Silvia Federici: "Part de la feina domèstica de les dones és donar plaer sexual al marit"

PalmaSilvia Federici (Parma, Itàlia, 1942) s'ha erigit una de les pensadores feministes contemporànies més citades de l'actualitat. Bona part de la seva investigació es concentra en el llibre Caliban i la bruixa, publicat el 2004, en què a partir de l'anàlisi de la crema de bruixes desvela com el capitalisme es va aixecar damunt uns fonaments sexistes i racistes. Ara com ara, les seves reflexions giren entorn de la reproducció social com a camp de batalla clau per a diversos moviments socials, principalment dels feminismes, en plural. De fet, Federici considera que el moviment feminista és "un dels més capaços d'integrar totes les lluites diferents: des de l'ecològica, fins al racisme, passant pels dissidents sexuals". L'escriptora, professora i activista italiana serà aquest dimecres, a les 19 h, a Es Baluard impartint una conferència amb motiu del programa Zona de Contacte.

Feminisme, reproducció social i la lluita pels comuns és el títol de la vostra conferència. Com s'articula?

— És una reflexió de moltes dècades i que encara, per a mi i tantes altres companyes, és important: en quin punt està el feminisme, què ha fet i cap a on va? Ens hem adonat que no hi ha un sol feminisme, sinó al contrari. De fet, també hi ha un feminisme institucional, neoliberal, que cal distingir del feminisme que vol canviar la societat i no la condició de dona.

Aleshores, considerau que calen diversos feminismes per afrontar diversos reptes.

— Avui dia hi ha moviments feministes que necessiten una visió de la lluita molt més àmplia que la dels anys 60. Aleshores va ser com una explosió, una revolució molt important. Per exemple, durant aquell període els moviments revolucionaris d'esquerres van presumir que la dona havia de donar suport a la lluita dels homes, de la indústria, de la fàbrica, dels obrers... Però la reflexió ens ha permès comprendre que, en realitat, la dona ha estat tan explotada com els homes a la fàbrica. I que en realitat, la feina que hem fet –el treball domèstic– no ha estat una vocació natural, sinó una feina de producció igual que la de la feina a la fàbrica.

Però no s'ha tingut tant en compte

— Hem articulat una concepció de l'organització i de l'economia capitalista centrada en la fàbrica, però no hem tingut en compte que –en realitat– la comunitat i la llar són el fonament de qualsevol activitat laboral. I, per això, se li ha donat tant de protagonisme a la dona. Més enllà del treball domèstic, la reproducció social que s'ha comanat les dones ho comprèn tot, i això inclou des de la criança fins al treball sexual. Perquè, per a la dona, part del treball domèstic és complaure els homes, donar plaer sexual al marit. És el que cada esposa sap que ha de fer, ja sigui en la prostitució en el matrimoni.

Aleshores, l'emancipació de les dones ha esdevingut una estafa del capitalisme.

— Exactament. Aquesta emancipació és una doble feina: una de mal pagada i una altra de no pagada. I ha tingut com a resultat una vida laboral que és la mateixa que la de la revolució industrial, en què la persona no té cap moment per recuperar-se. A banda d'això, la internacionalització del moviment feminista ens ha permès comprendre que la reproducció social no s'atura en la comunitat o la llar, sinó que continua en el camp. És una lluita contra la privatització de la terra, la destrucció de la natura, el fracking, l'enverinament de les aigües, la militarització de la vida...

Com pot abastar el feminisme totes aquestes lluites?

— El feminisme em sembla un dels moviments socials més capaços d'integrar totes les lluites diferents, de pensar en la lluita comuna: des de l'ecològica, fins al racisme, passant pels dissidents sexuals. En aquest sentit, cal perseguir la idea d'una nova societat. És a dir, la lluita no és només per dir 'no' o resistir la destrucció de la vida, és també per construir-la. Jo crec que el moviment feminista està construint, sobretot en Amèrica Llatina o Àfrica. S'està reapropiant de la terra, el cultiu, les dones hi creen noves maneres de producció –com ara menjadors populars o assemblees veïnals–... Aquestes dones valoren la vida en contra del sotmetiment d'aquesta en profit de l'acumulació privada de la riquesa. A més, lluiten per la memòria col·lectiva. Per exemple, els pobles indígenes tenen una cultura molt comunitària, de recuperar el contacte amb els ancestres, amb els qui han lluitat abans que nosaltres.

Això recorda la figura de la bruixa, protagonista del seu llibre més important, Caliban i la bruixa. Continua sent aquest personatge l'antagonista en la societat capitalista?

— Sí, per això tantes companyes diuen que són les netes de les bruixes que no van poder cremar. Avui estam davant un feminisme més internacional, més madur, que ha comprès molt, en el qual s'ajunten tant lluites per la terra com contra la privatització de la sanitat, que afecta sobretot dones i gent gran. Cal canviar la direcció de l'ús de la riquesa cap a revalorar la vida i no destruir-la.

En un context en què encara es responsabilitza les dones de la reproducció social, es pot considerar egoista o individualista el fet de no voler tenir fills?

— No, en absolut. Jo vaig decidir no tenir fills. És cert que mai havia tingut aquest desig. I encara admir la dona que en té, perquè són heroiques. És un coratge immens, una responsabilitat immensa. Ara bé, en cap cas el destí de la dona ha de ser reproduir.

Hauria de ser una opció.

— Cal protegir el dret de ser mare i el dret de no ser-ho. És una opció que les dones han de tenir, perquè no és una obligació social tenir fills. Als Estats Units ens hem ajuntat diverses companyes en la lluita, sobretot dones negres, contra el supòsit feminista que l'avortament és justícia reproductiva. No. L'avortament és una part necessària. Per xerrar sobre control del nostre cos, necessitam lluitar per poder tenir una maternitat al nivell de la nostra vida. I més encara als Estats Units, on hi ha tota una història de dones i esclavitud en la qual han perdut la maternitat on han estat obligades a parir per vendre els infants. Hi ha tota una història de dones negres a les quals se'ls ha negat la maternitat.

I ara, en canvi, passa al contrari, als Estats Units.

— Als Estats Units recentment han criminalitzat de nou l'avortament, però s'està criminalitzant també la maternitat. S'estan introduint lleis de protecció al fetus, amb les quals li donen una personalitat legal, és a dir, el consideren una persona. D'aquesta manera, quan una dona queda embarassada corre un risc, perquè tot el que faci pot ser considerat un assalt a una persona. Pot ser alcohol, però fins i tot han empresonat dones que prenien medicaments que afectaven el fetus o per un accident de cotxe.

També és cert que hi ha una espècie de moviment de dones que reivindiquen dedicar-se a la criança, en lloc de fer feina assalariada. Això revalora les cures, però no deixa de ser treball domèstic gratuït. Quin encaix li trobau, a això?

— Hi ha moltes famílies en què la dona s'encarrega de les cures perquè l'alternativa és que ella surti de casa a guanyar gairebé res. Així que si és l'home qui surt, pot guanyar una comissió més gran. Jo crec que és una decisió que té a veure amb les perspectives del treball de les dones i els homes quan surten de casa. Ara bé, també hi ha dones que ho fan per elecció, i jo no les condemn. Perquè: què hi ha de creatiu en els treballs en què la dona surt de casa, com ara fer feina en un bar o a vendre coses a l'aeroport? Per altra banda, també s'ha de veure per què el treball domèstic és tan pesat. Si tu ho has de fer cada dia, aïllada, sense recursos... Potser no podràs veure que pot ser molt creatiu. Realment, què hi ha de més creatiu que reproduir la vida? Això depèn de les condicions, i nosaltres reproduïm la vida en un context en què es destrueix.

En qualsevol cas, sembla que el capitalisme s'ha apropiat també dels mitjans reproductius de l'ésser humà, amb tècniques com la venda i congelació d'òvuls o les teràpies de fertilitat. Com analitzau aquest fet?

— Sí, és clar. Jo som molt crítica amb les feministes que accepten i exalten la maternitat subrogada. El capitalisme ha comprès molt bé com apropiar-se de les riqueses naturals, i dels cossos també: amb la venda d'òvuls, de sang, de pell... El cos de la dona és el territori, en aquest cas. Per això és tan important la lluita amb el cos com a primer lloc de defensa. Si no defensam el nostre cos, no podrem defensar el territori.

Precisament, el feminisme i l'ecologisme són moviments que no consideren prioritaris certs moviments que es consideren obrers i part de l'esquerra. De quina manera es poden combinar la lluita de classes amb la feminista perquè avancin alhora?

— Jo crec que ja ho hem fet. Hi ha homes que no ho volen entendre, perquè tenen un interès. El capitalisme ha creat una economia política de la llar, amb el contracte matrimonial, amb el qual les dones no només reprodueixen la força del treball a la casa, sinó que també tenen la tasca de ser la serventa dels homes. La qüestió és que el capitalisme ha permès als homes recuperar la seva dignitat a través del salari, i són aquests els qui tradicionalment han tingut accés als treballs assalariats, que t'exploten, però encara et donen un poc de poder. En canvi, la dona ha estat destinada a ser la reproductora, no pagada, invisibilitzada, confinada a la casa i com a serventa sexual. Però, contra això, el moviment feminista hi ha lluitat.

I què és el que no volen entendre aquests certs homes?

— L'important és que comprenguin –a través de la nostra lluita, no perdrem temps ensenyant els homes– que el poder que exerceixen damunt nosaltres depèn sempre més del capital. En realitat, si els homes tinguessin consciència de classe, haurien donat suport a la lluita de la dona. La independència de la dona els dona més llibertat. Per exemple, davant una vaga, l'home es pot sentir condicionat perquè pensa 'he de mantenir la meva dona, els meus fills i filles'. Aleshores, les dones som les cadenes. Aquesta és una visió molt limitada de molts homes.

Així, la qüestió no resideix en el fet que les dones facin tanta feina o guanyin tants de doblers com els homes, sinó en les cures.

— És clar. Les dones han lluitat per sortir de casa, per ser autònomes, independents i no obligades a viure amb homes que no volen. I això encara no ha estat suficient, no ha fet canviar la societat. Això no s'aconsegueix guanyant maneres d'explotació iguals a les dels homes, sinó posant fi a l'explotació. No es tracta d'integrar o canviar el tipus d'explotació, es tracta de crear una societat basada en la cooperació, on tots tinguem accés a la riquesa que produïm, que tingui com a finalitat el bé comú. Això és el que cerca el feminisme del qual parl.

I en aquesta societat, quina seria la distribució de les cures?

— Ha de ser una feina de tots i totes, les cures i la reproducció ha de ser repartit entre homes i dones. No s'ha de naturalitzar com a feina femenina. Aquesta divisió del treball –la casa, la criança i les cures, per una banda, i l'oficina, la fàbrica i la indústria, per una altra– ha servit per ocultar milions d'hores de treball, naturalitzant la força de treball de les dones. S'ha sabut apropiar de tot això sense pagar. Per aquest motiu dic que és l'estat qui està en deute amb les dones, som nosaltres les creditores. Jo deman un moviment de dones fortes que passi la factura a l'estat i les corporacions per totes les hores de treball no pagades.

De fet, quan aquests serveis es comercialitzen són els més precaris, com passa amb les treballadores de la llar.

— Ens han integrat als nivells més baixos de la societat, a les feines més mal pagades. Hem sortit de casa per no fer treball domèstic i hem acabat fent treball domèstic mal pagat fora de casa.

Totes aquestes reflexions les trobarem a la conferència d'aquest dimecres. Però dimarts vàreu presentar, també en Es Baluard, el vostre darrer poemari, Yuyu, flors i poemes. Què hi trobam?

— És un compendi de moments de lluita. Hi ha poemes feministes, poemes contra la neoliberalització de la vida, poemes que expressen moments de la meva vida a Àfrica –on he viscut també– i poemes que comuniquen la màgia de la paraula. Per això el títol, Yuyu. La paraula és aquesta cosa que transmet emocions, que et pot fer crear, et pot fer enamorar. Té una màgia que cap tractat ha estat capaç d'explicar.