Els peixos poden ser conscients d’ells mateixos?

¿Som prou intel·ligents per entendre la intel·ligència dels animals? Una pregunta similar dona títol a un dels llibres del primatòleg Frans de Waal i planteja una qüestió que va més enllà de l’aparent joc de paraules. Quines maneres tenim de conèixer la ment animal? ¿Com podem accedir al que passa dins del seu cap o, en el cas del pop, també dins dels tentacles? (Només aquest exemple ja indica que per estudiar el cervell dels animals cal deixar enrere l’antropocentrisme.) La directora Sally Potter, autora d’Orlando (1992), diu que el cinema consisteix en mostrar la superfície de les coses per evocar les realitats no materials que hi ha al seu interior. Precisament això és el que han de fer els psicobiòlegs que estudien la cognició animal. Observar-ne l’exterior per deduir-ne l’interior.

Un dels experiments més habituals per accedir a la ment d’altres espècies és la prova del reconeixement en un mirall. En veure el seu reflex, la majoria d’animals reaccionen com si veiessin un individu desconegut de la seva espècie i, sovint, això fa que mostrin conductes agressives. Si, en canvi, l’animal reconeix que la imatge del mirall és la seva, mostra curiositat pel seu cos. S’observa la cara, les dents, fa ganyotes i explora parts del cos que només pot veure amb l’ajut del mirall. Si, en una versió més sofisticada de l’experiment, es pinta una marca en alguna part del cos que només es pot veure gràcies al mirall, els animals que es reconeixen se la intenten treure. Aquest resultat s’ha relacionat amb el fet de tenir consciència d’un mateix, una capacitat que permet, també, ser conscient dels altres.

La prova de la marca

Fins fa poc, els únics no humans que havien superat el test de la marca eren els grans simis (bonobos, ximpanzés, goril·les i orangutans). Els humans ho fan a partir dels divuit mesos. També ho havien fet els elefants, les orques, els dofins, les garses i els corbs, tot i que en la comunitat científica aquests resultats encara es discuteixen. De fet, els més puristes consideren que només l’han superat els ximpanzés i els orangutans. Respecte als goril·les, la primera vegada que es va demostrar que els individus no humanitzats -és a dir, que no havien rebut estímuls intel·lectuals o, directament, cap aprenentatge per part dels humans- es reconeixien al mirall va ser al Zoo de Barcelona. S’havia intentat amb molts goril·les i cap ho havia aconseguit fins que, al cap de sis mesos d’experiments, Xebo es va reconèixer al mirall. Ara un equip d’investigadors encapçalat per Masanori Kohda, de la Universitat d’Osaka, han publicat un article a la revista PLoS Biology en què expliquen que, en certes condicions, una espècie de peix també hauria superat la prova de la marca.

Els investigadors van fer marques de diversos colors a la gola d’exemplars de làbrid netejador (Labroides dimidiatus ) i van observar que només quan eren marrons els peixos miraven de treure-se-la refregant-se contra el fons de l’aquari. Si eren blaves o verdes, no en feien cas. Segons els autors, aquests resultats mostren que aquests peixos reconeixen la seva imatge en el mirall. Ara bé, ¿això vol dir que tenen consciència d’ells mateixos?

Tots els animals han de tenir per força un cert coneixement propi que els permet, per exemple, desplaçar-se sense xocar amb els objectes de l’entorn o col·locar-se sobre una branca que resisteix el seu pes. “Si un animal té capacitat d’autoconsciència és molt possible que tingui una imatge corporal de si mateix i es pugui reconèixer en un mirall, però el contrari no és tan evident”, explica Monserrat Colell, psicobiòloga de la Universitat de Barcelona i coautora de l’estudi que va demostrar que el goril·la Xebo es reconeixia al mirall. A més, “la prova del mirall és controvertida”, diu. Segons la investigadora, aquest test dona “resultats claríssims en grans simis, que són espècies molt visuals, però no és gaire útil en espècies que tenen un món perceptiu basat en l’olfacte o el tacte”. Frans de Waal sosté que l’autoconsciència no és una capacitat que es té com la humana o no es té, sinó que es pot manifestar en diversos graus d’una escala contínua. Probablement, per treure l’entrellat d’aquesta qüestió, cal, un cop més, fer un exercici per abandonar l’antropocentrisme amb què ens mirem la resta d’animals.