BarcelonaLes construccions de pedra seca han estat indispensables en la configuració de molts paisatges de Catalunya, les Balears i més indrets de la Mediterrània i de més enllà, fins al punt que en són uns dels trets més identitaris. Per això, en moltes zones rurals i en unes altres que ho van ser i que ara són plenes de bosc, s'hi poden trobar murs, terrasses i barraques de pedra seca que han estat de gran utilitat per a la pagesia. L'exposició Dues pedres. Paisatges persistents, que es pot visitar al Palau Robert de Barcelona fins al 2 de juny, reivindica el profund llegat de la pedra seca a Catalunya. A més, en defensa la vigència davant els reptes del present i futur, com ara per posar fre a la pèrdua del mosaic agroforestal i al despoblament rural i per mitigar els efectes del canvi climàtic, perquè eviten l'erosió, retenen l'aigua de la pluja al camp i contenen la virulència dels incendis forestals.
"La pedra seca és una tècnica mil·lenària i universal d'aparellar pedres de manera acurada i artesanal, sense cap material d'unió, que permet aixecar estructures diverses", s'explica a l'exposició, una iniciativa de la Generalitat produïda per l'Observatori del Paisatge de Catalunya per encàrrec del Palau Robert. El director de l'observatori, Pere Sala, ha comissariat la mostra amb Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué. Considera que la pervivència de la pedra seca "no és un caprici, sinó una necessitat de futur". Amb la pedra s'aprofita un recurs natural que podria ser un destorb per conrear, amb estalvi d'aigua -a diferència del ciment- i transport -la pedra s'obté allà mateix on se'n fa ús-. També permet una gran varietat de construccions, les quals han perdurat durant un llarg temps, afavoreix que hi proliferin plantes i animals i es pot reutilitzar. "Els paisatges de pedra seca tenen una sèrie de valors que reivindiquem per fer front als reptes de la humanitat", recalca Sala.
Un patrimoni ingent per redescobrir
L'exposició s'articula en tres àmbits. De pedra seca, n'hi ha en molts dels 134 paisatges amb què l'observatori divideix Catalunya territorialment. El primer àmbit de la mostra se centra en set d'aquests paisatges, amb exemples de construccions de pedra seca ben diversos: de la solana del Baridà (Cerdanya), una llobatera, un corral per atrapar llops; de la plana del Baix Ebre-Montsià, les valones o trones per protegir les oliveres; de la plana de l'Alt Camp, la Ruta de la Capona, un itinerari per conèixer barraques i altres construccions com cossiols per emmagatzemar aigua; i de Sant Llorenç del Munt i l'Obac-el Cairat, les tines de vi de la vall del Flequer. A més, se'n destaquen les oportunitats que ha brindat, com ara per a la cooperativa social L'Olivera dedicada al vi i l'oli, però també com s'ha abandonat, com al cap de Creus, on es calcula que hi pot haver almenys 10.000 quilòmetres de murs de pedra seca, assegura Sala. Així i tot, de vegades només s'hi pensa quan un incendi els despulla de la vegetació.
A continuació, l'evocador audiovisual Escriure en el temps, de la cineasta Mercedes Álvarez, pot fer despertar l'admiració per l'ofici de marger, que és el constructor de pedra en sec. L'audiovisual encapçala el segon àmbit de l'exposició, del qual es pot sortir carregat de raons per valorar la pedra seca com un patrimoni de primer ordre. Tant és així que aquesta tècnica constructiva va ser reconeguda el 2018 com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco. A més, es recorda que tothom té al seu abast poder visitar construccions i identificar-ne gràcies a la Wikipedra, un mapa col·laboratiu de la pedra seca a Catalunya -i indrets pròxims de la Catalunya del Nord i l'Arieja- on hi ha inventariades més de 36.000 construccions.
Finalment, al tercer àmbit es reivindica la revitalització de les zones rurals com una oportunitat per preservar la pedra seca. S'hi mostra un vídeo que fa reflexionar sobre la importància que ha tingut, sobre què passa perquè fins i tot s'arribi a perdre i els motius pels quals convé evitar-ho. La geògrafa i professora de la UPF Rosa Cerarols hi explica que la pedra ha estat "un element estructural i estructurant" del territori, d'aquells indrets més resilients, però també dels més pobres: "Ho hem d'entendre com un llegat, com un patrimoni i com un valor per ell mateix per entendre d'on venim".
Els seus usos han estat ben diversos: al Priorat ha estat fonamental per habilitar terrasses als costers per al cultiu de la vinya, recorda Joan Vaqué, president de l'associació Prioritat, mentre que també ho ha estat per als murs que delimiten els camins que s'obren pas entre prats i boscos, afegeix Gemma Cots, impulsora i responsable del Museu de Camins, situat a l'aire lliure a la vall de Siarb (Pallars Sobirà). Ara bé, la pedra seca no ho ha tingut fàcil amb el despoblament rural, que es va accelerar a les dècades del 1960 i 1970, i amb la pèrdua del model de pagès tradicional que s'ha vist substituït per la producció d'un sol producte en grans extensions. "Aquí comencen a fer nosa els marges de pedra seca, els ametllers que estan en un bancal, aquells camins estrets, perquè la maquinària necessària per a grans produccions és poc compatible amb aquests elements singulars del paisatge", adverteix al vídeo Marc Talavera, president del Col·lectiu Eixarcolant, que treballa per recuperar llavors tradicionals.
La pedra seca necessita un camp viu
Preservar la pedra seca no és vist com un fenomen aïllat, sinó lligat al manteniment del caràcter rural del paisatge. "Recuperarem el camp, la pedra seca i les varietats -que es cultiven- si hi ha persones que poden viure dignament fent de pagès o pagesa, i això passa per pensar què mengem i què hi ha darrere del que mengem, a més de les polítiques agràries públiques que impulsem", defensa Talavera, mentre que Cerarols és partidària de donar "segones oportunitats" al territori: "Hem de reciclar algunes de les pràctiques que han sigut mil·lenàries i que ens expliquen quina és la forma resilient d'habitar".
Per a Roger Solé, cofundador de l'Associació Gremi dels Margers de Catalunya (que ofereix formació i assessorament), la pedra seca és "un sistema constructiu tan bo que té moltes adaptacions". Inclús es pot incorporar a l'arquitectura contemporània: "A nivell econòmic també pot ser supercompetitiva i fins i tot pot abaratir grans projectes". Creu que amb pedra seca es podrien erigir moltes parets de 4 o 5 metres que ara es fan amb formigó o escullera. De fet, l'exposició acaba amb una pila de pedres amuntegades a terra, com a símbol de les seves múltiples possibilitats. "Amb tan poc es pot fer tant", resumeix Sala.
Un ofici que té demanda
L'ofici de marger té futur i malgrat que, com diu Sala, "algú es pot pensar que això és apilar quatre pedres", implica coneixement. El marger Albert Gavaldà, que aquesta setmana ha fet una exhibició de la tècnica al Palau Robert, explica que cal triar bé les pedres, que s'han de col·locar al llarg i que té "unes lleis simples, però que s'han de dur a terme". En el cas d'un mur, cal que estigui inclinat cap al talús o bé que les pedres més grosses vagin a sota.
Més enllà dels pagesos, avui la pedra seca atrau l'interès del turisme rural, ajuntaments, parcs naturals i cellers. Gavaldà diu que hi ha demanda per refer marges i erigir-ne de nous, però també de construccions fetes només amb pedra seca o folrades amb pedra, com ara cases per al tros. Tot i que està convençut que les múltiples construccions existents "demostren la viabilitat" d'aquests projectes, també diu que manquen estudis arquitectònics que ho avalin.
Ell n'ha après equivocant-se, perquè l'anterior generació no ha pogut transmetre l'ofici: "Els avis en sabien fer, els pares ho van perdre i ara els nets intentem recuperar-ho, però ningú ens n'ha ensenyat". A qui vulgui ser marger, li recomana formar-se i tenir present que l'ofici ha d'agradar, perquè "és moure pedres tot el dia", encara que s'estigui a 40 o a 0 graus.