Pasqua: llacor

PalmaPasqua té l’avantatge indiscutible de celebrar una resurrecció, que és un esdeveniment indiscutible, es miri com es miri. Nadal celebra un naixement, que és un fet magnífic, prodigiós si voleu, però que passa cada dia. Si la Setmana Santa tractàs tan sols de la Passió i la mort de Jesús, tendria molt de simbolisme, però ens trobaríem amb el mateix: per molta por que ens faci, no hi ha res tan quotidià, tan anodí i vulgar, al cap i a la fi, com la mort. Allò que aporta un valor excepcional a aquestes festes és la resurrecció del Diumenge de Pasqua. La resurrecció és el desafiament, el miracle, la rebel·lió per antonomàsia. També és un fet profundament pertorbador, que qüestiona allò que ens pensam saber sobre l’existència i el seu sentit, si és que ens pensam saber-ne res. Dreyer va filmar una resurrecció i això converteix Ordet (La paraula) en una de les pel·lícules més trasbalsadores de la història del cinema. I ara que són dies de còmic, Frank Miller va revolucionar la narrativa tebeística nord-americana en introduir, dins la sèrie de l’heroi Daredevil, el personatge d’Elektra, una assassina ninja que moria i ressuscitava en un viatge que anava de les tenebres a les tenebres, i que no tenia tampoc aquest nom per atzar.

Pasqua també és el temps de la llacor, mot que el DIEC2 només entra com a sinònim de “llot”, que al seu torn és definit com “fang tou que es forma on hi ha aigües estancades, en el safaretjos, etc, que deixen les aigües d’un riu o d’un llac”. Però no és d’aquesta llacor de què parlam. La que ens interessa surt a les definicions de l’Alcover-Moll, on el mot apareix amb la grafia ‘llecor’ i també té una accepció que ens remet a la cosa fangosa, tot i que amb una definició més primfilada: “Sediment fi que depositen les aigües en repòs; part més densa en suspensió dins un líquid”. I, també, la definició que cercàvem: “Suc vital, substanciós, sia de les plantes, sia de la terra de conreu, sia dels animals”. És això.

La llacor és el suc vital, que és el suc de la resurrecció. Pasqua és la celebració d’aquest suc, de la llacor que sabem que generen els cossos, especialment quan s’uneixen, però que també és produït per l’esperit. Hi ha poetes llacorosos, com Blai Bonet o com Damià Huguet, que ho han deixat ben escrit als seus versos. Hi ha un poema de Damià Huguet, del llibre Esquena de ganivet, que ho diu així: “Aquí, que sempre és foravila i quatre arbres, la terra / mai no fa vergonya de servir en brut: va terra, / perquè la llacor, que és lineal, urgent i poemàtica, / la donen sempre els altres: bèstia i home / units pel mateix número / que sempre duu l’engrut i la ditada amarga / d’un corral amb gallines o d’una moresca casa emblanquinada”. Perquè la llacor de les dones, dels homes i de les bèsties és, òbviament, la mateixa que segrega la naturalesa.

Les celebracions humanes, per altra banda, consisteixen principalment en la ingestió de líquids i sòlids. A Mallorca tenim la panada, que consisteix en una condensació de llacor difícilment superable. Ara no entrarem a discutir ni a comparar receptes, però crec que estarem d’acord que, contingui el que contingui, és fonamental que una panada faci suc. Tant si la carn és de xot com de porc com d’alguna altra bèstia, o si és panada de peix (mussola, generalment) o de sèpia (sipi, crec que arreu de les Balears i Pitiüses), allò que la distingirà com una panada digna de ser recordada serà que tingui suc. Que no l’hagi amollat durant la cocció dins el forn, perquè aleshores s’aferra a la llauna, i que en tingui una quantitat que permeti assaborir-lo, el suc, però que tampoc sigui exagerada: no és cosa d’inundar-se ni de perpetrar una d’aquestes sorpreses que agraden als mals deixebles de Ferran Adrià, que encara en queden. Es tracta, simplement, que la panada tingui llacor. I que la tingui en la seva mesura justa: si és així, l’experiència de menjar-la, com deia Estellés del pimentó torrat, esdevé eucarística. Segurament hi deu haver qui encara faci les panades amb tallades que tinguin os, cosa que pot fer que us llepeu els morros (els vostres, en principi) una estona.

La millor panada

La panada, per altra banda, és el títol del programa de cuina que li falta a IB3, un talent show en què una colla de joves competirien per elaborar les panades més perfectes, o les més sorprenents, o les més el que sigui, perquè després un jurat en fes la degustació (en directe, davant les càmeres) i emetés el seu veredicte. Hi podria haver premis als xítxeros (o pèsols, o estiregassons) més al dente, o a la pasta més prima i cruixent, o a la tapadora més ben tancada (a veure qui és capaç de fer les trunyelles perfectes que solien fer les nostres mares i padrines al voltant de cada panada, pessigant només amb dos dits d’una precisió infal·lible). I després, la gran final a la millor panada de la temporada. Hi hauria bufetades per competir-hi, i això em recorda, per oposició, un mossèn que vaig sentir una vegada predicant que, a la vida, havíem de voler tenir cara de Pasqua. Volia dir cara d’alegria, perquè, a més, la Pasqua va associada a la primavera, que és el moment de l’any en què la naturalesa, efectivament, fa valdre la seva llacor i ressuscita davant nostre. És difícil no sentir-se ni una mica alegre, ni una mica encomanat de ganes de viure, davant d’un camp ple de margalides o roselles. Però si això falla, la cara de panada també pot servir. Amb suc, això sí, que és el llot o el fang o el sediment fi que diposita la vida en repòs.