La persona més important de la península Ibèrica a l'edat del coure era una dona

El 2008 es va fer un descobriment digne de tot un Indiana Jones al jaciment de Valencina, el més gran de l’edat del coure (del 3200 al 2200 aC) a la península Ibèrica. Els arqueòlegs de seguida es van adonar que en aquest jaciment hi havia una tomba excepcional. En primer lloc, per la situació privilegiada dins del complex, que ocupa un total de 450 hectàrees i es troba a uns escassos 10 quilòmetres de Sevilla. En segon lloc, perquè al voltant de la tomba hi havia un espai buit en un radi de 60 metres que es va interpretar com una mostra de respecte.

A més, la tomba era plena d’objectes extraordinaris: un plat de ceràmica amb restes de vi i cànnabis, un punxó de coure i diverses peces de sílex, d’ambre bàltic i d’ivori, entre les quals destacava l'ullal sencer d’un elefant africà. També es va descobrir una important presència de cinabri, un mineral format bàsicament per sulfur de mercuri que avui se sap que és tòxic però que antigament es podria haver utilitzat amb finalitats ornamentals pel seu color vermell.

Prop de la tomba es van trobar més objectes valuosos que se suposa que hi va deixar algú després de l’enterrament, com ara un ou d'estruç o una daga amb una fulla de cristall de roca i un mànec d’ivori amb 90 incisions decorades amb nacre. Tot això va portar els arqueòlegs a concloure que l’individu enterrat era la persona socialment més prominent de la península Ibèrica en aquella època. Com que les anàlisis antropològiques van determinar que tenia entre 17 i 25 anys i era probablement masculí, se’l va anomenar el Senyor d’Ivori.

Una nova tècnica

Recentment, però, un grup d’arqueòlegs liderat per Marta Cintas-Peña, de la Universitat de Sevilla, ha aplicat una nova tècnica d’anàlisi per determinar de manera inequívoca el sexe d’algunes de les restes del jaciment. Fins aleshores, aquesta determinació era complicada perquè es basava en diferències anatòmiques –sobretot de la pelvis– de restes sovint mal conservades. L’anàlisi d’ADN tampoc era una opció en molts dels casos, perquè en la majoria de condicions ambientals es degrada amb el pas del temps o es contamina amb material genètic d’altres restes.

Aquesta tècnica consisteix en analitzar una proteïna de l’esmalt dental que es conserva millor que l’ADN i que, a més, és diferent en homes i dones. Quan Cintas-Peña va rebre els resultats del laboratori de Viena amb què col·laborava, no se’ls podia creure. "Va ser una sorpresa, fins al punt que vam enviar una segona peça dental per confirmar els resultats", explica la investigadora. Amb la segona anàlisi, es va arribar a la mateixa conclusió: les restes de l’anomenat Senyor d’Ivori eren d’una dona. La troballa s’acaba de publicar a la revista Scientific Reports.

Al jaciment de Valencina no s’ha trobat cap infant enterrat amb objectes com els que acompanyaven les restes de la –ara sí– Dama d’Ivori. Això suggereix que, en aquella època, l’estatus social no s’atribuïa en el moment de néixer sinó que s’havia de guanyar mitjançant el mèrit, de manera que estaríem davant d’una dona que fa, potser, 3.000 anys no va destacar socialment per haver nascut en una bona família o per haver heretat el control de la producció agrícola, sinó per les seves fites i el seu carisma.

Societats diverses

"A mesura que tinguem dades més objectives del sexe de molts individus que abans es qualificaven d'indeterminats o s’atribuïen amb una certa probabilitat a un dels dos sexes, tindrem una idea més completa de l’organització social en la prehistòria", explica Cinta-Peñas. Una organització social que, com s’ha vist en altres troballes, és més diversa del que la tradició arqueològica occidental havia suposat.

El 2020, per exemple, es va publicar un article a la revista Science que demostrava que a l’altiplà andí de fa 9.000 anys les dones caçaven tant com els homes. El 2019, també a la revista Scientific Reports, un article determinava que els anomenats amants de Mòdena, una parella d’esquelets de fa entre 2.300 i 2.500 anys que es van enterrar amb les mans juntes, eren dos homes.

Segons Cintas-Peña, "hi ha certs biaixos a l’hora d’interpretar la història, perquè tendim a traslladar la nostra visió del present al passat sense parar-nos a pensar que les coses no han sigut necessàriament sempre iguals". "Hi ha molts models de societat i potser troballes com aquestes ens conviden a replantejar-nos algunes maneres que tenim d’interpretar el passat i alguns dels models de complexitat social que hem construït", afegeix.

Aproximació a la població infantil

La nova tècnica que substitueix l’anàlisi d’ADN o l’estudi morfològic per l’anàlisi de proteïnes de l’esmalt dental és senzilla i relativament barata, de manera que, a parer de Cintas-Peña, "tindrà un gran impacte en la investigació arqueològica". Una de les aplicacions que pot tenir és la determinació del sexe de restes d’infants, que fins ara era impossible perquè fins que l’individu no madura sexualment no se’n pot identificar el sexe. "Això permetrà, per exemple, que ens puguem aproximar a la població infantil, una cosa que abans era completament impossible", assegura la investigadora.