Salut mental
Societat04/09/2024

“Pensava en el suïcidi per no dir a la família que no vol ser metge”

Tot i que la mitjana d’edat dels voluntaris que atenen el Telèfon de l’Esperança és de 70 anys, asseguren que això no influeix en la comunicació amb menors i joves

Victòria Pons Ramon
i Victòria Pons Ramon

Palma“Com puc suïcidar-me sense sentir dolor?”, googleja una jove. Entre els resultats de la cerca, hi surt el número del Telèfon de l’Esperança. La jove hi crida. A l’altra banda, contesta Maria –nom fictici perquè, com a voluntària, s’ha de mantenir en l’anonimat–, qui atén el telèfon i intentarà, dins el que sigui possible, ajudar aquesta persona. La jove, de 19 anys, espantada i confosa, comença a parlar i explica a la voluntària que, fora del país, va patir una violació i que des d’aquell dia se sent culpable de tot el que va succeir. Diu que “no sap on recórrer ni a qui contar-li-ho”. Davant això, el primer que fa Maria és tranquil·litzar-la i, després, contemplar i explicar quines són les passes que pot seguir.

Maria és voluntària del Telèfon de l’Esperança de les Balears des del 2021 i assegura que “davant casos com aquests és dur saber què dir”, però que, així i tot, la seva “és una feina agraïda”. “El que sí que hem de tenir clar és que nosaltres ajudam amb tot el que podem, però fins a un punt. De fet, la nostra psicòloga ens diu que no som superherois, que si una persona no s’ha de salvar, no serem nosaltres qui ho impedirem”, explica. Al capdavant d’aquesta ONG hi ha la presidenta, Maria Antònia Mateu, i el portaveu, Lino Salas, que adverteixen que abans de ser voluntari del Telèfon, s’ha de superar un curs d’autoconeixement. “Hi ha molta gent que vol ajudar, però sovint, quan els deim que han de fer un curs previ, es fan enrere”, conta Salas.

Cargando
No hay anuncios

Augment de joves atesos

Un altre voluntari del Telèfon, Tomeu –també nom fictici–, explica que “la mitjana d’edat dels voluntaris és de 70 anys”, però que això “no és cap impediment per poder establir una empatia amb l’usuari que crida, a vegades molt més jove”. Per cobrir les cridades s’organitzen en torns, però davant la manca de personal, hi ha ocasions en què la cridada s’ha de desviar a una altra seu de l’Estat perquè sigui atesa. “A hores d’ara només som 25 voluntaris que estam al Telèfon de l’Esperança a les Balears i, moltes vegades, no podem arribar a totes les cridades”, assegura. El Telèfon funciona les 24 hores tots els dies de l’any. I ara s’ha abaixat a 25 anys el requisit d’edat mínima per ser-ne voluntari, per la manca de personal i l’augment de cridades de menors i joves.

Cargando
No hay anuncios

Tot i que la feina més habitual d’aquests voluntaris és aconsellar i acompanyar la persona que crida, sovint també ajuden a identificar a quin professional ha d’acudir. És el cas de la mare que va cridar perquè ja era la segona vegada que duia la seva filla, de 16 anys, a Son Espases per intent de suïcidi. “Quan vàrem parlar amb ella, ens vàrem adonar que, a més de tenir conductes suïcides, la nina consumia alcohol i drogues i que la situació s’havia d’abordar també a través d’altres professionals”, explica Maria. Però a vegades no són a temps a preveure el succés i reben telefonades que són suïcidis en curs: “Ens han cridat persones, sobretot joves, que es prenen pastilles i després se’n penedeixen. De fet, quan una persona no està bé o té idees suïcides, ho sol comunicar a qui té al voltant, però el problema arriba quan aquestes persones no ho saben entendre”, assegura Salas.

Cargando
No hay anuncios

Conta que els casos que es troben són molt diversos i, encara que hi ha cridades que duren una hora i d’altres que pengen tot d’una, el portaveu del Telèfon explica que “si la persona que crida queda més de mig minut a la conversa, ja s’hi ha enganxat”. De fet, la voluntària Maria recorda que l’altre dia hi va cridar una dona que en principi “només volia un poc de conversa”, però va començar a agafar confiança i el diàleg va anar a més. “Després d’una estona xerrant, em va explicar que tenia un càncer terminal i, d’ençà que l’hi varen diagnosticar, la gent del seu voltant se n’havia allunyat per por de parlar del tema”, conta. La dona, que només volia exposar el que passava al seu cos, no entenia l’actitud de les persones que tenia devora i això la feia estar malament. “A vegades, la gent només necessita contar quines són les seves preocupacions i que algú les escolti”, assegura.

El fet de no sentir-se escoltada o estimada “és una de les principals causes” per la qual la gent major crida al Telèfon de l’Esperança. En canvi, en el cas dels menors i joves, hi sol influir “la falta de comunicació amb la família”, assegura Tomeu. “L’altre dia em va cridar un jove perquè estava molt malament i deia que volia tirar-se contra un cotxe”, explica. Cursava el darrer any de Medicina, i es va angoixar perquè “no era allò que li agradava”, però no ho volia dir als seus pares “perquè s’enfadarien”. “Pensava en el suïcidi per no dir a la família que no vol ser metge. Jo li vaig explicar que els pares sempre estan orgullosos que el fill els tingui confiança i que el primer que havia de fer era parlar-ho amb ells”, conclou el voluntari.