Un passeig pel París popular de Maigret

ParísEl París del comissari Maigret no és el monumental, el dels grans museus i el dels edificis colossals, sinó el que hi ha darrere de l'escenari, el més popular i el dels baixos fons. "Ell està còmode en els barris marginals, on té confidents i s'hi barreja. Els explica molt bé", diu l'escriptor Josep Valls, un autèntic coneixedor de l'extensa obra de Georges Simenon (1903-1989). "El París més turístic no apareix, prefereix la perifèria i els bistrots de cantonada, on van les classes treballadores, la petita burgesia o la menestralia. Ell no va, com Josep Pla o Salvador Dalí, a la gran brasserie Lipp, per exemple. Està en contra dels burgesos, els pedants i els esnobs", explica Xavier Pla, autor de Simenon i la connexió catalana (Edicions Tres i Quatre), que va merèixer el premi Joan Fuster d'assaig el 2006.

La majoria d'històries de Maigret transcorren a París i, malgrat que també viatja per diferents regions de l'estat francès, el centre d'operacions sempre és la capital francesa. Específicament al 132 del Boulevard Richard Lenoir, indret de culte i pelegrinatge per als seguidors de Simenon i el seu personatge més icònic. "D'una manera o altra, sempre la fa sortir", remarca Valls. Ara bé, tot i que hi ha escenaris de Maigret a París per triar i remenar, Simenon sovint no concreta on són els restaurants o els bistrots que visita, així com molts dels espais que formen part del crim i de la investigació. "Hi ha molts llocs que se'ls inventa o, més ben dit, les referències que en dona són poc exactes per la conveniència de la novel·la", explica Valls, que assegura que, de totes maneres, alguns es pot deduir on són. "Simenon busca espais indeterminats i impersonals, amb l'home i la dona normals i corrents, que són intercanviables, i que van al bar a socialitzar, perquè molts d'ells són desgraciats o se senten sols. A més, encara que els llocs no siguin reals i reconeguts, són molt versemblants", afegeix Pla.

Montmartre, "l'escenari ideal"

Segons el llibre Paris chez Simenon (Edicions Encrage, 2000), de Michel Lemoine, que fa un buidatge de tots els llocs que cita l'autor, Montmartre, juntament amb els Grands Boulevards, és un dels barris preferits de l'inspector. "En el llibre Maigret se equivoca fa una descripció meravellosa de Montmartre, que vindria a ser l'escenari ideal del comissari", recorda Valls. Molts casos tenen lloc als seus carrerons, entre les estacions de metro de Place Clichy, Blanche, Lamarck, Pigalle i Abbesses. Sobretot al carrer Lepic, que va des de la plaça dels pintors fins al Moulin Rouge. Segons Pla, Montmartre li agrada "perquè és una zona de frontera entre la classe més popular i la immigració de tota mena, els artistes i la burgesia que se'n va de prostitutes".

Així, més que espais concrets, Simenon descriu la seva gent a mesura que la investigació avança. "Ell ve del periodisme i té una intuïció sociològica: sap preguntar molt bé", explica Pla. "Vol entendre l'entorn de l'assassinat: estudia on viu, la família, les rutines, etc. Hi ha aquest treball de sociologia humana molt interessant. Ell diu que, quan ho entén tot, el crim es resol sol", afegeix Valls. També, a través de cada crim, fa una anàlisi de barris i indrets de París. Segons escriu el mateix Simenon a La furia de Maigret, "cada districte té la seva forma de matar, així com la seva forma de suïcidi. Hi ha carrers on es llencen per la finestra, en d'altres s'asfixien amb carbó i en d'altres prenen barbitúrics. També coneixem els barris dels ganivets, aquells on es fa servir la porra i aquells on, com Montmartre, dominen les armes de foc". A més, Simenon s'ajuda molt del clima per descriure l'ambient i els barris. "S'estava desfent la neu i Jussiaume es va refugiar en un llindar, a la cantonada del carrer Fontaine i el carrer Pigalle. El rètol de Picratt's era un dels pocs del barri que seguia encès i reflectia bassals de sang sobre el paviment mullat", escriu a Maigret en el Picratt's.

Restaurants i menjar

Maigret, com Pepe Carvalho o el comissari Montalbano, és amant de la bona teca i acompanya les investigacions amb plats tradicionals de la millor cuina francesa i belga. Això sí, res de restaurants moderns. "Ara en diríem menjar de quilòmetre zero i de productes de temporada. Menjava les grans sopes franceses, com la de menta o la de ceba, estofats de vedella, etc. Plats de xup-xup, contundents i amb molta mantega, res d'esferificacions", explica Pla, que també va prologar l'edició en català Simenon i Maigret s'entaulen. Els plaers gormands de Simenon i les receptes de Madame Maigret (Vibop, 2020). A més, quan viatja, també menja els plats típics de les regions, tant del nord com del sud, des de les andouillettes fins a la bullabessa. La blanquette de veau, el choucroûte i el fricandeau à l'oseille també són alguns dels menjars preferits del comissari i dels més citats. "Abans, a França, els restaurants de barri tenien a la barra plats per picar i per acompanyar la cervesa que eren similars a les nostres tapes, com ous durs, pa amb mostassa i plats de musclos, i Maigret sovint en menjava", afegeix Pla.

Tal com assenyala Valls, un dels restaurants que surten més a les històries del comissari és La Cloche d'Or [prop del Moulin Rouge], també anava a La Tour d'Argent i a La Rôtisserie du Beaujolais [tots dos situats al Quai de la Tournelle]. Al llarg del canal Saint-Martin, també cita el Cafè L'Atmosphère, que es manté intacte i és el Chez Popaul que surt a Maigret y el cuerpo sin cabeza.

Maigret va estar als 20 districtes de París, però la zona on va passar més temps és a l'Île de la Cité i al seu entorn, on hi ha el Palau de la Justícia de París, la històrica Conciergerie —antiga presó— i el número 36 Quai des Orfèvres, la seu de la policia judicial on treballava el personatge de Simenon —ara hi ha una placa en homenatge seu— i des d'on veia el Sena. També sovint anava a prendre una cervesa ben fresca o a menjar a la plaça triangular Dauphine, fent-se pujar menjar i beguda a casa quan hi ha reunions o interrogatoris que acaben tard. "L'oficina estava banyada per la llum del sol i els sorolls de París entraven per la finestra oberta [...]. Maigret omplia la pipa i va mirar un moment un tren de vaixells que pujaven pel Sena, mentre un home es deixava emportar a la deriva", escriu Simenon a Una confidencia de Maigret.

Més enllà del comissari, el seu creador, Simenon, també era un bon gormand. "Maigret era el seu alter ego", apunta Valls. El prolífic escriptor sovintejava brasseries mítiques de Montparnasse com La Coupole o La Rotonde, on a vegades coincidia amb Trotski i on Macron va celebrar la victòria electoral de les presidencials i la reobertura dels bars i restaurants de l'abril passat. A més, encara es poden visitar altres espais emblemàtics de la vida de Simenon, com el restaurant la Boule Blanche (Bastilla), on va celebrar la publicació de les dues primeres històries de Maigret; l'Hotel Aiglon (Montparnasse), on es va instal·lar el 1931 i va escriure La pell d'un home, i el número 21 de la plaça des Vosges, l'adreça del seu primer apartament.

En tot cas, tal com remarca Valls, "París com a escenari dels casos de Maigret és un escenari immens, no te l'acabes mai, perquè els casos són molt nombrosos i passen a tot arreu". De fet, el mateix Simenon ho escriu a Les memòries de Maigret: "Són pocs els carrers de París en què no he arrossegat les soles de les sabates [...], i he conegut tota mena de gent senzilla del carrer, el pidolaire, el florista, el barretaire i el carterista, inclosos la prostituta i el vell borratxo que es passa la majoria de nits a les comissaries".