Pep Beltrán, el primer caçatresors de Balears

Pep Beltrán Adell va ser un personatge de pel·lícula. Rubén Castrillo, un gran amant del busseig, el va conèixer el 1993: “Vaig arribar a Palma procedent de Zamora a vint-i-cinc anys. Un dia vaig llegir al diari un anunci d’un senyor que cercava bussejadors per anar a cercar tresors a Cuba. De seguida m’hi vaig posar en contacte. Vaig descobrir un bohemi aventurer, de setanta-quatre anys, ple de vitalisme i molt generós. Em va deixar fascinat. Podia estar hores i hores parlant amb ell”. “Beltrán -continua Castrillo- tenia una relació molt estreta amb Cuba. Des dels anys vuitanta hi solia anar per col·laborar en la localització i recuperació de derelictes -restes de vaixells enfonsats- i arribà a visitar els arxius de Cartagena d’Índies per cercar-ne informació. Fruit d’aquelles visites, establí vincles d’amistat amb molts cubans”. Amb tot, finalment, Rubén Castrillo no partí amb Beltrán a Cuba perquè no arribaren els permisos.

Castrillo insisteix que el seu mestre va ser un dels pioners de l’exploració submarina a Espanya. “Encara que no aconseguí ser tan conegut com altres personatges del gremi, sens dubte va fer mèrits suficients per ocupar un lloc digne entre ells”, diu. Procedent d’una família de Bunyola, des de ben petit el mallorquí sentí una gran atracció per la mar. Als anys quaranta, equipat amb unes primitives ulleres de busseig i una vareta metàl·lica, es dedicava a perseguir peixos pel litoral illenc. Aviat destacà en aquesta activitat per la seva resistència física i la seva alta capacitat d’apnea -acabaria coix a causa de les seqüeles d’un accident de descompressió. El fons marí també li despertà la vena creativa. Així dissenyà i patentà una ingent quantitat d’artefactes de tot tipus: des de models d’àncores fins a una planta dessaladora.

Temps de despreocupació

A principi dels cinquanta, aquella afició portà Beltrán a obrir al Molinar de Palma una empresa de busseig i articles nàutics, Casa Beltrán. El negoci funcionà molt bé de seguida, de manera que el jove bussejador tingué més llibertat per dedicar-se a la seva gran passió. Mentre anava darrere peixos, descobrí nombroses restes de naufragis antics i moderns. Amb el temps allò li feu deixar de banda l’arpó, que substituí per un creixent interès per la història marítima. En aquella època, recorda Rubén Castrillo, “ningú a Mallorca s’interessava per les peces que treien de la mar els pescadors. Eren altres temps i ni la ciutadania ni les autoritats es preocupaven de la conservació del patrimoni submergit. Les àmfores i altres objectes del fons marí solien servir per decorar les entrades de cases i negocis particulars, o en el pitjor dels casos, acabaven en mans de traficants d’antiguitats”.

Beltrán tenia un equip de bussejadors que l’ajudaven a rastrejar sistemàticament les costes balears a la recerca de derelictes. “Mentre feia allò -assegura el seu alumne-, realitzava una exhaustiva recerca de totes les dades històriques de naufragis registrats a les Illes i a les costes peninsulars. Durant dècades proporcionà totes aquestes dades a arqueòlegs. Fou el cas del menorquí Josep Mascaró Pasarius. També cedí embarcacions pròpies i material de busseig al Servei d’Arqueologia Subaquàtica de les Balears, nascut als anys setanta”. Col·laborava amb els arqueòlegs, doncs, però no deixava de banda les seves activitats.

Als anys quaranta, gràcies a l’avís d’uns pescadors, Beltrán ja havia localitzat un dels majors derelictes de les Balears, el de l’illot del Sec, a Calvià. Era un vaixell punicoebusità carregat amb àmfores gregues i altres elements metàl·lics. N’informà tot d’una el Museu Nacional de Madrid. Amb tot, les primeres campanyes d’excavació oficials no s’iniciaren fins al cap de tres dècades, el 1970. El bussejador del Molinar hi col·laboraria com a cap dels serveis tècnics. Mentrestant, durant tots aquells anys de deixadesa institucional, el derelicte fou espoliat en diverses ocasions.

Havent-se convertit ja en una autoritat important, Beltrán es relacionà amb les celebritats que visitaven l’illa en ple boom turístic. No dubtà a obsequiar-les amb algun dels objectes que s’enduia de la mar. Així ho feu amb Errol Flynn, Carrero Blanco, Carmen Polo (la dona de Franco) i el rei Faruk I d’Egipte, entre d’altres. Fins fa poc el restaurant Portitxol també tingué dotzenes d’àmfores a les parets que foren donades pel seu veïnat aventurer. El museu de la Porciúncula i de Lluc foren altres destinacions d’aquests regals.

Dels seus viatges per mig món i de la seva incessant recerca en botigues d’antiquaris i mercadets, Beltrán aconseguí reunir una impressionant col·lecció de peces arqueològiques de tot tipus. Als anys vuitanta la major part d’aquesta col·lecció, emmagatzemada en diversos contenidors, va anar a parar a Cadis, lluny de les Balears, on el mallorquí esperava que fructificàs un acord entre un soci seu i la Junta d’Andalusia per a la creació d’un museu. Un jutge, però, decomissà aquelles peces perquè va dictaminar que procedien de l’espoli. S’inicià, aleshores, un llarg procés judicial que acabà amb molts objectes desapareguts o deteriorats.

Castrillo defensa enèrgicament Beltrán. “Estam parlant d’una època en què no hi havia mitjans ni arqueòlegs que sabessin bussejar”, diu per justificar-lo. “Sens dubte, sota els criteris actuals, es podrien criticar algunes actuacions seves”, admet, “però és injust condemnar una persona per fets ocorreguts fa mig segle, quan no existia cap legislació ni conscienciació sobre el nostre patrimoni subaquàtic”. Amb tot, que en aquella època -com a mínim en cercles acadèmics- ja es tenia clar que treure objectes d’un jaciment arqueològic sense seguir cap mètode científic en destrueix el context i, per tant, n’elimina per sempre la major part del potencial per descobrir la nostra història.

“Ni tan sols les activitats inicials del mític Jacques Cousteau ni d’altres pioners de l’exploració del fons marí serien acceptades avui dia”, continua Castrillo, per defensar Beltrán. “Per això, no crec que s’hagi de considerar Beltrán com el major espoliador de Balears, tal com se sol dir entre alguns col·lectius. Podia vendre algun objecte, però ell no tenia cap ànim de lucre. Ja tenia la vida solucionada econòmicament amb els seus negocis”.

El bussejador del Molinar morí el 1998, a 79 anys, en estranyes circumstàncies. El trobaren estès al soterrani de la seva casa de Cala Major. “Es digué -recorda el deixeble- que patí un cop al cap. Jo crec que fou víctima d’un robatori. El dia de la mort els diaris no li feren el cas que es mereixia”.

Els “nous pirates”

El 2002, a Cala Sant Vicenç (Pollença), un temporal va deixar al descobert un vaixell grec del segle VI aC, de vint metres d’eslora. Es convertia en la segona nau més antiga trobada a l’Estat. La troballa va tenir un gran ressò mediàtic, fet que abans no passava amb descobertes semblants. Ara el Consell de Mallorca està elaborant una carta arqueològica subaquàtica de l’illa. L’objectiu és tenir inventariats tots els derelictes per poder protegir-los millor. Un dels seus arqueòlegs responsables és Sebastià Munar. “Les Balears -recorda- són un dels llocs on hi ha més concentració de restes arqueològiques subaquàtiques per metre quadrat a la Mediterrània. Som al centre del Mare Nostrum i per aquí passaven tota mena d’embarcacions, de romans, púnics, bizantins i àrabs. Estaria bé que, a casa nostra, aviat s’organitzassin visites a derelictes com fan a Itàlia o Croàcia. A Alacant, davant la platja de Vila Joiosa, ja se’n fan”.

Munar insisteix que la indiferència institucional d’aquests darrers anys ha propiciat molts d’espolis. “Fins ara hi havia tres tipus de delinqüents: pescadors que venien al mercat negre peces que arrossegaven amb les seves xarxes; professionals, generalment estrangers, que directament es posaven en contacte amb aquests pescadors; i bussejadors amateurs que, sense saber que era un delicte, agafaven objectes que es trobaven per endur-se’ls de record”, diu. Avui l’espoli està penat amb importants sancions econòmiques i fins i tot amb la presó. Els “nous pirates” del segle XXI són perseguits per la Guàrdia Civil des del Seprona (Servei de Protecció de la Naturalesa) i la unitat de GEAS (Grups Especials d’Activitats Subaquàtiques). Durant els darrers anys, a les Balears, només han detingut un ciutadà alemany, sorprès in fraganti mentre bussejava per una zona important de derelictes. La Guàrdia Civil també recupera peces espoliades en el mercat negre que hi ha a internet.

L’actual conscienciació ciutadana no té res a veure amb la que hi havia fa setanta anys en temps de Pep Beltrán. N’és una prova que recentment, a la platja de Can Pastilla de Palma, un banyista va alertar de la descoberta de les restes d’un vaixell romà. Estaven a tan sols tres metres de profunditat i a cinquanta metres de la costa. En alguns casos, les peces es deixen al fons de la mar i en d’altres es rescaten i es dipositen al magatzem de Son Tous (Marratxí) del Museu de Mallorca. Aviat moltes es podran visitar al recent inaugurat Museu Marítim de Mallorca, amb seu provisional a l’espai Ses Voltes de Ciutat. El seu director, Albert Forés, assegura que una de les prioritats del recinte és “donar a conèixer el valuós patrimoni subaquàtic de les nostres illes”.

“A les Balears, a diferència del patrimoni subaquàtic, el terrestre continua sent el darrer mot del credo. No hi ha mitjans per perseguir l’espoli que pateix. Ho diu l’arqueòleg Antoni Puig. “Conec -continua- un munt d’històries de delictes contra talaiots i coves. Generalment, són particulars que s’enduen objectes per tenir a casa seva. Hi ha poques persones que ho facin per lucrar-se. Escarrufa saber el que hem perdut”.

“Antigament -recorda l’arqueòleg-, no es donava importància a les restes que es trobaven al camp. Quan un pagès es topava amb una peça important, prioritzava poder continuar llaurant la seva terra. Així, o la tapava, o la destruïa, o en alguns casos, la venia”. Aquest va ser el cas dels tres bous de Costitx, tota una icona de l’espoli del nostre patrimoni. Foren trobats el 1895 a la finca de Son Corro. Datats de l’Edat de Ferro, el seu origen és un misteri.

Segons el Codi Civil de l’època, els tresors ocults havien de pertànyer a l’amo del terreny i, si eren “interessants per a les ciències o les arts”, l’Estat se’ls podia quedar per un “preu just”. Des d’un primer moment, la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda a Palma el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà, intentà, sense èxit, que la Diputació Provincial compràs els bous. Hi havia el temor que arribàs una oferta temptadora d’un estranger. Finalment, les peces les adquirí l’Estat a un preu inferior a l’acordat inicialment. Avui encara es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid.

També hi hagué pagesos de bona fe, que en lloc de vendre les restes que trobaven, les portaven al capellà del poble, que era qui tenia més interès per la cultura. A Manacor, per exemple, mossèn Aguiló no aturà de rebre peces d’una basílica paleocristiana a Son Peretó. El 1912 es decidí a comprar aquella finca per fer-hi excavacions pel seu compte.

En l’àmbit estatal, les primeres lleis de patrimoni són de principi del segle XX. I, a casa nostra, les primeres excavacions amb permís es concediren el 1923. Llavors l’arqueologia s’anà professionalitzant. Amb la dictadura, però, hi hagué un daltabaix. “L’arqueologia -hi insisteix Puig- es va deixar en mans del voluntarisme, sobretot de l’estudiós local de torn. Fruit de la seva bona voluntat, es va poder salvar el patrimoni d’alguns pobles”. En l’era del boom turístic, però, es continuaren cometent autèntiques barbaritats. “Als anys seixanta -continua l’arqueòleg- Guillem Rosselló Bordoy, exdirector del Museu de Mallorca, va documentar i publicar destruccions de jaciments per obres que es feien. Ell, però, no va poder fer res per aturar-les. N’hi havia fins i tot que estaven catalogats com a Bé d’Interès Patrimonial. Com sempre, l’aplicació de la llei anava molt darrere de la praxi”.