Perdonin que no m’aixequi

Palma“Actualitzi les seves dades”, diu l’adhesiu que la Funerària Municipal de Palma deixa aferrades en algunes làpides. Aquesta petició és, en realitat, una manera de reclamar rebuts impagats. Es tracta d’un eufemisme: dir –o escriure– una cosa per donar-ne a entendre una altra que, se suposa, resulta incòmoda o poc elegant si es diu o s’escriu directament tal com és. El problema és el mateix de tots els eufemismes: que, quan tothom comença a saber què volen dir, perden la seva eficàcia eufemística i remeten encara amb més força a la paraula que es volia amagar. D’aquesta manera, en comptes de servir com una opció més refinada, acaben fent una mica de riure. És el que passa amb “persones de color” (per no dir “negres”) o “persones grans” (per no dir “vells”). O amb una llarga llista de renecs (espardangos, vatualnan, dallons, cagonlolla, etc.) que en realitat remeten a les flastomies que pretenen substituir, i que ara no reproduirem perquè aquest article es publica en horari infantil.

En el cas de l’adhesiu que ens ocupa, a més de l’eufemisme, és important el lloc on es produeix el missatge. És a dir: al cementeri, en punts ben visibles d’una quantitat remarcable de tombes, nínxols i panteons, com es veu en aquesta foto d’Isaac Buj. La frase distribuïda per la Funerària Municipal ja s’entén que va dirigida als titulars vius de la sepultura, però aferrada damunt les làpides fa l’efecte que és al difunt que hi ha a dins, a qui es demana que actualitzi les dades. Això és el que s’anomena un enunciat ambigu.

Ja posats en aquesta línia, hauria estat bé utilitzar una fórmula com “Pregam que es posi en contacte amb nosaltres per a un assumpte del seu interès”, sense especificar més. O utilitzar les estratègies de propaganda dels missatges no sol·licitats que rebem als mòbils i als correus electrònics: “Cridi’ns, tenim una feina per a vostè”, o “Darrera oportunitat per invertir”, o directament “Contesti’ns, hi ha 500.000 que són seus”. Que un mort arribi a actualitzar les seves dades, sense cap altre al·licient, és ben dubtós, però que d’alguna manera s’activi per la promesa de mig milió d’euros, això no ho hem de descartar.

D’alguna manera, la petició de la Funerària ciutadana lliga amb el gènere de l’epitafi, en el qual els vius han esmerçat tant d’enginy i que tan indiferent resulta als morts. És sovint citat, però també és apòcrif, l’epitafi que s’atribueix a Groucho Marx, que hauria fet gravar a la seva tomba aquell “Perdoni que no m’aixequi” que en realitat no hi ha estat mai. El gran Joan Fuster sí que se’n va preparar un, d’epitafi, al seu Diccionari per a ociosos, que diu: “Ací jau J. F., que va morir com va viure, sense ganes”. El seu bon amic, el poeta Vicent Andrés Estellés, no se’n va escriure només un, sinó vint-i-un epitafis, entre els quals n’hi ha de ben notables. Un diu així: “Mai no podràs saber qui viu al nínxol de dalt / aguaitaràs en va un coit al nínxol del costat / la mort té ben poques amenitats”. O un altre: “T’han enterrat com volies vestit de músic / amb els galons daurats i la gorra de plat / però veges on bufes”. O aquest: “No recordes la teua mort i és el millor que et podia passar / no et recordes tampoc d’haver viscut / sempre et recordes mort”. O encara el darrer: “Si fos un fill de puta ara et preguntaria / car aquest és el moment en què em podries contestar satisfactòriament / què en penses del cementiri marí de Paul Valéry bonico”. Incomprensiblement, cap d’aquestes propostes no van ser gravades a la làpida del poeta al cementiri de Burjassot, que és el seu poble, sinó un altre vers seu, prou més circumspecte i conegut: “...I seràs, per a sempre, poble”.

Afany recaptatori

Tornant al nostre cas, s’hauria de dilucidar si exigir als difunts que es posin al dia en el pagament de tributs municipals, com fa la Funerària Municipal de Palma, cau tal vegada dins la lletja figura del que coneixem com a afany recaptatori. “Volia un sostre segur: aquí no pago terminis”, diu un epitafi escrit pel poeta Albert Mestres (que és viu, i per molts d’anys). I és que no són tan sols els terminis: la crisi de l’habitatge és tal que no ens hauria d’estranyar si els fons voltor comencen a especular també amb les sepultures. Encara ens n’haurem d’anar a morir dins una rulot, i a l’Ajuntament de Palma això sí que li pareix malament.