El peix que es menja a les Balears no és Km 0: un 90% ve de fora

PalmaNomés entre un 10% i un 15% del peix que es consumeix a les Illes es pesca a la mar balear. La resta, fins a un 90%, ve de l’exterior, en gran mesura de la Península, però també de l’estranger. Arriba també per mar, però majoritàriament congelat i en forma de mercaderia. Segons les fonts, les dades varien lleugerament, però sens cap dubte es pot afirmar que per cada 10 quilos de peix i marisc consumit a les Illes, només un és producte local. Els conceptes de quilòmetre zero i consum de proximitat, en el cas del peix, són un vertader fracàs.

Una de les aportacions més detallades en l’anàlisi de la procedència del peix que es consumeix a les Illes l’han publicada fa només uns mesos Miquel Ortega, Marta Coll i Beatriz Guijarro, al seu estudi Qui compra el peix a Mallorca?, impulsat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) i l’Institut de Ciències de la Mar (ICM). En el seu treball, queda palès que el volum de peix comercialitzat en primera venda (llotja) el 2021 a Mallorca “va ser de 1.532 tones, mentre que el peix refrigerat i congelat descarregat a les Balears va arribar a les 14.678 tones el 2022, és a dir, una quantitat gairebé 10 vegades més gran”, afirmen.

“En termes de sobirania alimentària, és evident que les Balears no ho estam fent bé en general, i el cas del peix no és l’excepció. La ciutadania compra principalment lluç, salmó i bacallà, per molts de motius, com ara perquè tenen poques espines i són bons de preparar, i no tenc clar que la majoria de consumidors sàpiga que aquests exemplars arriben a les Illes des de Xile o l’Argentina, per exemple”, afirma Joan Moranta, biòleg i investigador de l’Institut Oceanogràfic de les Balears. En opinió d’aquest científic, “evidentment és impossible que tot el peix que es consumeix a les Illes sigui local o de proximitat, però ara mateix el nivell és molt baix i hauríem de fer una reflexió sobre quin és el model que ens convé, que en cap cas és provocar aquest impacte ambiental tan gran transportant-ne tones i tones des de milers de quilòmetres de distància”, assegura.

Si el càlcul es fa a partir de les dades del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, la situació encara és pitjor. Els balears consumeixen 20,3 kg de peix cada any (dades només de residents) i, si això es multiplica per la població, s’obtenen 18.900 tones anuals. Els investigadors Ortega, Coll i Guijarro conclouen, per tant, que si s’empren aquestes xifres “la pesca extreta a Mallorca i comercialitzada a través de la llotja de Palma suposa tot just el 8% del consum a les llars mallorquines”, afirmen. I recorden el treball del geògraf Ivan Murray sobre el metabolisme socioeconòmic balear, que retrata un model basat a externalitzar els impactes per mantenir el sistema productiu actual.

En aquesta línia, el biòleg marí i expert en pesca Enric Massutí ho té clar: “Ara mateix tenim una altíssima petjada ambiental a l’exterior, perquè la major part del peix ve de fora. I un dels motius és perquè les barques que més contribueixen en termes de quantitat, les d’arrossegament, s’han reduït més d’un 50% els darrers anys, precisament pel seu impacte sobre el fons. Un impacte que és cert, però que per no tenir-lo aquí l’estam fent a països de l’Àfrica o d’altres indrets”. Així, de les 96 embarcacions de pesca d’arrossegament que hi havia el 1975, avui en trobam només 33, és a dir, la flota ha perdut dos terços del seu volum, segons dades recollides per la Fundació Marilles.

Restriccions a l’arrossegament

Les creixents restriccions de la Unió Europea en matèria de pesca d’arrossegament han fet minvar el nombre d’embarcacions. I això, que aparentment és una victòria ecologista per als fons illencs, no deixa de ser una contradicció si es desplaça a països del sud l’efecte negatiu d’aquestes pràctiques. Joan Moranta i Enric Massutí coincideixen que “cal fixar un model pesquer”, però que pugui fer pujar aquest percentatge, ara massa baix, i que obliga a contaminar per dur la pesca fins a les Illes, malgrat “estar enrevoltats de peix”, lamenten. “A més”, afegeix Massutí, “ja hem fet proves amb tipologies d’arrossegament de molt menor impacte, amb una part dels ormejos que no arriben al terra i, per tant, no fan el tradicional ‘solc’ que fa molt de mal al fons. Cal aplicar la tecnologia per pescar millor, no per pescar més”, assegura.

A més, els tècnics de Marilles recorden a l’informe Mar Balear que no es pot carregar el pes de l’impacte de la pesca sobre els professionals, ja que “hi ha 45 barques de pesca recreativa per cada una de professional”, recull l’informe que coordina la biòloga Raquel Vaquer. Per ella, la manca de diversitat en el consum fa també que s’acabi encara important més peix. “La gent compra sobretot salmó, tonyina i lluç, i això és un empobriment en tots els sentits”, afirma. Però això no és un fet que només passi a les Balears, ni prop fer-hi. Segons dades recopilades per Joan Moranta, “el lluç és el 8% del total de peix consumit a Espanya, la qual cosa demostra com s’està simplificant la dieta”, indica aquest biòleg de l’IEO.

És un empobriment alimentari i també cultural, perquè a poc a poc la població perd el costum de comprar el peix a botigues de proximitat i l’acaba consumint a les grans superfícies, on la presència de peix forà és la norma. S’ha de tenir en compte que fins a l’any 1988 a Palma hi havia 296 peixateries. Avui, just n’hi ha 20 fora dels mercats. “Jugaven un paper fonamental, perquè precisament fomentaven el peix d’aquí, que és l’únic que tenien. Normalment l’home tenia una barqueta d’arts menors i la dona venia peix a la botiga. Aquesta era un punt de trobada, on la gent parlava del peix de temporada i es donaven consells i receptes”, relata Ariana Domínguez, autora de l’estudi El valor sociocultural i econòmic de les dones vinculades a la comercialització del peix en l’època contemporània, que va obtenir el premi Ciutat de Palma.

Per aquesta investigadora social, “la peixateria era el gran lloc de promoció i divulgació de la cultura d’un peix fresc i de proximitat. La dona en aquell moment jugava un paper clau en l’alimentació de la població, però quan arribà l’obligació de la distribució centralitzada a la llotja de Palma, moltes tancaren perquè ja no s’ho pagava, ja no era venda directa”. Mentre les peixateries de barriada pràcticament han desaparegut, els mercats municipals encara conserven un important dinamisme, si bé és cert que també la venda de peix ha tingut temps millors. El cas més significatiu és el del mercat de l’Olivar, on els darrers anys s’ha experimentat una important turistització i s’han anat substituint parades de peix fresc per bars on es poden consumir ostres i cava.

Les espècies més venudes

Segons les dades de la llotja de Palma, les espècies locals més venudes el 2021 varen ser la gamba vermella, el calamar, la llagosta, el cap-roig, la llampuga, el moll de roca, la morralla, el gall de Sant Pere, el pop i la sípia. Són les espècies estrella i les que resisteixen dins el menú de les famílies que poden pagar-ne el preu i, sobretot, de la restauració. Algunes només es poden aconseguir mitjançant la pesca d’arrossegament, com és el cas de la gamba vermella. “Per tant, si volem continuar consumint gamba d’aquí, cal que almenys una part de la flota es mantingui, i de moment les dades i el que coneixem d’aquest sector ens indiquen que quan es jubilin els armadors actuals no hi haurà relleu”, afirma Enric Massutí, de l’IEO.

Aquesta reflexió és compartida per una part dels experts, que asseguren que “el més important és tenir un model clar que permeti apostar per un sector tan sostenible com sigui possible, però que sigui capaç d’augmentar el volum de contribució al consum local. No podem tenir la situació actual perquè és un exemple més del desequilibri econòmic, natural i social de les Illes, que han de ser capaces de proveir-se de més aliment, això sí, respectant la natura”, afirma Moranta. En aquesta línia, Massutí afegeix que “ha de ser possible la convivència entre l’economia i la natura. Imaginem-nos un model en què tenim tota la pesca prohibida o inviable econòmicament i, mentrestant, duim tot el peix de fora. Els científics ens limitam a retratar el que passa, però caldria que algú dibuixàs una proposta de model clara”, sentencia. Hi ha un consens que cal incrementar les àrees marines protegides, en què cal minimitzar l’impacte de les arts pesqueres, però el gran repte és que tot plegat no ens faci dur tot el peix congelat dins contenidors.