‘Pelear’, ‘lutxar’, ‘puesto’ i ‘ruedo': quins barbarismes antics continues dient?

PalmaEls verbs manllevats lutxar i pelear, tot i que semblin sinònims, no ho són. Bé, dits en castellà, sí que ho són, però incorporats en una conversa en català, cadascun pren un matís diferent. “En Biel nostre en va pelear molts d’anys, d’aquella cama. Va posar el peu malament i el va trabucar. Llavors, l’operaren. L’operació no va anar bé. El tornaren a operar. I llavors cap a Palma, cada dia per fer la rehabilitació. Podem dir que ha quedat bé, però ha estat molt llarg”. Just és un exemple d’una conversa inventada, però que ja va bé per il·lustrar l’esperit del pelear, un verb que és més sinònim de resistir que no d’atacar o d’envestir. Perquè pelear vol dir aguantar rere la roca i amb abnegació les adversitats de la vida.

En quin moment els mallorquins dotaren d’aquest ús el verb castellà manllevat? No degué ser abans de la primera dècada del segle XX, i qui sap si es va escampar amb romanços i cançons de l’època. El que és cert és que el DCVB –que com sabeu no és un diccionari normatiu, sinó descriptiu– en diu “lluitar, combatre (en sentit propi o material i també en el sentit de fer grans esforços).

D’incorporació més tardana deu ser lutxar, un verb que no és defensiu, sinó ofensiu, i que atribueix qualitats heroiques a les persones que es defineixen com a lutxadores. Escau molt bé als homes i dones de negocis, a les persones amb empenta i iniciativa empresarial. En definitiva, lutxar és cosa de persones que tenen un caràcter negociant, que saben fer tractes, que no tenen rampa de comprar i vendre, que no els fa peresa baratar un negoci per un altre; són ànimes que s’arrisquen i pisquen. Qualque vegada alguna operació els surt esguerrada, fracassada, però en el seu esperit sempre hi ha un bri de bonaventura, que quan la barca està a punt d’estimbar-se contra les roques, un cop de vent la fa girar cap a una mar de bonança i de butxaques plenes de doblers. A cap diccionari de la llengua catalana, ni normatiu ni descriptiu, no apareix aquest verb, perquè és un barbarisme més gros que la Seu.

Altres paraules castellanes són primerenques i els catalanoparlants fa temps que els utilitzen. Segons el DCVB, el mot puesto “és un castellanisme introduït en el català des del segle XVI, però completament inoportú, substituïble pel mot català lloc”. Efectivament, lloc és puesto, però imaginau-vos que us disposau a asseure-vos en un sofà on ja hi ha altres persones assegudes. A qui no li sortirà, de manera espontània: “Mem, si em feis un poc de puesto, m’asseuré”? En canvi, en castellà és estrany que qualcú digui: “¿Te importaría hacerme algo de puesto para que pueda sentarme?”. En aquesta expressió seria més habitual utilitzar sitio. Però per què succeeix això? És a dir, que en la llengua que ha manllevat el mot, la paraula en qüestió tengui un ús que no té en la llengua originària. Per ventura és que en el moment del manlleu –que en el cas de puesto es va produir al segle XVI– sí que l’hi tenia, però l’ha perdut amb el pas del temps. I en canvi, en català, tot i ser considerat un barbarisme, sí que conserva aquest suposat ús antic.

Una menció especial mereix el substantiu ruedo, que segons el diccionari de la Real Lengua Española és “parte puesta o colocada alrededor de algo” o “terreno circular destinado a la lidia de toros y limitado por la valla o barrera”. Tanmateix, l’ús més habitual en català de les Illes Balears és en expressions com aquesta: “Saps quin ruedo que du aqueix (o aqueixa)!”. Amb un cert to de befa, serveix per dir que una persona és especialment voluminosa, a causa del greix acumulat. Ho diuen això els castellanoparlants que no estan en contacte amb les Illes Balears? Per ventura, antigament ho deien. Ara, en canvi, deu ser estrany sentir a parlar de ruedos, si no és en una conversa entre taurins.