¿Ets una persona (realment) tímida?

BarcelonaLa timidesa ens ha acompanyat des dels inicis dels temps. Tan sols cal fer una ullada a la història de la literatura i veure que escriptors com Shakespeare, Stendhal o Proust l’han immortalitzat acuradament en els seus escrits, amb personatges que intenten evitar activitats socials, es bloquegen quan han de parlar en públic o no saben dir no ni dur la contrària als altres. Són situacions que encara avui pateixen moltes persones, més enllà dels seus països de procedència o la cultura en què han crescut. La timidesa és un sentiment universal i, encara que molts la consideren com una dificultat anecdòtica i benigna de la vida, quan és molt acusada pot dificultar en gran manera la vida del qui la pateix.

Segons s’explica en el llibre La timidez (Arpa, 2024) del psiquiatre francès Christophe André, una de cada dues persones de països occidentals pateixen timidesa. Es tracta d'un fet prou important, perquè en els últims temps s’hagin fet diferents investigacions amb l’objectiu d’entendre-la una mica millor. La timidesa en realitat té moltes cares: no sempre és visible als altres, sinó que de vegades és un sentiment intern que es viu en soledat i que pot ser difícil de gestionar. També pot ser que la timidesa només es doni en determinades situacions quotidianes, mentre que en la resta de facetes es pugui fer una vida normal o que aparegui constament. Aleshores, què vol dir exactament ser una persona tímida?

“Sovint diem que algú és tímid per determinats gestos o comportaments puntuals, però que en realitat serien més fruit de la introversió que no pas de la timidesa”, apunta Mireia Cabero, psicòloga, professora de la UOC i fundadora de Cultura Emocional Pública, un centre que assessora tant centres educatius, com hospitals o ajuntaments en la gestió emocional. Així doncs, mentre la introversió seria la preferència per estar amb un mateix, amb els seus pensaments i romandre en silenci davant d’un grup social per voluntat pròpia, la timidesa és un sentiment que ens produeix “malestar, incomoditat, ansietat i anticipació negativa pel fet de ser jutjat pels altres”, diferencia Cabero. “La timidesa no és un tema de preferència personal, perquè és una cosa que ens fa patir”, remarca.

Sentir-se intimidat

¿Quantes vegades ens pensem que algú és tímid, quan simplement és una persona més aviat callada i introvertida? Ara bé, Cabero també matisa que, de vegades, quan una persona no diu res durant una trobada o reunió, potser no és perquè sigui tímida o introvertida, sinó que simplement no té la certesa del que vol dir, ni una opinió formada, així que decideix optar pel silenci. “Un comportament puntualment retret no és propi de la timidesa, però és molt fàcil de confondre”, continua. En canvi, quan es pateix timidesa, un se sent intimidat de forma habitual: “L’altre m’intimida, la seva opinió, la seva força, la seva energia i el seu convenciment”, resumeix l'experta. En un moment en què socialment s’acostuma a valorar l’extraversió com a símbol d’èxit i poder, no és fàcil formar part del grup dels tímids.

D’altra banda, és diferent sentir timidesa de forma pública, davant d’un grup de gent, encara que siguin cinc persones, que de manera privada: “La privada és un tipus de timidesa més crítica, perquè es pateix la mateixa inquietud amb la companyia d’una sola persona o en molt petit comitè”, alerta Cabero, que considera que és una dificultat afegida que cal treballar amb més profunditat.

¿Una persona neix tímida o s'hi torna? “Tot suma. Un infant que neix amb una genètica amb una personalitat favorable a la timidesa, si a més a més creix en un entorn que també té aquests trets, amb una família més aviat tancada socialment, és fàcil que se segueixi amb aquesta tendència. Però si, tot i la genètica, creix en un entorn que afavoreix el trencament o la superació d’aquesta genètica, es pot fer una evolució preciosa i favorable”, considera la psicòloga.

Això sí, Cabero no té la certesa que la tendència a ser una persona tímida desaparegui. “El que sí que és possible és aprendre a gestionar el malestar, enfortir-se i tenir recursos per minimitzar el patiment que suposa, primer amb molt d’esforç i, amb el temps, més fàcilment”, reflexiona.

Per treballar-hi, “és important reduir la importància que li donem a l’altre, al seu criteri i manera de ser”, diu Cabero. “Hem de deixar de comparar-nos amb els altres i pensar en nosaltres mateixos: en com evolucionem interiorment, quines són les nostres fortaleses, els nostres talents i allò que tenim de bonic per, finalment, atrevir-nos a mostrar-ho als altres sense por”, explica la psicòloga, que considera que en els casos més crítics sempre és millor tractar-los a teràpia.