Pedro Pascal, el contrabandista de ‘The last of us’ de qui tothom vol saber més

BarcelonaPedro Pascal s'ha convertit, des de fa aproximadament una dècada, en una cara molt familiar per a tothom que veu sèries com si fos una religió i destina totes les seves estones lliures a no perdre's res del que apareix a les plataformes. I és que Pascal ha tingut èxit en els millors càstings al llarg dels últims anys. Per això, la seva fama com a actor ha travessat fronteres d'una manera que molts altres ja voldrien per a ells. No obstant, no se sap gaire de la particular història vital que s'amaga darrere d'aquest intèrpret, que va acabar als Estats Units i en aquesta professió d'una manera completament casual, encara que també gràcies al seu esforç. Un esforç que actualment l'ha portat a casa de molta gent a través de la sèrie The last of us, on interpreta un contrabandista que acompanya una nena a través dels EUA en un entorn postapocalíptic.

Segurament, si poséssim juntes en una coctelera totes les històries d'immigració entre Europa i Amèrica de l'últim segle i la sacsegéssim ben fort en sortiria la història de Pedro Pascal, que en realitat es diu José Pedro Balmaceda Pascal. L'actor, de 47 anys, és net d'una mallorquina i d'un basc que van emigrar a Xile per fer les Amèriques, cosa que els va sortir bé perquè no van tornar mai. Tot i això, la bona fortuna no va acompanyar tant els seus pares, un ginecòleg i una psicòloga, que van haver de fugir del país llatinoamericà perquè els assetjava Augusto Pinochet.

Pedro Pascal va néixer en l'època en què els seus pares van estar més involucrats en el moviment opositor a la dictadura militar xilena i, com a tals, eren simpatitzants del desaparegut president Allende. Per acabar-ho d'adobar, per part de mare eren parents d'Andrés Pascal Allende, dirigent del Movimiento de Izquierda Revolucionaria. “El cosí de la meva mare era molt destacat dins l'oposició contra el règim militar, però hi havia un grau enorme de separació entre ell i els meus pares. Així i tot, ajudar algunes persones a amagar-se els va portar problemes”. És l'explicació que ell va donar a Time –o la que els seus pares li van donar a ell...– sobre aquelles circumstàncies.

Amb aquest currículum, quan Pascal tenia només un any els seus pares van demanar asil polític: primer a Veneçuela i després a Dinamarca. Va ser el país europeu qui els va obrir els braços i Pascal i els seus pares van instal·lar-s'hi per començar una nova vida. Malauradament, no van arrelar i van travessar de nou l'Atlàntic per fer vida als Estats Units. “No vaig decidir venir als Estats Units, però haver-me criat aquí ha donat forma exactament al que soc avui, i no em puc ni imaginar que m'ho prenguin, això”, va dir en una entrevista a GQ.

Als EUA, primer van fer cap a Texas, un lloc on la família tampoc va acabar de quadrar. Quan el petit Pedro tenia 11 anys, els seus pares i la resta de la família –són quatre germans– es van traslladar a Orange County, a Califòrnia. Amb el canvi, Pascal va perdre la seva principal afició: la natació, disciplina en la qual va arribar a competir en l'àmbit estatal. Va ser llavors quan es va començar a aficionar a la interpretació. “Tenia 13 o 14 anys, no tenia carnet de conduir i no podia anar a casa de ningú o ni a cap festa. Els meus pares devien estar preocupats perquè mirar pelis era tot el que feia. Així és com vaig acabar veient pel·lícules de Mike Nichols, Qui té por de Virginia Woolf? o El graduat", va explicar en una ocasió a Interview Magazine.

Aquella solitud californiana d'un Pascal preadolescent que encara no havia fet amics el va portar a cultivar una afició que ningú sospitava que el podria ajudar a pagar les factures algun dia. De fet, aquell període potser va ressuscitar en ell l'afició que se li havia inoculat involuntàriament de petit, quan la seva mare –ho ha explicat ell– feia servir el cine com a cangur, ja que el deixava en algun cinema veient pel·lícules i després el passava a recollir.

Amb la secundària acabada, i després d'haver fet els primers passos a l'Orange County High School of the Arts, va estudiar interpretació a Nova York, on ha viscut fins ara. Sobre aquell període ha explicat molts cops que el fet que la seva família es traslladés de nou a Xile va fer que interioritzés la decisió de quedar-se com una aposta vital. Potser per allò es va passar la resta de la seva joventut i maduresa anant a càstings mentre treballava de cambrer. Una vida de dedicació que només li generava papers secundaris com el que va fer a la sèrie Buffy, la cazavampiros.

La flauta va sonar fort per primer cop el 2014, quan el van incloure al repartiment de Joc de trons, sèrie d'impacte mundial en la qual interpretava el personatge d'Oberyn Martell. Gràcies a la fama que hi va obtenir, va saltar a altres produccions on ha tingut un paper destacat com per exemple Narcos, on donava vida a l'agent de la DEA Javier Peña. També ha estat el protagonista de The Mandalorian, la primera sèrie sorgida de l'univers Star Wars, o ha aparegut a films com Wonder Woman 1984 o The Equalizer 2.

La seva bona fama, amb zero taques al currículum, l'ha fet servir per fer d'ambaixador de perfums com el Solo de Loewe però també per donar suport públic a l'actual president xilè, l'esquerrà Gabriel Boric. Com tants actors que no tenen vida sentimental oficial, Pascal ha hagut d'aguantar que s'especuli sobre totes les inclinacions sexoafectives que pogués arribar a tenir. Mentre que molts mitjans no han deixat de trobar-li xicotes en cada rodatge, d'altres han posat negre sobre blanc que potser era gai.

També es va rumorejar que era el pare del fill de Lena Headey, íntima amiga seva –la Cersei Lannister de Joc de trons, on es van conèixer–. Després que ella digués que només són amics i que el seu fill és del productor Dan Cadan, l'única parella que Pascal ha confirmat és Maria Dizzia, a qui va conèixer a Llei i ordre, als anys noranta. Tampoc s'ha confirmat mai la seva suposada relació amorosa amb Sarah Paulson, obertament bisexual i actualment emparellada amb l'actriu Holland Taylor. Després de tot això només hi ha hagut silencis per part seva. Potser per això avui hem parlat tant de com se n'ha sortit –i tan poc amb qui– a Hollywood. Si ara tothom veu que això de callar surt a compte em quedaré sense feina.