Pep ‘Andreuet’, l’anarquista que revolucionà Formentera
Abans de la Guerra Civil, la pitiüsa menor era un dels territoris de tot l’Estat amb més afiliats a la CNT, prop de 500. El seu líder fou un carismàtic formenterer que s’imbuí de la ideologia llibertària durant la seva etapa com a emigrant a Amèrica
A vui Formentera s’ha convertit en l’illa de l’hedonisme capitalista per antonomàsia. Al segle XIX, però, fou un dels territoris de l’Estat amb més militants anarquistes per metre quadrat. Va ser gràcies a Josep Ferrer Tur, més conegut com Pep Andreuet. Nascut el 1890, a 17 anys, com molts altres formenterers, es veié obligat a emigrar per la fam. Peregrinaria per Mèxic, Nova Orleans, Nova York i Cuba, fent sobretot de mariner. Després d’anades i tornades, el 1928 retornà definitivament a la pitiüsa menor, disposat a donar a conèixer als seus paisans les idees àcrates que havia après a Amèrica. Llavors començà a treballar a ses Salines, que des de 1897 estava en mans de la companyia Salinera Española, d’origen mallorquí.
Pep Andreuet fou un home d’acció, però també de pensament, amant de la literatura emancipadora de Kropotkin, Marx, Bakunin, Tolstoi i Dostoievski. Eren autors que veien la cultura com una eina de transformació social i impugnaven l’Estat per ser una entitat coercitiva de les llibertats individuals. Joan Colomar Torres, company seu, diria: “Andreuet lluitava sempre amb el llibre a la mà”. El 1930 el formenterer s’animà a crear a l’illa una agrupació anarquista juntament amb altres companys com Jaume Juan Yern i Juan Colomar Torres. Aixoplugant-los hi havia la CNT (Confederació Nacional del Treball). Fundada a Barcelona el 1910, seria el major sindicat obrer d’Espanya. El 1927 alguns anarquistes ja es constituïren de manera oficial sota les sigles de FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Amb tot, igual que els membres de la CNT, actuaven en la clandestinitat, ja que eren temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Vaga a ses Salines
El 1936, en una illa per sota de 3.000 habitants (avui són devers 11.500), la CNT tenia prop de 500 afiliats, que contrastava amb els 250 de l’Eivissa del dirigent Àngel Palerm. Això vol dir que poc més del 25% de la població formenterera era cenetista. Hi havia saliners, però també pescadors, mariners i pagesos. Pep Andreuet seria el responsable d’aquell auge. Així ho assegura la historiadora eivissenca Neus Escandell: “Era una persona molt carismàtica, d’una gran cultura i amb una oratòria portentosa que aconseguia arrossegar multituds. També és cert, però, que Formentera acollí un major nombre d’àcrates perquè estava més allunyada dels cacics d’Eivissa”.
El periodista Manuel Benavides, autor d’El último pirata del Mediterráneo (1934), descrigué el líder formenter com “un anarquista vegetarià, teòsof, d’aspecte impressionant, llarg i prim, amb el llavi gruixut i de paraula evangèlica”. Picant a les pedres de sal, Pep Andreuet hagué de suar de valent. La temporada s’iniciava a principi d’estiu. Els ‘traients’, els obrers menys qualificats, transportaven la pols blanca en senalles damunt del cap –podien arribar a traginar fins a 50 quilos de sal perhom. “L’ofici de saliner –diu Escandell– era un dels més durs que hi havia, equiparable al de miner. El 1928 el dirigent anarquista encapçalà una vaga per exigir que fos el sindicat i no la patronal l’encarregat de controlar la contractació de temporers.
Aquella vaga s’allargà fins més enllà de la proclamació de la Segona República l’abril de 1931. Segons Benavides, fou un dels conflictes obrers més importants de l’Espanya contemporània. Llavors, a ses Salines de Formentera hi havia uns 600 treballadors, i a Eivissa, uns 1.000. Pep Andreuet i altres col·legues seus participaren frec a frec amb els integrants de La Sociedad de Trabajadores Formentereses, constituïda el juliol de 1931. El llibre Notes anarquistes de Formentera (Calumnia Edicions, 2021), dels historiadors Jordi Maíz i Adrià Tur, apunta altres reivindicacions dels saliners: millores salarials, una jornada diària de sis hores, la reducció del pes per càrrega en les senalles i els vagons i l’abolició del treball a escarada, ja que el pagament del treball dels temporers depenia de la quantitat de vagonetes que omplien.
Salinera Española decidí tallar d’arrel les demandes de La Sociedad. L’agost de 1931 n’acomiadà els instigadors, la qual cosa provocà una vaga de braços caiguts de 160 treballadors. La patronal, tanmateix, els sabotejà, contractant altres jornalers sense cap filiació sindical. Finalment, al setembre el conflicte es resolgué amb el consens d’unes millores laborals mínimes. Tanmateix, als anys següents hi hauria més vagues.
Guerra Civil
L’esclat de la Guerra Civil espanyola el 17 de juliol de 1936 sorprengué Pep Andreuet a Palma a punt de participar en un Congrés Regional Balear de la CNT. De seguida tornà a Formentera i, durant el breu període republicà a l’illa, va ser secretari general del Comitè de Milícies Antifeixistes. El 7 d’agost desembarcà a la pitiüsa menor una columna republicana del capità Manuel Uribarri, que havia partit des de València. L’endemà una altra del capità Bayo, procedent de Menorca, ocupà la pitiüsa major sense trobar-hi gaire resistència. El 16 d’agost es produiria el desembarcament republicà al Llevant de Mallorca.
Des d’Eivissa, Bayo es dirigí a Formentera, on exigí fer un llistat amb els elements dretans de l’illa. Aquí, però, Pep Andreuet i altres membres del Comitè exigiren autonomia per fer justícia a la seva manera. “La intenció –escriuen Maíz i Tur– era que no hi hagués cap excés sobre cap persona ni propietat [...]. Només requisaren les tres esglésies de l’illa per transformar-les en magatzems, escoles i graners”. Tanmateix, la llista requerida per Bayo s’acabà elaborant. Eren una cinquantena de persones, que foren detingudes per ser jutjades pel Tribunal Popular de Justícia. “En molts casos –asseguren els autors de Notes anarquistes de Formentera–, aquests processos no s’arribaren ni a produir i ràpidament els actors eren retornats a ca seva [...]. Segons diversos informants, el fet d’aglomerar aquells elements conservadors de l’illa tenia com a intenció protegir-los per evitar que fossin víctimes d’algun excés dels milicians forans”.
El mateix dia 7 d’agost ja hi havia hagut un precedent d’excessos no desitjats: Josep Torres Torres, el capellà de l’església de La Mola, i Lluc Ramón Cardona, militar falangista retirat, havien estat afusellats a La Savina just quan anaven a ser conduïts als vaixells. Posteriorment, fou trobat mort en una platja de l’illa el carter falangista Bartomeu Torres Planells. La resistència republicana a les Pitiüses tan sols durà una quarantena de dies. El 13 de setembre, deu dies després de la retirada dels homes de Bayo a Mallorca, una esquadra de l’aviació italiana que donava suport a Franco bombardejà el port d’Eivissa i Dalt Vila. Hi hagué quaranta morts. Aquell fou el primer bombardeig important de la guerra sobre la població civil.
Condemna atenuada
Com a represàlia a aquell atac, es produïren els coneguts ‘fets del Castell’: abans d’abandonar l’illa, els republicans entraren de nit al castell d’Eivissa, on hi havia 200 presos. En mataren 93, dels quals 18 eren religiosos. Llavors Pep Andreuet deixà dona i dues filles per escapar a Barcelona, des d’on el gener de 1939, davant l’avanç de les tropes insurrectes, passà a França. Companys seus anarquistes que havien quedat a Formentera acabarien reclosos a ‘Sa Colònia’, prop del port de la Savina. Fou el camp de concentració més temut de l’Espanya de la postguerra. Durant els dos anys que estigué obert (1940-1942), acollí 1.500 republicans de tot l’Estat, dels quals n’acabaren morint 58.
El 1956, vint anys després de partir, Pep Andreuet decidí tornar a la seva illa natal. L’esperava un interrogatori sobre el seu passat com a mestre maçó de la lògia Sol Naciente. En el judici afirmà que, durant l’ocupació republicana, salvà la vida de molts dels detinguts. En defensa seva tingué el testimoni d’alguns dels al·ludits. Acabà sent condemnat a 12 anys i un dia de reclusió menor. Gràcies, però, a l’atenuant exposat, la pena es rebaixà a tres anys i un dia de confinament.
Pep Andreuet morí el 1970 a 80 anys. Cinc anys més tard, va néixer la seva reneta Teresa Juan Ferrer, que va descobrir la seva història a l’adolescència. “Quan tornà de França –diu–, s’enfadà molt amb la família perquè li havien cremat tots els llibres i documents. La meva besàvia, però, ho feu per por. Ell sempre els ocultà la seva militància maçona”. L’investigador Andreu Ferrer, de 67 anys, estigué a temps de conèixer-lo: “Era un home molt tranquil. En esclatar la Guerra Civil, va saber controlar els seus homes de la CNT, que feien por. Si ell no hagués intercedit pels presos de dretes, les represàlies a Formentera haurien estat tremendes. Ens hauríem convertit de veres en l’illa de les dones perquè no hi hauria quedat cap home viu”. Avui l’antic líder llibertari no té ni un carrer que el recordi en una illa que ha baratat la utopia d’una societat més justa per la distopia del turbocapitalisme.
A diferència de la d’Eivissa, una de les característiques de l’emigració de Formentera des de final del segle XIX és que fou temporal. El mateix Pep Andreuet, havent partit a Amèrica, tornà a l’illa el 1920 per contreure matrimoni amb una jove amb qui tingué dues filles. Després, però, partí una altra vegada. La seva tornada definitiva no tingué lloc fins al 1928. Una persona que ha estudiat aquest fenomen és l’historiador palmesà Martí Serra Riera, autor del llibre La II República a Formentera 1931-1936 (Editorial Mediterrània Eivissa, 2018). “Els joves de l’illa –diu– emigraven per un període d’entre sis i deu anys i, passat aquest temps, tornaven a l’illa, es casaven, tenien fills i feien mitja casa. Després, tornaven a emigrar per un termini d’anys bastant similar i molts d’ells tornaven per establir-se de manera definitiva”.
Aquella emigració fou molt beneficiosa per a l’economia familiar i per a l’illa en general. “Els formenterers –apunta Serra– acabaven tornant perquè tenien un fort sentit de la comunitat. El seus doblers no només serviren per a la llar, sinó també per construir les escoles, que foren una de les prioritats dels anarquistes”. Per contrapartida, hi hagué moltes dones que es quedaven soles a càrrec dels fills. És per això que la Formentera d’aquells temps d’abans de la Guerra Civil és coneguda com ‘l’illa de les dones’: “Tanmateix, no es pot parlar d’un matriarcat perquè, quan l’home tornava, la dona ocupava de nou la seva posició submisa”. A part de les feines del camp, elles es dedicaven a cosir, brodar, filar, etc. De totes aquestes feines, la més important era la de cosir, ja que pràcticament totes les dones a Formentera eren grans expertes a apedaçar la roba perquè̀així́ duràs el màxim temps possible: “Entre elles es desenvolupà una forta sororitat, es necessitaven les unes a les altres”.
La historiadora Neus Escandell creu que s’hauria de parlar més de ‘l’illa de les dones invisibles’ en lloc de simplement ‘l’illa de les dones’: “Les formentereres no estaven afiliades a cap partit, però s’encarregaven de tot, sobretot durant l’absència dels seus marits. El mateix es pot dir de les eivissenques lligades a ses Salines. Recentment, l’escriptora Esperança Marí n’ha recollit el testimoni de 26 en el llibre Dones de sal”.
En termes proporcionals, a Formentera l’emigració fou molt més nombrosa que a Eivissa. “Durant mig any –diu Serra– molts eren pagesos i l’altra meitat, mariners o feien feina a ses Salines. No tenien una vida tan estable com un pagès eivissenc, que passava tota la vida al seu tros de terra”. L’emigració de formenterers se centrà majoritàriament a Amèrica. A partir de 1929, arran del crac del 1929, molts països del Nou Continent restringiren l’entrada de forans. Llavors, la destinació principal seria Alger.