Pedalades contra el feixisme: com va ser la cursa ciclista que es va fer en plena guerra civil

BarcelonaEl 14 d’abril de 1937, ja en plena Guerra Civil i coincidint amb l’aniversari de la proclamació de la República, començava una cursa ciclista que tenia com a objectiu completar el recorregut entre el Front d’Aragó i Barcelona, en aquell moment una de les principals ciutats de rereguarda. Va ser una iniciativa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, conjuntament amb el diari El Diluvio i el Comitè Pro Esport Popular. Una cursa que anava a benefici del Socors Roig Internacional, una entitat que s’havia refundat el 1936 a la capital catalana i que treballava per fer front a l’avanç del feixisme.

La cursa es va desenvolupar en cinc etapes: del Front d’Aragó a Lleida, de Lleida a Tarragona, de Tarragona a Manresa, de Manresa a Girona i de Girona a Barcelona. Hi van participar una cinquantena de ciclistes, la majoria de clubs barcelonins, i va despertar molt interès tant als pobles per on passava com a la premsa del moment. Uns 700 quilòmetres de ruta que va documentar gràficament el fotògraf Josep Brangulí, una figura fonamental per entendre els inicis i l’evolució de la professió de reporter gràfic.

De fet, el Trofeu va ser una iniciativa hereva d'una cursa que ja havia organitzat El Diluvio entre 1934 i 1936, la Jaca-Barcelona, que es feia en una etapa única, de 367 quilòmetres, coincidint amb el 14 d'abril, per recordar la ruta que havien de fer uns militars sublevats el 1930 contra la monarquia d'Alfons XIII. Una acció que va fracassar i que va comportar que fossin afusellats, i aquest fet va convertir Jaca en el bressol de la nova República. Coneix bé aquest episodi històric el periodista i escriptor Rafael Vallbona, un dels grans experts en la història del ciclisme a Catalunya i autor, entre d’altres, de l’imprescindible 100 pedalades per la història del ciclisme, publicat per Cossetània. Vallbona explica que l’objectiu del Trofeu Pedal Antifeixista va ser unir esportivament el front amb la rereguarda i portar el testimoni dels que lluitaven contra el feixisme a l’Aragó. Apunta que el punt d’inici havia de ser Siétamo, però que els combats van obligar a traslladar-lo al petit poble de Peraltilla, a la comarca del Somontano. Hi havia cinquanta ciclistes inscrits, però només en van sortir quaranta-quatre, ja que alguns ciclistes valencians no van poder arribar a la sortida per les dificultats de desplaçament que hi havia en plena guerra. De fet, molts dels corredors eren soldats de l’exèrcit popular, que van demanar permís per participar-hi, i tot i que no hi van prendre part primeres espases del ciclisme del moment, Vallbona sí que destaca noms com Salarich, Botanch, Campamà, Olmos o Viader, que eren prou coneguts pels aficionats.

Rafael Vallbona destaca que aquest trofeu no va ser una cursa com les altres, sinó que "era una operació de propaganda, tenint present que, en aquells moments, els tres esports més populars eren el futbol, la boxa i el ciclisme". "El ciclisme era molt popular gràcies a tot un ídol com era Mariano Cañardo, el ciclista català més gran de tots els temps", afegeix. El periodista explica que el ciclisme era "un esport que arrela de seguida a Catalunya per diversos motius, però principalment perquè a Catalunya hi havia una vocació de modernitat evident". "Quan es comença a córrer el Tour de França, de seguida hi ha gent que diu que s’ha de fer una cursa com la dels francesos, que eren el gran exemple de modernitat. I per això ens trobem que la Volta a Catalunya data de 1911 –la tercera cursa més antiga del món, darrere el Tour i el Giro–, mentre que la Vuelta no es comença a disputar fins al 1935. I això també fa que els primers clubs de ciclisme es facin a Catalunya, que la primera Federació Espanyola de Ciclisme tingui la seu a Barcelona o que els primers velòdroms que hi ha a l’estat espanyol estiguin a Catalunya (n’hi arriba a haver una vintena)". Una realitat que Rafael Vallbona emmarca també en "l’enorme impuls que la Generalitat republicana va donar a la pràctica de l’esport, potenciant disciplines com el ciclisme o el patí català. El govern sabia que l’exercici físic era important i en aquest impuls hi havia una intenció política molt clara", declara.

El govern volia fer arribar un missatge polític clar a la societat de rereguarda en favor de l’esforç que feien els soldats que eren al front. Un missatge que van ajudar a escampar les cròniques diàries que es feien a El Diluvio. "A més, la narració de les gestes dels ciclistes també ajudaven a tenir entretinguda la població i fer que oblidessin per una estona el desastre de la guerra", explica Rafael Vallbona. Es van fer actes paral·lels a les ciutats on acabava cada etapa, i van anar rebent nombroses adhesions. Com que no s’havia fixat cap premi econòmic, ajuntaments, associacions esportives i fins i tot artistes hi van col·laborar amb premis ben diversos per als guanyadors, des d’un xai fins a una peça d’art de les germanes Samarini. De fet, el trofeu final per al guanyador de la cursa, el Pedal Antifeixista, va ser una obra del forjador del Baix Maestrat, Gerard Alegre, un premi que es va emportar Josep Fisas, del Club Cicilista Montjuïc.

L’esport com a eina de propaganda

Com apuntava Rafael Vallbona, més enllà del vessant purament esportiu, la importància d’aquest esdeveniment ve pel fet que va ser un acte propagandístic de primer ordre. Ho sap bé Ester Boquera, periodista i professora associada de la Universitat Ramon Llull (URL), que recorda que el fenomen de la propaganda està estretament lligat a la història de la guerra i molt especialment durant la Guerra Civil espanyola, quan té una importància cabdal pel component ideològic que tenia aquesta lluita, que es presentava, en termes generals, com la lluita de la democràcia contra el feixisme per part d’un bàndol i com la lluita entre nacionals i comunistes per part de l’altre. Boquera, que és autora del llibre Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil (PAMSA), explica que durant els primers mesos de la guerra va ser "molt habitual que s’organitzessin actes de recaptació de fons i de solidaritat". "N’hi va haver tants, que va arribar un moment en què es van començar a regular", afegeix. I molt sovint aquests actes tenien com a protagonista una activitat esportiva. En aquest sentit, Boquera recorda com, històricament, "l’esport ha sigut utilitzat per diversos estats, tant totalitaris com democràtics, com a eina de propaganda i per transmetre els seus valors, com va passar a l’Alemanya nazi amb la utilització dels Jocs Olímpics de 1936, o en contraposició, amb l’organització de l’Olimpíada Popular de Barcelona, un esdeveniment esportiu de caràcter antifeixista que buscava difondre el valor de la diversitat cultural." "Això s’explica per aquesta vinculació que hi ha entre esport i lluita, o per alguns valors que hi estan associats, com la bona sintonia entre la gent d’un mateix equip i la cohesió en la lluita contra un enemic comú", assenyala.

En el cas concret del Trofeu Pedal Antifeixista, Ester Boquera diu que hi havia certa creença popular que apuntava que a Catalunya es vivia molt bé tot i la guerra, perquè les tropes franquistes no van trepitjar territori català fins a l’abril del 38. "En aquest sentit, des del Comissariat de Propaganda es van fer moltes accions per demostrar que Catalunya estava compromesa en la defensa de la República i aquesta cursa s’emmarca aquí. Sense oblidar el component d’emotivitat, de vincle entre rereguarda i front", rebla.