Pedro Horrach: “La sentència de Nóos reforça la meva opinió sobre la infanta”

PalmaPedro Horrach (sa Pobla, 1966) reconeix que està cansat del cas Nóos i espera que la ratificació de la sentència per part del Tribunal Suprem coneguda aquesta setmana sigui la carpetada definitiva a una part intensa de la seva tasca com a fiscal. La casualitat ha volgut que aquest fet coincideixi en el temps amb la publicació de la seva biografia Pedro Horrach, el fiscal que posà en escac la corrupció (Ana Martínez, Edicions Península), que recull el testimoni de qui ja és l’exfiscal més conegut de l’Estat.

El llibre és una manera d’explicar la vostra versió?

Sí. És una manera de contar la tasca de la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears durant aquests 10 o 11 anys. El 99% dels casos de corrupció que s’investiguen els inicia la Fiscalia Anticorrupció.

Què en pensau, doncs, de l’Oficina Anticorrupció de Balears?

No hi estic en contra. Hauria de ser una oficina més de prevenció que d’investigació ja que forçosament se n’han d’encarregar els grups de delinqüència econòmica, la policia espanyola, la Guàrdia Civil, els fiscals i jutges. La manera més efectiva de lluitar contra la corrupció és la prevenció i aquí es pot fer una gran labor.

Estau satisfet amb la sentència del cas Nóos?

No és una satisfacció total perquè el Suprem no reconeix el que la fiscalia demanava tant a primera instància davant l’Audiència com en el Suprem, però la valoració és positiva perquè es ratifica el que en el seu moment dictaminà l’Audiència Provincial. Ha estat un procés de vuit anys, molt llarg, a més de la doble instància, i aquest és el punt final del debat. Això sí que em satisfà.

Encara la rellegiu?

L’he llegida en diagonal i me n’he perdut detalls, l’hauré de llegir amb més calma. No amb moltes ganes, però per responsabilitat ho faré.

Va ser el cas Nóos, que us va fer deixar la fiscalia per fer-vos advocat?

Va ser un conjunt de circumstàncies. Tenia un projecte personal, independent de la fiscalia, però va ser un dels detonants per decidir-me.

A més de la sentència, s’ha tornat a parlar de la vostra relació amb el jutge instructor, José Castro. L’heu tornat a veure?

No. Ens hem trobat alguna vegada perquè Palma és petita i el tracte sempre és cortès i cordial, però la relació és inexistent.

En una entrevista a La Sexta, Castro defensà que l’únic mal fet a la instrucció fou la defensa que va fer el fiscal de la infanta Cristina de Borbó.

Són les seves consideracions. Ara mateix ja és un debat estèril. En aquell moment, com que era un cas sotmès a l’escrutini públic, amb un plus afegit, després del judici, va tenir molta transcendència mediàtica. En el seu moment vaig considerar que no hi havia cap indici que justificàs dur al procés la infanta. El jutge Castro tenia un criteri distint. No va ser aquest, el motiu del conflicte, sinó el fet que l’opinió pública posàs en dubte la tasca professional no només meva, sinó d’altres interventors del procés. Vaig reaccionar com ho vaig fer perquè no puc permetre que ningú posi en dubte la meva actuació professional titllant-me directament de “titella en mans del govern, de la Casa Reial o del ministre de Justícia” corresponent.

La sentència, en certa manera, us dona la raó pel que fa a la infanta.

En aquest sentit, sí. La reforça des del moment que el Suprem condemna amb costes el sindicat Manos Limpias, que exercia l’acusació particular, per haver actuat amb temeritat.

En un moment determinat s’obrí un grup de Facebook en què us tractaren a vós i el fiscal Carrau de superherois. De la nit al dia passàreu de ser un superheroi a un titella.

D’heroi a vilà, com diuen. No és agradable. Sobretot, però, una decisió estrictament professional i estrictament meva, de la qual som l’únic responsable. Per bé o per mal.

Llavors mai rebéreu cap instrucció d’Anticorrupció, de la Casa Reial…?

No. En les relacions amb el llavors fiscal general, que era Antonio Salinas, i amb el cap general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce, mai no vaig rebre ni tan sols un suggeriment.

Podria ser, però, que el jutge intentàs acusar excessivament la infanta i el fiscal la defensàs massa?

S’ha plantejat si ens vàrem radicalitzar. Vist amb la distància… jo, en aquell moment, estava immers en el procediment, així com en altres, i una vegada dins pots no ser excessivament objectiu amb les teves pròpies actuacions. Ara bé, els escrits, els recursos, els informes que vaig remetre al jutjat d’instrucció de l’Audiència Provincial deien exactament el que pensava i les meves consideracions jurídiques sobre aquest tema, les ratific.

Què pensau sobre la nova fiscal general, Maria José Segarra?

Desig que tingui molts èxits professionals i el que s’espera és que reforci la institució del Ministeri Fiscal a tots els nivells. El mateix que la ministra. Es pot aprofitar que pertany al món fiscal per dur a terme les reformes legislatives necessàries per vitalitzar, actualitzar i modernitzar l’Administració de Justícia.

Heu seguit el conflicte que va dur els jutges i fiscals a fer vaga?

En subscriuria els 14 punts. Crec que es necessita una reforma del sistema judicial en què s’integra la fiscalia, entre altres coses perquè la lentitud de la justícia és desesperant per a tots els qui hi intervenen, sobretot per a aquells que acaben absolts o amb una causa arxivada. Els efectes de la dilació són perjudicials pel que fa a la reputació.

Una persona que va quedar absolta i es queixava d’això és el constructor del Palma Arena, Miquel Àngel Rodríguez. Deia que el cas Nóos els va salvar la instrucció i assegurava que al Palma Arena no hi havia res.

És una opinió, però els fets han demostrat que de les gairebé 30 peces n’hi ha 7 o 8 que han tingut judici oral i a totes hi ha hagut condemna. Es deu referir a la possibilitat que es desviassin doblers durant la construcció del Palma Arena. En aquest sentit, per ara, li he de donar la raó.

Del cas Palma Arena es deia que cada fil que s’estirava conduïa a un nou cas. En va quedar algun per estirar?

De serrells sempre en queden, a totes les investigacions. I també n’hi ha que, després de molta feina, no condueixen a res. No se’n confirmen les hipòtesis oficials i, si una cosa no es pot demostrar, no existeix.

Creis que s’han fet filtracions des de la Fiscalia?

L’estatut orgànic del Ministeri Fiscal, la norma que regula la carrera, diu expressament que el Ministeri Fiscal ha d’informar l’opinió pública de tots els assumptes transcendents, cosa que avui dia no es fa. Vàrem establir que havíem de traslladar a l’opinió pública, a través dels mitjans de comunicació -com no pot ser d’una altra manera- què passava durant la instrucció de determinats procediments, els que transcendien. Això sí, sempre amb respecte al secret de sumari. Des d’aquest punt de vista hi ha un dèficit a la institució fiscal que s’hauria de reforçar amb gabinets de premsa a les fiscalies perquè allò que es fa s’ha de fer amb total transparència.

Una de les comunicacions més sonades fou l’escorcoll a la casa de Jaume Matas durant la Nit de Nadal. Com es decidí?

Això no es decideix pel dia que és. Ho vàrem fer així perquè hores abans els inspectors policials varen extreure d’una declaració d’un senyor de sa Pobla que s’havia adquirit una caixa forta en aquell municipi i s’havia instal·lat a casa del senyor Matas. Ja hi havíem fet un primer registre, en què no es va trobar cap caixa, i després d’aquesta declaració havíem d’actuar de manera ràpida ja que, si no, es podien perdre proves.

Es va demostrar l’enriquiment il·lícit per part de Jaume Matas?

A Espanya no és delicte el fet que una persona tingui un increment patrimonial injustificat. Hi ha altres països que tenen tipificat l’enriquiment il·lícit no justificat com a fet delictiu. Aquí, no. Havíem de determinar si l’enriquiment il·lícit podia constituir un frau administratiu i si era un delicte penal il·lícit penal. Per ser delicte fiscal ha de superar una xifra defraudada de 120.000 euros com a mínim. Estudiàrem si la diferencia patrimonial que vàrem detectar era constitutiva de frau fiscal, però no, la quota de frau no arribava a 120.000 euros. Després es va estudiar si l’increment tenia origen en un fet delictiu anterior, com ara el cobrament de suborns, i tampoc no es va poder determinar. Per tant, hi ha una diferència de patrimoni no justificat però no constitueix cap fet delictiu.

I vós què n’opinau?

M’ho guard.

Juntament amb Juan Carrau formàreu un tàndem i canviàreu la feina d’anticorrupció, o la vàreu inaugurar?

Crec que la inauguràrem i canviàrem el sistema de plantejament de la investigació penal. Jo ho concep com un tot, des que s’inicia la investigació fins que se celebra el judici i hi ha sentència. Això significa que no hi pot haver la separació actual entre la policia espanyola, la Guàrdia Civil, l’Agència Tributària i els fiscals. La Policia no acaba la seva tasca entregant un atestat ni els fiscals inicien la seva admetent un escrit d’acusació. Quan els fiscals són els responsables de seure algú a la banqueta, que és en la majoria dels casos, forçosament han de determinar com i de quina manera es du la investigació. Amb això crec que fórem pioners, però no sé si s’ha continuat fent o no.

Què trobau de la feina de Subiran en el cas Cursach?

He fet molta feina amb ell i la seva labor sempre ha estat magnífica. Del cas Cursach en conec només una petita part i preferiria no opinar.

Ara sou advocat i un company, a títol personal, ha fet una manifestació en contra vostra.

Sí, quan algú és fiscal també està sotmès a la crítica i a l’exposició pública, no només de les parts, també del ciutadà. Una cosa són consideracions i una altra, desqualificacions personals. La meva feina també fou molt criticada, més amb desqualificacions que amb crítiques, a tots els nivells. Me’n reserv l’opinió.

Es viu millor en aquest costat de la justícia?

No us penseu. Hi ha molta feina, et responsabilitzes dels clients i això suposa un cost personal.

Fa un any que estau d’excedència. Tornareu?

En algun moment puntual, m’enyor. Però són dos anys mínims d’excedència i deu anys com a màxim. De moment, no m’ho he plantejat.

Retiraran la Medalla d’Or a Urdangarin

El Govern ja tramita la retirada de la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears a Iñaki Urdangarin per complir l’article 3.5 del Decret 2/2014, de 10 de gener.

L’exduc de Palma, que ha d’entrar a presó abans de dilluns, va rebre la distinció el mes d’abril de l’any 1998 a proposta de la Presidència del Govern d’aquell moment. L’article estableix que “la Medalla d’Or es considera concedida amb caràcter permanent, llevat que la persona guardonada sigui condemnada per sentència ferma per algun fet delictiu. Si és així, s’ha de considerar concedida la Medalla d’Or fins al moment en què es produeixi el fet anterior. L’Administració ha d’actuar d’ofici en aquests casos”.

L’acord es produeix després que el passat 12 de juny de 2018 es fes pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna Urdangarin pels delictes de prevaricació, malversació de cabals públics, frau a l’Administració, tràfic d’influències i delicte contra la hisenda pública. La Medalla d’Or és la més alta distinció que concedeix el Govern i té l’objectiu d’honorar els mèrits assolits per les persones físiques i jurídiques que s’hagin distingit per la seva trajectòria en defensa, promoció o foment dels interessos generals de la Comunitat.