Persones que hi viuen i en viuen, de la muntanya

PalmaSi viure a muntanya vol dir habitar-hi o residir-hi, viure de la muntanya significa que la serra no és només el mitjà de subsistència econòmic, sinó també font de benestar. De les persones que hi viuen i en viuen, de cap a cap de la serra de Tramuntana, des d’Andratx fins a Pollença, n’hi ha que hi han nascut i d’altres que han triat viure-hi.

El jove enginyer Pep Moranta Mateu (Caimari,1996) és dels que han nascut, hi han crescut i han triat no moure-se’n. “Els meus padrins eren amos de possessió durant els anys cinquanta i seixanta. Em varen transmetre molt de coneixement, i per aquest motiu vaig voler estudiar el Grau d’Enginyeria Agroalimentària a la UIB. Fa tres anys vaig sembrar 500 oliveres a una finca de tres quarterades que té la meva família just darrere l’església de Caimari. L’any passat ja n’hi vaig collir 400 quilos, d’oliva, i vaig fer devers 70 litres d’oli. Enguany els arbres ja començaran a ser adults, i esper poder-ne arribar a collir més de 1.000 quilos”, comenta el jove.

Pep pertany a la família que gestiona Sa Tafona de Caimari i la planta embotelladora d’aigua mineral de la Font Sorda, a Son Cocó (Alaró). En relació amb la posada en marxa del distintiu Serra de Tramuntana, que el mes passat presentà el Consell de Mallorca, pensa que “és un distintiu molt necessari”. “Si parlam d’oli, ara mateix arreu de l’illa just hi ha la Denominació d’Origen Oli de Mallorca, amb la qual s’identifica tant l’oli de les olives que cullen a les marjades de la Serra com aquella que es cull amb maquinària dins sementers del Pla. No du la mateixa feina una cosa que l’altra, per això és molt important que tota aquesta feinada sigui coneixedora amb aquest distintiu, sense que això vagi en perjudici de la DO”, explica Pep.

La història de Pep contrasta amb la de Rolf i Heidi Shulz, que triaren viure a les muntanyes a prop de Pollença, on s’establiren fa uns anys. “Nosaltres som alemanys, i durant molt de temps teníem una vinya a Sud-àfrica. Per gestionar-la hi havíem d’anar cada cert temps i, és clar, això requeria molt d’esforç. En un moment determinat, la vàrem vendre i compràrem Fartàritx del Racó. Ara hi vivim la major part de l’any. Just abandonam Mallorca els mesos de juliol i agost, quan ens n’anam a una altra propietat que tenim a Irlanda, i on estam més fresquets”, comenta Rolf.

Des de Pollença, a Fartàritx del Racó només s’hi pot accedir a peu. L’accés amb vehicles es fa des de Campanet, pel camí de Míner. “Ens organitzam la vida per baixar a Campanet un pic cada un parell de dies, per comprar el que necessitam. Algunes vegades, tot i que hi ha dues hores de camí, també baix a peu cap a Pollença si necessit alguna cosa”, comenta Heidi, qui és la responsable d’un hort de plantes aromàtiques que utilitzen per fer-ne olis essencials i comercialitzar-los amb el nom d’Heritx.

“Quan vinguérem a viure Fartàritx, ens trobàrem algunes tanques de la finca plenes de pins i ullastres. Férem molta de feina, aclarint la vegetació. Allà dins hi havia oliveres centenàries que no es veien, perquè feia anys que ningú no se’n cuidava. Ara ja collirem l’oliva de les oliveres velles i també de les joves, que sembràrem l’any passat”, explica Rolf.

Cada pic més dones

“Quan vaig començar a fer inspeccions per les finques, –explica la manescal Magdalena Adrover (Marratxí, 1994)

em soprenia que tot eren homes: els pagesos, els propietaris, els tonadors, els veïns que compareixien a ajudar els amos... Sempre era l’única dona, i això sobtava els pagesos. Ara, ja hi estic avesada, i em fa gràcia. De fet, jo vaig estudiar el doble grau de Veterinària i Producció Animal a Lleida, i de la meva promoció som moltíssimes les dones que férem aquests estudis”.

Magdalena és tècnica de l’Associació de Producció Agrària Ecològica de Mallorca (Apaema) i fa feina a finques de tot arreu. “M’agrada molt aquesta feina, i sobretot pas gust d’anar a fer projectes a explotacions de la serra de Tramuntana, com per exemple dins els termes de Calvià, Valldemossa, Bunyola o Pollença”, diu la veterinària.

Aquests dies, l’enginyer i pagès Joan Deyà, de Can Det (Sóller, 1994) prepara uns horts de lloguer per sembrar-hi tarongers. “L’extensió dels nostres horts ha quedat petita, perquè venem taronges a bars i restaurants, que solen utilitzar per fer suc. Per això, hem arribat a acords amb els propietaris per a un termini de 25 anys, per poder rendibilitzar-ne la producció”, diu Joan, qui, a causa de la seva dedicació a aquest cultiu, dia 22 d’abril serà el pregoner de la Fira de la Taronja.

Joan ve de família pagesa, i a ca seva tenen una de les tafones més antigues de la Vall, que ha funiconat de manera ininterrompuda d’ençà del segle XVI. “Quan era adolescent tenia una quimera: arribar a ser pilot d’avió. Però en temps de taronges collia taronges, i en temps d’oliva, oliva. Hi anava amb la gent de ca nostra. Això em va empènyer a estudiar Enginyeria Agroalimentària a la UIB, i no me n’he penedit mai”, comenta Joan Det.