El passat antifranquista del bar Plata

PalmaEl bar Plata, al carrer de l’Argenteria amb vistes a l’església de Santa Eulàlia, és el llogaret d’Astèrix de Palma: els seus 50 metres quadrats encara mantenen un caliu únic enmig d’una ciutat franquícia i desmemoriada. Darrere del tasser, movent conversa i preparant llonguets, hi ha Tolo Serra, de 59 anys. “Aquí tothom sap quina és la meva ideologia. Tenc un llibre ben visible amb una portada d’Aurora Picornell, la dirigent comunista assassinada el 1937”. Qui parla és fill de Joan Serra Obrador, un històric militant antifranquista. “Mon pare va néixer el 1914 a sa Pobla i va morir el 1998, a 84 anys. De jove s’instal·là a Palma per guanyar-se la vida. L’aixecament militar del juliol de 1936 el va sorprendre aquí fent el servei militar. L’illa tot d’una caigué del bàndol dels insurrectes i ell es trobà enmig d’una situació inesperada. Em parlava de les fosses comunes que veié al cementeri amb gent afusellada pels falangistes”.

El pobler no aguantaria per molt de temps tant d’horror. “Un dia, al quarter, varen demanar soldats per anar a la Península a lluitar al front. Ell s’hi va oferir amb la intenció de passar-se al bàndol republicà. Ho feu un vespre de boira”. El 1939, en acabar la Guerra Civil, Serra fou capturat a Granada i tancat al camp de concentració d’Armilla. “Cada dia s’enduien a matar al paredó 20 reclusos. Per poder salvar-se, li demanaren tenir tres avals de Mallorca. La meva padrina s’encarregà de fer-li les gestions. Només, però, pogué aconseguir l’aval de la Guàrdia Civil i de Falange. L’ecònom [suplent del rector] del barri d’Hostalets on vivien es negà a fer-li el favor perquè el considerava un ‘roig’. Avui a Palma hi ha un carrer amb el seu nom, de l’Ecònom Ferrari. Cada pic que hi pas se’m regira l’estómac”.

Malgrat no disposar del tercer aval, Serra quedà en llibertat al cap d’uns mesos. “No vaig arribar a aclarir com se les arreglà. Llavors hagué de tornar a Mallorca, on li feren un consell de guerra per deserció. Va tenir la sort que el jutge militar era de sa Pobla i la condemna fou absolutòria. Amb aquestes circumstàncies personals sempre em deia que les meves tres germanes i jo nasquérem de miracle”. Després de fer de cambrer al bar Líric i al Club Nàutic de Palma, el 1956 el pobler es feu càrrec del traspàs del bar Plata, que havia obert les portes el 1934 en plena Segona República. “Ell era de família d’esquerres, però el seu activisme polític li vingué per la guerra. No dubtà a afiliar-se al Partit Comunista Espanyol (PCE) i a convertir el bar en un punt de trobada per a la militància”. Aquells moviments no passaren desapercebuts a la Policia. “Li vigilaven el local, però, no hi arribaren a fer cap batuda. Si entrava algú que no era de fiar, mon pare feia senyals als clients perquè estiguessin atents. Fou molt valent”.

Els primers antifranquistes

Guillem Gayà

A Mallorca, l’encarregat de reorganitzar el PCE en la clandestinitat fou el santjoaner Guillem Gayà, el Mestre (1902-1989). Va ser el pres polític illenc amb més anys de presó a les espatles (18) –el rècord estaria en 23. Aconseguí escapar amb vida d’un afusellament en mans dels germans Barberà, dos furibunds falangistes. El 1937 inicià un periple per diversos penals de Mallorca i de la Península fins al 1952. De tornada a l’illa, el 1965 va ser novament detingut i condemnat a passar dos anys a Carabanchel (Madrid). Com la resta de comunistes, no desferrà l’orella de La Pirenaica, la ràdio del PCE que emetia des de l’estranger. També es mantenien al dia amb les revistes del partit, Mundo Obrero i Nuestra Palabra.

Gayà faria servir el bar Plata d’oficina. L’excoordinador d’Esquerra Unida (EU) Miquel Rosselló, marratxiner de 75 anys, encara el recorda assegut en un racó envoltat de gent. “El vaig conèixer l’estiu de 1972 a través de Francesca Bosch, que aquell any, a 40 anys, es convertí en l’única dona a dirigir una delegació territorial del Partit Comunista. Jo n’era el secretari d’organització. Gayà era un home encantador, l’únic dirigent comunista que no era ni pagès ni obrer, sinó mestre, d’aquí el seu malnom. En un temps en què no hi havia mòbils, tothom l’anava a veure al Plata per estar al dia de l’actualitat política. Molts venien expressament des de la Part Forana”. Un altre client habitual del carrer de l’Argenteria que Rosselló conserva en la retina és l’intel·lectual Andreu Crespí Salom (1896-1982). Durant la Segona República fou regidor socialista a l’Ajuntament de Palma. En produir-se el cop militar de 1936, passà per diferents presons. Tot i que quedà en llibertat el 1942, acabà desterrat durant mig any a Alzira (País Valencià). Després no pogué recuperar la seva antiga càtedra de física i química a l’Institut de Felanitx.

Els agosarats illencs de Radio Pirenaica

Al bar Plata, Rosselló formava part de la segona generació de militants antifranquistes nascuts durant la postguerra. El juny de 1970, a 20 anys, durant la seva etapa d’estudiant d’Econòmiques a Barcelona, va ser detingut com a membre del Comité de Huelgas Estudiantiles (CHE). Llavors patí tortures a la comissaria de la Via Laietana, d’on fou traslladat a la presó de la Model. Va quedar en llibertat al cap de dos mesos a l’espera de rebre la sentència del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). El 1971 aquella amenaça no li impedí ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Finalment, el febrer de 1973 arribà l’ordre d’ingrés a la presó de Carabanchel. “No fou una experiència tan dura com la de la Model perquè tenia el conhort de compartir espai amb la plana major del Partit Comunista, entre ells, Marcelino Camacho i Simón Sánchez Montero. Per a un jove de 23 anys com jo, era com estar davant del guerriller argentí Ernesto Che Guevara o del líder xinès Mao Zedong. A Madrid ens tractaren bé perquè més d’un funcionari pensava que la mort de Franco era imminent i que molts dels reclusos podíem acabar sent ministres en una futura democràcia”.

El condicionant del ‘boom’ turístic

De Carabanchel, Rosselló passà a la presó de Jaén, d’on tindria permís per ser traslladat a la Model de Barcelona per poder acabar els estudis d’Econòmiques. La privació de llibertat durà deu mesos, fins al desembre. “Em vaig poder aprofitar d’un indult arran del cas Matesa, considerat el primer gran escàndol de corrupció del franquisme. Al cap d’una setmana, el 20 de desembre de 1973, ETA assassinava l’almirall Luis Carrero Blanco, el flamant president del Govern que estava cridat a succeir Franco. Segur que si aquest atemptat s’hagués produït abans, hauria hagut d’estar més temps a la presó”.

D'un bar de Palma a la Moncloa: 45 anys d’un PCE legal

El marratxiner és conscient que la seva militància antifranquista no es pot comparar amb la dels seus companys de la primera època del franquisme. “A mi, el 1970, a Barcelona, els grisos em varen torturar molt. Però si m’haguessin agafat als anys 40, estic segur que m’haurien pegat un tir. A més, a Mallorca, durant el boom turístic la repressió fou menor perquè les autoritats passaven pena que es produïssin aldarulls que perjudicassin la indústria”. Rosselló recorda l’ambient que es vivia al bar Plata el 1972, tres anys abans de la mort de Franco: “Davant l’amenaça d’una batuda, tothom anava alerta a dur cap pamflet a la butxaca. En sortir del local, hi havia militants que anaven a una merceria situada prop del carrer del Sindicat, on hi havia un matrimoni que repartia Mundo Obrero”.

Per a les trobades més multitudinàries, la clandestinitat cercaria locals més grans. Un d’ells fou el recinte de Can Tapera, al barri de Sant Agustí, que es convertí en el punt de reunió del Grup Tramuntana. La plataforma es constituí el gener de 1974 per promoure el diàleg democràtic entre diferents posicions polítiques. El 1974 també es creà la Junta Democràtica de Mallorca, aglutinadora d’un sector més ampli de l’oposició antifranquista. Els seus militants comptaren amb la complicitat de l’Església, que els cedí espais com el Seminari Menor de Sant Pere.

Rosselló té gravat en foc el 20 de novembre de 1975. “Sentírem una gran alegria per la mort de Franco, però teníem clar que la dictadura no havia mort. Aquell vespre molts militants no dormírem a casa per por que ens vinguessin a cercar”. Darrere el tasser del bar Plata, Joan Serra tampoc no pogué contenir l’eufòria. “L’altre dia –relata el fill– em visità un senyor gran i em digué que havia vingut aquí a celebrar la mort del dictador”. Tolo lamenta que cada pic es vagi esvaint més el record de la gent de la generació del seu pare que es resistí a claudicar davant del franquisme. Els temps han canviat: “Des de petit jo he vist aquest local ple de gent parlant de temes diversos. Ara ja no se sociabilitza tant. Mentre prenen un cafè, la majoria dels clients s’aïllen amb el mòbil per després partir corrents”.