El patrimoni arrasat

PalmaEncara que costi de creure, les Balears no varen tenir una Llei de patrimoni històric fins al 1998. I l'estatal data de 1985. Tanmateix, el precedent de la conservació del patrimoni, encara que poc efectiu, el trobam al segle XIX. Ho assegura Catalina Cantarellas, catedràtica d'Història de l'Art de la UIB: "Arran de les desamortitzacions de béns eclesiàstics engegades per l'Estat Liberal, es va crear la Comissió de Monuments Històrics i Artístics". A casa nostra, a Palma, aquelles expropiacions tindrien com a desenllaç dues demolicions importants: el 1823 la de la Casa Negra, la seu del Tribunal de la Inquisició, a l'actual plaça Major, que havia d'acollir una peixateria; i el 1837 la del convent de Sant Domingo, que ocupava bona part del solar on avui s'aixeca el Parlament de les Illes Balears.

La prova de foc per a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics arribaria a principi del segle XX. La metxa l'encengué el 1885 l'enginyer Eusebi Estada (1843-1917). En el llibre La ciudad de Palma proposava esbucar les murades de Ciutat d'època islàmica. La dràstica mesura responia a tres raons, que ja se seguien en altres ciutats europees: desenvolupament industrial, urgència higiènica i augment desproporcionat de la població. Les muralles, però, eren patrimoni reial i calia l'autorització del monarca. El vistiplau no arribà fins al 1902. L'estiu d'aquell mateix any ja s'iniciaren les obres d'enderrocament, que duraren dos anys. Es feren a patir d'un nou pla de remodelació de l'eixample, el pla Calvet (1900), dit així en honor del seu artífex, l'enginyer Bernat Calvet.

Porta de Santa Margalida

El principal objecte de polèmica de la murada musulmana va ser la porta de Santa Margalida, l'antiga Bâl Al-Kofol, coneguda també com la Porta Pintada o de l'Esvaïdor. Estava situada al final del carrer de Sant Miquel, just passada l'església de Santa Margalida. Tenia una forta càrrega simbòlica ja que era per on el 31 de desembre de 1229 Jaume I i els seus homes havien accedit a Madina Mayurqa. El cronista de Palma, Bartomeu Bestard, coneix bé aquella controvèrsia: "Durant un temps, en els diferents diaris de Ciutat hi hagué una discussió entre intel·lectuals partidaris i detractors de la demolició del monument. Finalment, davant tanta pressió, el 1907 l'Ajuntament n'aprovà la protecció. I l'any següent el rei Alfons XIII declarava la porta Monument Nacional. El mateix ja passà a Madrid amb la Puerta de Alcalá. Això no va caure gens bé entre un grup d'especuladors i de propietaris amb solars propers a la zona. Amb la demolició de les altres murades molts ja s'havien fet d'or revenent el marès dels enderrocs".

Tanmateix, quan semblava que s'havia guanyat la batalla, el matí del 27 de febrer de 1912 aquell Monument Nacional va aparèixer destruït. "La porta de Santa Margalida –assegura Bestard– feia nosa. Un grup d'empresaris va pagar un parell de mestres d'obra perquè, de nit, la tomassin amb uns quants barrobins. A Palma aviat circulà el rumor que els empresaris havien actuat en complicitat amb alguns regidors de l'Ajuntament, que després no feu res per reconstruir la porta". Aquella salvatjada va provocar la dimissió en bloc de la Comissió Provincial de Monuments, on hi havia membres destacats de la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà.

En compensació, l'Ajuntament encarregà fer una escultura de Jaume I com a record de l'entrada del rei a Madina Mayurqa. La seva ubicació seria la nova plaça de Joanot Colom (dita plaça Espanya l'octubre de 1936 arran del triomf de la insurrecció feixista). "El Consistori –apunta Bestard– adreçà una carta a Alfons XIII per demanar-li ajuda per sufragar el monument del Conqueridor. El monarca, però, s'hi negà perquè estava molt indignat amb la demolició de la porta que ell mateix havia protegit". El projecte, tanmateix, tirà endavant gràcies a una subscripció popular. L'escultor Ignacio Farran guanyà el concurs públic per realitzar-lo. En posà la primera pedra el 1913, però, al cap d'un any, se'n desentengué. El monument seria acabat per Enric Clarassó i, per raons econòmiques, no s'inauguraria fins al 1927.

L'Hort del Rei

Al voltant de l'antic "anell terrestre fortificat" de Palma es construirien les actuals Avingudes. Les úniques murades que es conservaren foren les renaixentistes de la façana marítima, del segle XVI. El 1963, en ple boom turístic, el baluard de Sant Pere, que en l'actualitat acull el museu d'Es Baluard, fou adquirit per un particular amb la intenció d'urbanitzar la zona. "Enmig de l'operació –recorda Cantarellas– s'esfondrà gran part de la murada. Es reconstruí, però, gràcies a la pressió de la Direcció General de Belles Arts".

Aleshores el centre de Palma estava en ple procés de modernització, un procés iniciat el 1943 per l'arquitecte municipal Gabriel Alomar Esteve. Del seu ambiciós pla, només se n'executaren tres obres importants: el mercat de l'Olivar, l'obertura del carrer de Jaume III i la reforma de la plaça Major, amb uns arcs més grans i unes escalinates a la Rambla –el 1973 es completà amb la construcció d'un aparcament als soterranis, el tercer que s'obria a Ciutat després del de l'Olivar i el de Berenguer Palou.

A final dels seixanta Alomar es proposà embellir els peus del palau de l'Almudaina amb una gran via verda: els actuals jardins de l'Hort del Rei. El 1968 aquella reforma implicà la demolició del mític teatre Líric, d'estil àrab, impulsat el 1902 per l'empresari José Tous. Formava part d'un conjunt arquitectònic, que també quedà arrasat, format per l'hotel Alhambra i el Café Lírico (anomenat posteriorment Riskal). "L'esbucament d'aquests edificis –assegura Bestard– no generà cap contestació ciutadana, però sí tristesa entre la intel·lectualitat que els freqüentava. Era una zona molt bruta que calia arreglar".

A final dels seixanta el patrimoni del centre de Palma patiria una nova amenaça. L'església de Santa Catalina de Siena, al carrer de Sant Miquel, corria perill per la construcció de l'actual zona comercial dels Geranis. "Tant el periodista i editor Lluís Ripoll –recorda el cronista– com l'historiador Guillem Rosselló Bordoy foren clau per aconseguir la declaració de Monument Històric Artístic per al temple. Malgrat que el projecte comercial tirà endavant, també se salvà el claustre de l'església a costa, però, d'un canvi de lloc. Es reubicaria a la futura facultat de Filosofia i Lletres de la UIB".

Son Oms

Rosselló Bordoy, director durant dècades del Museu de Mallorca, també seria protagonista d'una altra acció de conservació que desgraciadament no acabà en èxit. Entre el 1959 i el 1964 dirigí les excavacions de Son Oms, un recinte cerimonial situat a prop de l'aeroport de Son Sant Joan. Era un dels conjunts més importants de la cultura talaiòtica de l'illa. Estava format per un enorme túmul, anomenat El laberint, un santuari, tres talaiots i una necròpoli.

El 1969 saltaren totes les alarmes. La gallina dels ous or exigia que Son Sant Joan, inaugurat el 1960, tingués una segona pista, que havia de passar pel jaciment de Son Oms. Poc importà que el 1963 el complex fos declarat Monument Històric Artístic. Aleshores els arqueòlegs només havien excavat una quarta part de la superfície del recinte. Davant la impossibilitat d'aturar aquelles obres, Rosselló optà per canviar d'ubicació les restes trobades. Només, però, estigué a temps de desmuntar, pedra per pedra, el santuari, que quedaria reconstruït a un costat de l'entrada a l'aeroport, avui encara inaccessible per als visitants. El 1971 les màquines excavadores acabaren d'arrasar sense pietat el que quedava del conjunt. El periodista Carlos Garrido, coautor del llibre Guía arqueológica de Mallorca (La Foradada, 1994), lamenta aquell despropòsit: "Amb el boom turístic no hi havia consciència patrimonial. Només interessava fer doblers amb els hotels".

Garrido parla d'un altre escandalós atemptat arqueològic: "A Pollença, queden poques restes de Can Daniel Gran, un altre nucli talaiòtic important. Les seves pedres es vengueren per a la construcció del port esportiu de la badia d'Alcúdia". L'arqueòleg Antoni Puig menciona més barbaritats: "Els carrers de la urbanització de Costa del Pins (Son Servera) es varen tapar amb pedres tretes del jaciment Mestre Ramon".

A Mallorca es destruïren molts més talaiots que no a Menorca. Puig n'explica els motius: "Aquí, abans de la Guerra Civil, el banquer Joan March es dedicà a comprar grans extensions de terra. Després les parcel·là per vendre-les a jornalers, que compliren així el somni de convertir-se en petits propietaris. Si, en una parcel·lació petita, hi havia un talaiot, el pagès se'l treia del mig perquè el que li interessava era tenir terra cultivable. Moltes vegades aquelles pedres servien per fer marjades". Vet aquí la crònica d'un patrimoni banalitzat que avui podria ser una bona alternativa turística a l'oferta de sol i platja ja esgotada.