La personalitat dels animals dona forma al bosc

És fàcil observar un bosc i pensar que la seva existència és indefectible: que els arbres han sorgit de la processó majestuosa de les estacions i de les llavors i el sòl i que ressorgiran sempre que les condicions del medi els ho permetin. Ara bé, ocultes a la vista hi ha unes criatures que, amb la seva feina, fan possible l’existència del bosc: la munió de microorganismes i invertebrats que contribueixen a mantenir el sòl, així com els animals que transporten les llavors que són massa pesants per voleiar amb el vent allà on acabaran germinant.

Qui estigui interessat en el futur d’un bosc (quines espècies arbòries hi proliferaran, quines hi retrocediran, si les amenaçades per un canvi climàtic accelerat podran migrar a terres més favorables), hauria de parar atenció a aquests animals dispersors de llavors. “Tots els roures que intenten desplaçar-se cap al nord proven de determinar el territori que els resulta habitable”, comenta Ivy Yen, biòloga de la Universitat de Maine entrevistada al Bosc Experimental de Penobscot, a Milford (Maine, EUA) mentre col·loca aglans en una safata perquè els trobin ratolins i talpons. “L’única manera que es puguin desplaçar per fer front als canvis en les temperatures és a través dels animals”, diu Yen sobre els arbres. “Hi tindrà alguna influència la personalitat [dels animals]? Hi haurà individus més proclius a contribuir-hi?”

Laboratori de personalitat animal

Yen és doctoranda al laboratori del Dr. Alessio Mortelliti, un ecòleg especialista en fauna salvatge que va arribar a Maine fa gairebé deu anys atret per un interès particular: el vincle entre la dispersió de les llavors i el camp emergent de l’estudi de la personalitat animal. Per bé que la dispersió de les llavors per un paratge a través dels animals ja era un camp estudiat, la possible importància de la seva personalitat era un tema pràcticament inexplorat. El Bosc Experimental de Penobscot, amb les seves 730 hectàrees de boscos curosament supervisats i gestionats segons diverses tècniques forestals, constituïa un entorn d’una gran extensió per investigar la qüestió.

Els últims set anys, els estudiants del Dr. Mortelliti han dedicat l’estiu a capturar ratolins del gènere Peromyscus i talpons rojos meridionals (Myodes gapperi) a les parcel·les de l’estudi (fins a un total de 2.000 exemplars) per després sotmetre’ls a proves per determinar on s’ubicaven en un espectre que va des de la gosadia fins a la timidesa. Abans d’alliberar-los, els col·locaven a tots un microxip semblant als que es posa als animals domèstics per identificar-los si es perden.

Els microxips activen sensors com el que Yen havia col·locat damunt la safata d’aglans. Cada aglà està pintat amb franges que n’indiquen l’espècie: roure americà, roure d’aglans grossos, roure negre, roure blanc americà, roure blanc d’aiguamolls, roure escarlata americà, roure dels pantans, roure roig americà de fulla de salze... El roure americà ja és abundant en aquesta zona, però les altres espècies tot just hi han arribat recentment o s’espera que hi arribin a mesura que l’augment de les temperatures empenyi l’àrea de distribució cap al nord.

L’èxit d’aquests arbres en la seva migració a càmera lenta —i la possibilitat que beneeixin nous paratges amb la seva noble presència, que captura CO₂, serveix de refugi i alimenta la fauna— dependrà d’incomptables trobades entre un ratolí o un talpó i un aglà. Se n’emportarà la llavor, l’animal? En cas que sí, la consumirà de seguida o la reservarà per a més tard? On l’emmagatzemarà? Amb quina freqüència tornarà a buscar-la, bé sigui perquè n’oblidi la ubicació o, com sol passar a les apetitoses criatures de petites dimensions en un bosc ple de depredadors famolencs, perquè se’l cruspeixin abans, donant a l’aglà l’oportunitat de germinar?

“La gent veu que un bosc es regenera”, diu el Dr. Mortelliti: “Però el que no veuen és que es regenera segons les decisions dels petits mamífers”. A les parcel·les estudiades pel seu equip es documenten totes les trobades entre rosegadors i llavors. Quan un ratolí o un talpó s’atansa a una safata plena d’aglans, un sensor en llegeix el microxip i identifica l’animal. Una càmera que s’activa amb el moviment capta el moment i enregistra la llavor que s’ha emportat. Yen explica que, al llarg d’aquesta temporada, col·locarà més de 1.800 aglans.

Petjades en la foscor

En aquesta nit de tardor, Yen ha col·locat cinc safates a uns 30 metres de distància les unes de les altres. Al voltant de cadascuna ha escampat un polsim fluorescent innocu que s’adhereix temporalment a les potes dels visitants. Quan torna a l’indret abans de l’alba equipada amb una llanterna d’ultraviolats que fa resplendir el polsim, s’observen petites constel·lacions de petjades al voltant de les safates. Després, les empremtes s’allunyen cap a la foscor.

La gent no s’adona de la quantitat de ratolins i talpons que hi ha, comenta Yen. L’experta calcula que, a cada tretze passes que ha fet de camí cap a la parcel·la, ha passat pel costat d’un ratolí o un talpó que no es deixava veure, amagat sota una fulla o arraulit còmodament en un cau cobert d’herba. A la llum de les estrelles titil·lants i d’un quart de lluna, els rosegadors han complert la seva feina discretament: no queda ni un aglà.

Yen en segueix tots els rastres un a un. Les petjades diminutes resplendeixen sota la seva llanterna i discorren per la vora de promontoris de molsa, per sota de branques caigudes i per damunt de troncs per, tot seguit, tornar a davallar. Els ratolins, al contrari que els corbs, mai trien el camí més directe entre dos punts: alguns rastres es desdibuixen quan s’esgota el polsim. Uns altres desemboquen en un amagatall: una cavitat sota una arrel, una soca en descomposició, un forat excavat al sòl i posteriorment tapat amb cura. Yen marca els punts on s'acaben els rastres amb petites banderoles de color carbassa.

Alguns aglans estan intactes: els han emmagatzemat per a l’hivern. D'uns altres, tot i que se'ls han menjat, en queden fragments de la closca pintada que permeten a Yen reconèixer-ne l’espècie. Amb l’ajuda d’Elizabeth Pellecer Rivera, assistent de recerca de postgrau, la investigadora pren nota de cadascun dels aglans. Més tard, les dades del sensor i els enregistraments de la càmera revelen que una gran part de la recol·lecció l’havia protagonitzada un ratolí especialment industriós que els investigadors coneixen per 982091062973077, un mascle de 13 grams capturat a finals de setembre i que, segons les proves, és força tímid, tot i posseir una certa vena d’explorador cautelós.

Diversitat de personalitats animals

Quan la temporada arribi a la fi, Yen, el Dr. Mortelliti i dues estudiants de postgrau, Maisie Merz i Brigit Humphreys, analitzaran totes les dades a la recerca de patrons. És possible que alguns tipus de personalitat mostrin més tendència a seleccionar certes espècies de roure que d’altres. Tal vegada calgui un rosegador particularment agosarat per carregar l’enorme aglà del roure d’aglans grossos (Quercus macrocarpa) i avançar a empentes i rodolons, vulnerable als depredadors, fins a trobar un amagatall. Potser els ratolins més tímids tindran més tendència a amagar els aglans en llocs més propicis per a la germinació d’una llavor descuidada.

Els resultats se sumaran a tot un seguit d’estudis sorgits de l’experiment al llarg dels últims anys, la majoria dirigits per la Dra. Allison Brehm, la primera doctoranda del Dr. Mortelliti i la persona que va ensenyar a Yen a dur a terme el rastreig. El 2019, en un estudi publicat a la revista Ecology Letters que el Dr. Mortelliti va qualificar de “prova de concepte”, els investigadors van demostrar que la personalitat dels petits mamífers influeix en la seva elecció pel que fa a les llavors. Enguany, l’equip ha assenyalat que hi ha ratolins que, depenent de la seva personalitat, tenen més tendència a emmagatzemar llavors de roure americà, pi de Weymouth i faig americà d’una manera propícia per a la seva germinació. Alhora, les estratègies de recerca d’aliments vinculades a la personalitat dels rosegadors varien si hi ha depredadors a prop, van revelar els investigadors en un article publicat a la revista Oikos el 2021.

El usos de la terra alteren aquestes dinàmiques. A tall d’exemple, l’estudi del 2019 va concloure que, a les zones on s’havien talat els arbres uns anys abans, els petits mamífers tendien a ser agosarats. Un estudi de l’any següent va revelar que els boscos més naturals, on hi ha hàbitats diversos i no la uniformitat afavorida en termes generals per la silvicultura comercial, allotjaven una diversitat de personalitats més gran. “Aquesta diversitat de personalitats es manté en les poblacions perquè és positiva, de la mateixa manera que ho és la diversitat genètica”, assenyala la Dra. Brehm.

El Dr. Rafał Zwolak, un ecòleg de la universitat polonesa de Mickiewicz que estudia la dispersió de les llavors i la personalitat dels animals, qualifica la recerca d’“absolutament pionera”. “Espero que la seva feina serveixi d’inspiració per estudiar aquest tema a investigadors d’altres laboratoris que es dediquen a altres sistemes ecològics”.

Quan se li demana per les repercussions pràctiques de la seva recerca, el Dr. Mortelliti respon: “Conservar la diversitat de personalitats”. No n’hi ha cap d’ideal, sinó que cada individu compleix funcions diferents. Segons les circumstàncies (una sequera, pertorbacions naturals, fluctuacions de la població de depredadors), una personalitat o una altra pot passar a primer pla.

L’investigador apunta que encara hi ha moltes coses per estudiar. Els indicadors que mesuren la gosadia o la timidesa no reflecteixen la totalitat de la personalitat animal, senzillament estan relativament ben caracteritzats i resulten fàcils de mesurar sobre el terreny. A banda dels roures, hi ha centenars d’altres espècies la distribució de les quals està canviant. Cadascuna segueix la seva pròpia trajectòria amb la intermediació de la fauna.

Mentre Yen enllesteix la feina, la foscor de la nit deixa pas a la claror que anuncia l’alba. Un gaig nord-americà canta, un esquirol vermell crida. Tots dos són dispersors de llavors amb una personalitat que pot influir en la seva contribució al bosc. El mateix es pot dir dels óssos, les guineus, els corbs, les tortugues i fins i tot les formigues, tota una colla de bestioles no estudiades que afecten tant les plantes com els fongs. “Em dedico a observar només dues espècies nocturnes”, diu Yen. “És una instantània molt petita de tot el que passa”. És possible que es trigui dècades a disposar d’una panoràmica completa, però les línies mestres ja estan clares: fan falta moltes personalitats per fer créixer un bosc.