La Conselleria d’Educació comunicà dimarts l’acomiadament dels dos professors de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB) acusats de “conductes inapropiades” arran de les denúncies internes de 56 alumnes i exalumnes del centre. Educació no n’ha fet públics els noms, però l’ARA Balears ha confirmat amb diverses fonts vinculades al centre que es tracta de qui en fou director fins que esclatà aquest escàndol, Pere Fullana, i el fins llavors secretari tècnic, Martí Fons. Els informes de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma, de l’IB-Dona i de la Inspecció Educativa conclouen que els fets denunciats tenen “absoluta aparença de versemblança i les imputacions són totalment creïbles”. Fullana considera que la decisió de fer-los fora “és política” i que l’escàndol “és un despropòsit pels assetjaments reals”.
“Haver patit abusos no té per què marcar-te de per vida”
El llibre ‘Poniendo alma al dolor’ posa el focus en el procés de recuperació dels infants després d’aquesta vivència traumàtica
Palma“Tu ets molt més que allò que t’ha passat”. Així comença Poniendo alma al dolor, un llibre que explica com infants i adolescents que han patit abusos sexuals se’n poden recuperar amb un acompanyament terapèutic que se centra en la fortalesa del vincle entre els professionals i les víctimes. L’obra vol oferir una mirada esperançadora i trencar el concepte que haver patit abusos marcarà, sí o sí, tota una vida. “No té per què marcar de per vida. L’impacte hi serà, però que condicioni dependrà del procés que faci cadascú”, defensa la psicòloga Elena González, coautora del llibre amb les també terapeutes Carmen Ruiz i Carolina Moñino. La psicòloga i consultora en protecció de la infància Pepa Horno n’és la coordinadora.
Totes treballen, des de fa deu anys, a la Unitat Terpèutica d’Abús Sexual Infantil de les Illes Balears (UTASI) i aquest llibre és el resultat d’aquesta experiència. La idea de plasmar-ho en un escrit va ser d’Horno. “Ens va dir que seria bo sistematitzar-ho i que es pugui replicar en altres comunitats que no tenen tan instaurat com aquí un protocol i uns recursos públics”, explica González. Amb aquesta obra, també han volgut fer visibles les víctimes i les seves famílies, ressaltant la part lluminosa del procés de recuperació. “Són experiències duríssimes, però en la teràpia també surten coses meravelloses dels infants: l’empatia, la fortalesa, la compassió, la resiliència, la bellesa de l’ésser humà. I parlar d’això també és fer-los justícia”, afegeix Ruiz. Subratlla que “els abusos sexuals a menors formen part de la societat i passen més del que pensam”.
A Poniendo alma al dolor proposen en el centre de l’acompanyament terapèutic formar un vincle fort entre terapeuta i víctimes per poder treballar a fons. “El primer de tot és aconseguir que se senti a gust, que torni –diu González–. I això poden ser dos mesos o un any”. Després ve el gruix del treball: anomenar l’abús i travessar totes les emocions que emergeixen: la culpa, la vergonya, la por. I fer-ho tant verbalment com física i sensorial; també que identifiquin de quina manera troben el benestar. Les psicòlogues expliquen, en aquest punt, que també donen eines per poder identificar clarament situacions d’abús. I, per acabar, ve el tancament, que és una mirada cap al futur. I aquí, precisa González, és important la identitat: “Com em veig?, com vull que sigui la vida? Insistim que aquesta vivència no els defineix”.
L’impacte en les famílies
Les famílies de vegades són el pont que ho facilita tot i de vegades són l’obstacle, assenyalen les terapeutes. A la UTASI fan molta feina amb elles perquè són les que acompanyen l’infant la major part del temps. Ruiz subratlla l’impacte que els provoca la situació i la necessitat essencial de “reorganitzar l’estructura familiar”. De fet, conta que de vegades l’impacte és tan gran, que en alguns casos l’infant nega l’abús després de confessar-lo i veure la reacció. També ocorre sovint que la primera resposta és la negació. “Diuen: no pot ser, ho deus haver malinterpretat, ho deus haver somiat, devies anar gata”, assenyala Ruiz. Aquesta negació, alerten les autores, també es dona dins l’àmbit educatiu. “Quan fas formació –indica González–, ho tenen claríssim. Però quan hi ha una denúncia per abús dins el mateix col·lectiu, la reacció moltes vegades és de silenci o de suport, i de rebuig a la víctima, dient-li ‘problemàtica’, ‘mentidera’, ‘d’una família que sempre ha estat rara’”. “Això continua passant”, rebla.
Per part de les terapeutes, apunten l’autocura com a element fonamental per acompanyar correctament les víctimes. Perquè, com explica Ruiz, “si jo estic molt enfadada amb el que t’ha passat, amb el teu pare pel que t’ha fet, ús el teu espai i no t’estic ajudant, estic prenen-te l’espai”. També ocorre el cas contrari: professionals que, després de molts anys treballant amb aquesta intensitat emocional, es fan una cuirassa, tornen asèptics. “I això és perillós, perquè et pot portar a minimitzar el que passa”, explica.
Augmenten els abusos entre iguals
A la UTASI han notat que, els darrers anys, ha augmentat el nombre d’abusos entre menors d’edats similars. Les expertes assenyalen com a gran responsable la manca d’educació afectivosexual i l’accés a la pornografia des d’una edat molt primerenca. González remarca el fet que “ningú no els parla que els abusos existeixen, ni de com cuidar el cos i on hi ha els límits en el joc amb l’altre”. I tot plegat “amb nins que a 8 anys tenen accés al porno i joves que es relacionen des de la tecnologia i amb relacions molt precoces”. Ruiz alerta que el jovent està molt desorientat: “Tenen desig, i com el gestionen? Com ho fan a la pantalla. I allà el que veuen és que si en tenc ganes, m’hi llanç, vulguis o no”.