"El 'perreo' és un ball i és la mirada la que sexualitza"
Joves i expertes rebutgen que el ball polèmic d'adolescents en una discoteca sense llicència a Barcelona sigui una exposició del cos de la dona
Barcelona"Escàndol? A mi el perreo m’empodera". És Anna Campuzano, a punt de fer els 18 anys i una fan dels ritmes de Bad Gyal que ni entén ni comparteix tot el rebombori que s’ha generat arran del vídeo difós per la discoteca Pampara de Barcelona en què apareix un grup d’adolescents –nois i noies– coreografiant el baile del choque de dembow. Per cert, arran de la polèmica la discoteca ha esborrat el contingut de les seves xarxes socials. La publicació d’imatges de menors està protegida per llei i aquest episodi és un més de les irregularitats que suma el local, que sota el nom comercial Associació Oasis Cultural té obert un expedient de cessament de l’activitat. L’expedient es va obrir arran d’una inspecció de la Guàrdia Urbana el juny del 2022, en què es van constatar diversos incompliments, com ara que l’activitat que s’hi fa és diferent de l’autoritzada. Segons el consistori, el local disposa d’una llicència d’oficina no oberta al públic i sense servei a la indústria, informa ACN.
El perreo, el dembow, el bounce, el voguing o el twerking són balls que han arribat a Catalunya fa relativament poc, però s’han fet molt populars, sobretot entre les generacions de dones més joves, que s'han criat amb la força del moviment feminista, el moviment Me Too i conjugant el verb empoderar. També, és cert, amb la facilitat d’accedir a la pornografia just quan s’estrenen en relacions sexuals i afectives.
Les imatges del ball, amb els nois drets al darrere d’unes noies ajupides d’esquena a ells i movent el cul, s’han llegit en certs sectors com la hipersexualització i la submissió sexual de les dones. Entre les joves aficionades a aquesta mena de balls es tracta d’un judici desfasat i defensen que quan s’hi posen ho fan perquè els agrada i les fa sentir bé. N’hi ha, com la Laia, que creuen que és una polèmica "d’adults" perquè a la discoteca ella balla "per gaudir" i, en referència al controvertit vídeo, subratlla que en cap cas hi ha les noies sotmeses als seus companys de ball perquè s’aprecia com "ballen i quan volen o s’acaba la cançó marxen perquè volen".
La minifaldilla i la provocació
¿És una polèmica a partir d’una visió generacional o bé de gènere, és a dir, masclista? Els dos eixos s'interfereixen, respon la psicòloga especialitzada en sexualitat Sílvia Catalán perquè, per una banda, els adults "llegeixen les conductes dels adolescents pensant que tenen la mateixa informació que tenien ells a la seva edat i no és cert, perquè tenen les idees molt més clares", explica arran de les seves xerrades a instituts. Per una altra banda, diu que s’interpreta que les dones "s’ofereixen sexualment i no es veu que elles ballen i s’ho passen bé", en un paral·lelisme de portar minifaldilla i anar provocant.
Bruna Álvarez, investigadora del grup de recerca AFIN d’Antropologia de la UAB, hi està d’acord i qüestiona que s’interpreti l’escena sense preguntar res a les noies o que se censuri una postura de ball amb clares referències a la penetració sexual com si fos una posició dominant o de poder. En aquest sentit, apunta que, del vídeo, ella en conclou que les noies estan gaudint i no hi ha cap mostra de violència aparent, tot i que –assenyala– podria haver-n'hi una de simbòlica i invisible de voler formar part del grup.
Ball des de la infantesa
Totes dues i la ballarina i activista comunitària Ana Chinchilla Anchi afirmen que la polèmica es redueix a "la mirada". És més un judici de l’espectador que dels participants. "Ballem perquè ens agrada i és la mirada d’Occident la que ens sexualitza", afirma la ballarina, natural de Colòmbia i que assenyala com en la seva cultura, en les africanes i en les de la diàspora, el ball és molt present des de la primera infantesa i les nenes "ballen salsa movent el cul", sense que en aquell context s’entengui com un acte sexualitzant.
També Catalán afirma que "els balls i expressions eroticofestives sempre han existit" i en cada generació el comportament de la joventut és "qüestionat" per aquesta mirada adulta. Ho va ser en el rock, en la lambada -es va criticar que en aquest ball "es refreguessin home i dona"- o amb les coreografies de la pel·lícula dels 80 Dirty Dancing. Una de les grans diferències entre generacions d’abans i ara és la potència dels telèfons mòbils i les xarxes socials, que fan que escenes "íntimes" passin a ser de domini públic. I encara més en el cas del vídeo de la discoteca, en què els balladors no el comparteixen i és la sala la que ho fa "per promocionar-se buscant un benefici econòmic", apunta Chinchilla.
Des de l’antropologia, Álvarez diu que el desconeixement del context fa que hi hagi interpretacions errònies i recorda com Margaret Mead va escandalitzar la puritana societat nord-americana dels anys 20 i 30 amb els seus treballs a l’illa de Samoa sobre el pas de l’adolescència al món adult, en contraposició amb el que passava al seu país d’origen.
Chinchilla subratlla que el perreo o el dembow són "molt més que moure el cul" i il·lustra que l'origen d'aquests balls es remunten a l’Àfrica i des d’allà passen al Carib a través de la diàspora forçada per l’esclavitud i es barregen amb la cultura local. "Aquests balls se sexualitzen perquè estem travessats pel colonialisme i el patriarcat", defensa aquesta professora de twerking, que continua amb la reflexió: "Els homes negres i les dones negres estan hipersexualitzats pel seu color de pell i la mida del seu penis i el seu cul". El ball ha estat en aquestes cultures una "expressió de resistència i de celebració a través del gaudi", una tàctica que s’ha mantingut en certs contextos, com quan dones trans van ballar voguing en una protesta a Colòmbia per reclamar drets davant una policia que no sabia cap on mirar.