passar les festes de Nadal, però, com se sol dir, era millor que res. Tenia edat a bastament per recordar quan, dels flyers, se’n deia propaganda, o simplement papers o paperets. Després es va posar de moda la versió anglesa, i així s’havia quedat: un anglicisme, segons deia que es deien n’Álvaro. Anglicismes, ara tot eren anglicismes. Ell en sabia una mica, d’anglès, de les diverses vegades que havia fet de cambrer. Ara ja no el volien a servir taules; habitualment se’l treien del damunt amb qualsevol excusa, però fa un parell de setmanes, un encarregat d’un bar de Palma, engominat i estirat com si acabàs de rebre una descàrrega elèctrica, li va fer saber que no el volia de cambrer perquè no tenia bona presència. Li ho va dir així talment: no et puc donar feina encara que volgués perquè la teva presència no és l’adequada. Les paraules “encara que volgués” el van emprenyar potser encara més que la beneitura aquella de la presència. Era una manera de reiterar que no volia donar-n’hi, de feina, un subratllat innecessari perquè ja havia quedat prou clar. Però es veia que aquell cap de fava passava gust de refregar-li la seva negativa per la cara.

Doncs això, que no tenia bona presència i per això es veia repartint flyers dins un pàrquing. Ara que ho pensava, ‘pàrquing’ també és una paraula anglesa, o un anglicisme, que diu n’Álvaro. Passa que ja fa tant de temps que el deim, i el diu tanta gent cada dia, que ja no sembla que sigui anglès. Sembla que sigui una paraula com les altres, una paraula normal. Però no és com les altres, és una paraula estrangera. D’importació. N’Álvaro deia que ‘futbol’ és un altre anglicisme, perquè els anglesos la diuen igual que nosaltres. Però això ja li semblava més dubtós, perquè el futbol és una cosa molt espanyola, deia ell. A veure si no serà a l’inrevés i són els anglesos els que ens han copiat la paraula a nosaltres.

Ja havia fet la meitat de la primera planta del pàrquing i després hi havia dues plantes inferiors.

I, en acabar, s’havia de fer una altra passada a cadascuna de les plantes, perquè, clar, els cotxes no s’estaven quiets i n’entraven i en sortien tota l’estona. I es tractava que tots se n’anassin amb el seu flyer al parabrisa. Flyer encara no és una paraula que sembli tan normal com futbol. Es veu que vol dir “volador”, que és justament el que fan aquests paperets de propaganda: volar. O, més aviat, caure a terra. La majoria dels conductors els treien del parabrisa abans d’entrar al cotxe, i no es molestaven a acostar-se a la paperera (n’hi havia quatre o cinc a cada planta), sinó que els tiraven a terra sense més miraments. Alguns, ja que hi eren, aprofitaven per buidar el cendrer del cotxe, perquè encara en queden, de cotxes amb cendrer. Els nous ja no en duen, però els antics encara conservaven els cendrers.

Altres conductors no s’adonaven de la presència del flyer fins que no havien posat el cotxe en marxa, i aleshores el que feien era activar l’eixugaparabrises, i així feien sortir volant el paperet, de vegades banyat en l’aigua que el mateix mecanisme expulsa per fer possible la neteja. La qüestió era que el terra de les tres plantes del pàrquing quedava ple de flyers, de tal manera que ell mateix podia comprovar en directe la inutilitat del seu esforç. No era que no complís la seva tasca de posar un flyer a cada cotxe, era que els conductors se’n desprenien, dels flyers, sense ni tan sols mirar-los, i fent gala d’un incivisme cada vegada més exagerat. Hi havia, sobretot, dos fenòmens que no havia vist abans i que li cridaven l’atenció: els cotxes estacionats enmig de dues places d’aparcament i els que tocaven el clàxon dins el pàrquing. Pensava que s’havia de ser molt impresentable per tocar el clàxon dins un pàrquing. Molt probablement, l’encarregat que li va negar una feina de cambrer per no tenir bona presència devia tocar el clàxon dins el pàrquing. Es va preguntar si la paraula ‘clàxon’ també era un anglicisme: li pareixia que sí, però no ho podia dir amb seguretat.

L’objectiu de la seva feina era que els flyers fessin venir ganes als conductors dels cotxes de visitar la gran perfumeria que s’hi anunciava, i que estava allà mateix, a poc més de vint metres de la sortida del pàrquing (de la sortida esquerra, perquè la dreta quedava a l’altre costat de l’avinguda, i aleshores ja calia creuar el semàfor per arribar a la perfumeria). En qualsevol cas, ja es veia que l’objectiu no s’acompliria, perquè els conductors es dedicaven a tirar a terra els flyers amb un menyspreu total pel seu contingut. I, a més, hi havia un problema de concepte: com que se’l trobaven quan ja tornaven a cercar el cotxe, després d’haver fet el que haguessin de fer en aquella zona de la ciutat, era altament improbable que s’animassin a tornar damunt les seves passes, i deixar el cotxe una estona més dins el pàrquing, només per visitar la perfumeria.

Es veia venir que l’acomiadarien també d’aquella feina, no per no tenir bona presència, sinó per incompliment dels objectius. I, tanmateix, ell no en tenia la culpa, si el pla de màrqueting estava mal dissenyat. ‘Màrqueting’, va pensar, un altre anglicisme. Quan l’acomiadassin aniria al bar d’en Cosmo, com sempre. El bar d’en Cosmo, quan no feia olor de lleixiu, en feia d’oli refregit. O de les dues coses a la vegada. S’asseurien allà amb n’Álvaro i xerrarien de qualsevol cosa. El dia vint-i-cinc es podrien desitjar bon Nadal, ell, n’Álvaro i en Cosmo. Segurament n’Álvaro, que sabia de tot, li podria aclarir si la paraula ‘clàxon’ era un anglicisme.