Perilla el peix fresc? Les captures han baixat un 50% en una dècada

PalmaMiquel Àngel Mercant no oblidarà les darreres setmanes. A 30 anys, aquest jove enginyer i pescador no és la primera crisi i ultimàtum europeu que afronta. Ha heretat la barca Picasseu II amb base a Cala Rajada,el negoci i la responsabilitat de mantenir viva la tradició familiar. Per enèsima vegada, Europa demanava un nou sacrifici als del seu gremi. “I com que les quotes i els càlculs es fan sense tenir en compte la realitat, per exemple, de les Balears, ens ha tornat a tocar patir i veure molt negre el futur”, admet. Al final, un acord in extremis del qual els detalls són el menys important, va calmar les aigües. “Però és clar que alguna cosa falla. Ens la tenen jurada, i no és vida haver d’estar tot el dia pensant que l’Administració el que vol és que tanquis, quan aportam un element fonamental per l’alimentació dels ciutadans, i quan una bona part de la reconversió ja s’ha fet”, lamenta.

Al final, un acord “in extremis que es va negociar fins a la matinada”, recorda el director general de Pesca i històric tècnic del Govern, Antoni Grau –en tornar de Brussel·les–, va permetre salvar els mobles. Al final, els pescadors de les Balears “podran pescar els mateixos dies si apliquen una sèrie de mesures correctores com la mida de les malles o les portes volades, que en part ja es fa”, afirma.

Poden respirar tranquils els pescadors illencs, i sobretot, els consumidors, davant l’evolució d’un sector que cada vegada té menys barques dins l’aigua? “En absolut. És una llàstima perquè hi ha un parell de pescadors joves que volem encara fer una segona reconversió, però necessitam una sensibilitat i adaptació específica per a les Illes i, sobretot, mesures estables per no viure sempre amb aquesta agonia”, explica Miquel Àngel Mercant.

Com passa amb altres sectors productius, la Unió Europea va assignar quotes a la pesca, i progressivament n’ha anat reduint la capacitat d’extracció per assegurar un recurs “del qual clarament s’havia abusat en el passat”, explica Antoni Font, tècnic de Marilles. “Avui, per sort, les coses han canviat molt, i segons els estudis que es mirin, m’atrevesc a dir que les aigües de les Balears ja són unes de les que tenen millor pronòstic. Això no vol dir que estigui tota la feina feta”, afirma.

Hi ha una xifra que s’explica per si mateixa:el sector pesquer treu avui la meitat de peix de la mar de fa només deu anys. Les mesures restrictives, les innovacions tecnològiques i la manca de rendibilitat feren que entre 1990 i el 2006 les barques d’arts menors passassin de 900 a 240; les de rossec –les més impactants– ja només són 31, mentre que a l’Estat n’hi ha 550. “Nosaltres tenim clar que els anys 80 i 90 va entrar molta subvenció europea i es va inflar tot el sector a l’Estat, però avui dia, la reconversió principal en el cas de les Balears està feta. I pens que, amb la flota actual, hem de poder assegurar el peix que els ciutadans de les Illes tenen dret a consumir”, explica Antoni Grau.

Llavors, si la flota ja està ajustada, quin és el problema? “El problema és que es continuen demanant esforços com l’augment de la malla, mecanismes com les portes voladores menys impactants, i menys dies de feina”, explica el mateix director general.L’avanç que s’ha aconseguit és que aquestes mesures són vasos comunicants i, per tant, aplicant-ne algunes, es pot treballar pràcticament els mateixos dies que fins ara; la gran por entre el sector. “Jo no tenc gens de ganes de sortir a pescar cada dia. Enguany hem agafat més gamba i lluç [dues de les espècies que Europa encara vol controlar més]fins al novembre que l’any passat en 12 mesos. Perquè el recurs s’ha recuperat. I volem que això continuï així”, afirma Miquel Àngel Mercant. “No volem xuclar la mar, volem que hi hagi peix i marisc fresc per a la població, i per descomptat, guanyar-nos la vida”, conclou.

Futur immediat

Si la reconversió s’ha fet, el nombre de barques –sobretot en el cas del ròssec– ha davallat considerablement, i a poc a poc es van implantant pràctiques més sostenibles, com és que una part del sector pensa que el futur no és favorable?

“El discurs dominant al sector està presidit per la convicció que la pesca professional desapareixerà en pocs anys per manca de relleu generacional, i que això és inexorable”, afirma Antoni Font, de Marilles. “A més, encara s’han de fer passes com, per exemple, posar una mida de malla que no capturi la gamba petita, i costa perquè vulguis o no et dona ingressos. Queden reptes per assolir, importants, i serà fonamental que un grup de joves que ara mateix hi ha al sector s’uneixin per a aquesta nova fase”, sentencia Font, per a qui l’exemple de la confraria dels pescadors de Palamós “demostra que és possible”.

Miquel Àngel Mercant aposta per la unió d’esforços. “Si ens coordinam Administració, científics i pescadors professionals podem trobar el punt. Algú pensa que jo, fill de pescador, que estim la mar, que m’he format, vull deixar-la sense peixos? La meva il·lusió de mantenir l’ofici no només és per la feina, és per tot un llegat cultural de coneixement del territori i la natura que no es pot perdre. Ara bé, no ho podem fer sols. La meva barca té 39 anys, navega des d’abans que jo nasqués. No la puc renovar tot sol, i sobretot si m’han de venir a sobre canvis normatius que no puc preveure”, explica.

El que més preocupa el sector és aquesta sensació d’estar sempre pensant que arribarà alguna mala notícia. “I que sembla que molestam”, diu un altre patró, avui jubilat que demana l’anonimat. “No és per comparar, però el camp s’ha enduit molts de doblers, els paguen més de mig tractor nou. Durant un temps va haver-hi moltes ajudes per a nosaltres i, segurament, el sector va créixer molt. Però ara, no tenim prou suport públic, i sí, cada vegada més restriccions. Jo no som pessimista, però hi ha dies que pens que sembla que sobram”, explica aquest veterà de la mar per a qui “no hi ha res” que li agradi més que “anar a veure entrar una barca a port o fer una volta i veure un peix que bota a un mercat”, conclou.

El director general de Pesca, Antoni Grau, reivindica el valor del peix fresc. “Sovint no som en conscients de la importància quan el trobam als mercats o del que ens menjam a casa o a un restaurant. És un veritable luxe, per la qualitat i perquè és un producte de quilòmetre zero. Crec que tots estam d’acord en el fet que volem assegurar la continuïtat del producte per tot el que representa en l’àmbit alimentari i cultural. Hem de fer possible entre les parts que de la pesca s’hi pugui viure i a la vegada mantenir el recurs natural”, diu i no dubta, mirant les xifres, a defensar el sector illenc. “A les Balears hi ha 31 barques de rossec, mentre que a Catalunya n’hi ha 220 i 200 al País Valencià. Jo crec que la nostra flota queda clar que està dimensionada”, sentencia.

Hi haurà peix si els joves se’n surten

Miquel Àngel Mercant comparteix patiments i desafiaments amb el seu cosí, de 37 anys. Són un exemple, però encara massa també, una excepció. “La majoria dels pescadors i, sobretot, de patrons són molt més grans. Falta gent i falten incentius per fer una renovació. I això implica no només exigir-nos, sinó també acompanyar-nos en el procés de fer una pesca de més qualitat. No volem augmentar ni dies ni captures, només un marc jurídic clar i suport per complir-lo. Som el primer que he demanat per seure amb els científics i tots treure conclusions del que passa al canal de Menorca”, afirma.

Segons Toni Font, “rodolant per les confraries, aquí i allà trobes pescadors joves que estan massa influïts pel mantra dominant que el sector no té futur”. “Els hem d’encoratjar perquè encara queden passes per fer. El peix forma part de la nostra història i cultura, i quan es prenen mesures, es recupera. A les Balears ja som més sostenibles que moltes altres zones”, conclou.