Gervasio Sánchez: "Els periodistes estan obsessionats amb l'agenda dels poders polítics i econòmics"

PalmaConvidat pel vicerectorat de Cultural de la UIB, el fotoperiodista especialitzat en conflictes armats Gervasio Sánchez (1959), un dels espanyols amb més projecció internacional, impartirà aquest dimarts una conferència sobre l’actualitat de l’Afganistan. Dimecres, 20 d’octubre, farà un taller sobre el mateix tema. Agraeix la convidada: “És molt estrany que et proposin diferents activitats en una mateixa universitat, i a la UIB hi he trobat una sensibilitat molt especial”. El periodista i fotògraf és molt crític amb els mitjans de comunicació i el tractament que fan tant dels conflictes armats dels països més llunyans com de la mirada que posen sobre la realitat més propera. 

Veniu a parlar de l’Afganistan, país en el qual heu treballat molts anys i que, l'agost passat, va protagonitzar portades i més portades de diaris després que les tropes dels EUA se'n retirassin i els talibans entrassin a Kabul. Com heu viscut la cobertura mediàtica? 

— Els temes apareixen en els mitjans de comunicació d’una manera especial en un moment determinat perquè és el que està passant i, de sobte, interessa. Al cap de poques setmanes, s’oblida. I ens ho ha demostrat el que ha ocorregut amb l’Afganistan, que ja gairebé no surt als mitjans. El país fa 40 anys que està en guerra, una darrere l’altra, i això demostra la superficialitat amb què es tracta la informació internacional. Aquestes darreres setmanes, el país ha tornat als altars mediàtics, però ara ja ha desaparegut. És necessari saber què hi passa perquè, si no n’informam, és possible que aquesta obscuritat informativa permeti als talibans incrementar la seva violència, també contra les dones i les nines. 

Mujeres. Afganistán és l’exposició que l’any 2016 vàreu presentar juntament amb Mònica Bernabé, una de les poques periodistes de l’estat espanyol especialitzades en el territori, en la qual ja parlàveu de la difícil situació de les dones i les nines dins aquelles fronteres. Des que els talibans han arribat al poder en aquell país s’ha parlat molt de les dones, però vosaltres ho féreu fa sis anys. Quina era la seva situació abans i quina els espera ara? 

— Mai ha existit la panacea per a les dones afganeses, especialment en la vida privada, on estan sotmeses a regles i tradicions obsoletes que no els han permès un desenvolupament normal. Això ha passat amb talibans i sense. El desplegament de tropes estrangeres, la implicació de la seguretat internacional, no ha suposat una millora de la situació de les dones. Vull que quedi clar que sí, que la seva situació pot empitjorar, però no venen de la millor situació. Fa 20 anys que hi ha presència de soldats estrangers, inversió econòmica extra, i mai no hi ha hagut gens d'interès a millorar la situació de les dones i les nines. Hi ha lleis que les protegeixen, però sempre han estat paper banyat. 

Deis que l’obscuritat informativa pot fer que incrementi la violència dels talibans. L’existència de testimonis i cobertura mediàtica –que pot traduir-se, de vegades, en pressions internacionals– condiciona els conflictes? 

— Els conflictes armats són violents hi hagi o no testimonis. Sempre són situacions desastroses. Si no hi ha un focus mediàtic sobre un problema, és normal que la població civil sofreixi amb més brutalitat el conflicte. Efectivament, que la premsa internacional hagi oblidat ja l’Afganistan provocarà que els sectors més dèbils de la societat parteixen les conseqüències d’un règim dur i fonamentalista.  

Per què tendim a aquesta superficialitat, els mitjans de comunicació?

— El problema té a veure amb la manera de fer feina dels periodistes. Estam obsessionats amb una agenda que no és la nostra, sinó la dels poders polítics i econòmics. Els feim cas quan els interessa que parlem d'un tema o de l'altre, i això va en detriment de la independència i autonomia dels periodistes. I això passa parlant de l'Afganistan, o del que ocorre en un poble de Mallorca. L'harmonia entre els interessos dels poders econòmics, polítics i mediàtics impedeix que el periodisme sigui autònom i faci la seva feina, que és tenir l'ull posat en el poder.

Què perdem com a societat, i també com a periodistes, quan no deixam que hi hagi professionals que s'especialitzin en conflictes armats o en la societat d'algun altre país? En definitiva, quan deixam de banda la mirada internacional.

— Hi perdem pertot. Als mitjans hi ha molt pocs reporters que expliquen què passa, sigui on sigui: a l'Afganistan o a Palma. Això afecta la qualitat i la salut informativa d'una societat. Ja hem vist el boicot de la direcció de RTVE als seus treballadors a viatjar al Sàhara, acceptant la censura informativa del govern espanyol. Això indica que anam molt malament i que mai tindrem la qualitat informativa lògica d'una societat desenvolupada com és l'espanyola.

Fa més de 40 anys que explica la part més fosca de la humanitat. En algun moment ho heu volgut deixar?

— Sempre he volgut documentar el que passa en els llocs més foscos, mostrar a la gent que està lluny què passa més enllà de les seves fronteres físiques, de la seva guixa. Explic les conseqüències d'un món tremendament injust, ho faig d'ençà que tenc ús de raó periodística. És cert que, amb el pas de les dècades, perds la confiança que la teva feina serveixi per canviar alguna cosa més que per mostrar les injustícies. Al final, arribes a la conclusió que fas el que fas per salvaguardar la teva consciència. Jo volia ser periodista de conflictes armats d'adolescent, des d'abans d'arribar a la universitat. He aconseguit el meu objectiu i no m'han matat, ni ferit, ni m'he vist obligat a retirar-me per estrès posttraumàtic. No m'oblid de tots els companys que he vist morir i que no ho han aconseguit. No ho he fet mai per motius superficials, ni per aventura, ni per guanyar més diners -això no passa-, ni per lligar al bar de la cantonada.

Què us ha ensenyat la guerra?

— La guerra m'ha mostrat que l'ésser humà és un autèntic sanguinari, sobretot quan tot s'ensorra. Molt pocs prefereixen morir abans que matar. La norma és que un prefereixi matar. És igual si hi ha armes o no, més o menys modernes, si la societat és analfabeta o avançada... La idea que hi ha societats més bèsties perquè no són considerades com a avançades és un error de principiant. En moments de violència execrable, estam condemnats a fer brutalitats. És molt fàcil manipular l'ésser humà, sobretot si no hi ha una bona salut informativa.