PalmaA vui tot el món viu amb l’ai al cor la propagació del coronavirus, una epidèmia d’origen desconegut que es detectà fa cinc setmanes a la Xina. A casa nostra, però, fa dos-cents anys ja coneguérem de primera mà la vulnerabilitat de la condició humana amb l’arribada de la pesta bubònica. Afectà el Llevant de Mallorca, on morí un terç de la població, una xifra similar a la que deixà a l’illa la pesta negra europea del 1348.
Durant els quatre mesos que durà la plaga -de maig a agost-, a Son Servera morí el 63% d’un cens de 1.648 habitants. A Artà, prop d’un 35 % d’una població xifrada en 3.626 persones. A Capdepera, en canvi, les defuncions representaren devers un 9% dels seus 1.179 residents. I a Sant Llorenç, un nucli aleshores de 1.075 veïns, poc més d’un 1,3%. Avui a la plaça de l’Abeurador de Son Servera hi ha l’estàtua d’un pastoret amb una rata incrustada a la seva capa. Recorda l’origen llegendari d’aquella epidèmia. Tot es desfermà a principi de maig del 1820. A les costes del municipi hi atracà un vaixell procedent del Tànger (Marroc). La tripulació en descarregà el cadàver d’un home per enterrar-lo a la platja. Per allà hi passaria un jove porquer que recollí la capa infectada del difunt.
Pere Salas, professor d’Història Contemporània de la UIB, apel·la a la ciència per desmentir aquesta llegenda: “La pesta es transmet per puces, que es troben en animals o persones vives. És molt poc probable que als cadàvers hi hagi puces. És més creïble que la pesta del 1820 entràs de la mà d’uns contrabandistes que baixaren gènere d’un vaixell estranger. També pot ser que del vaixell en baixassin rates infectades per l’epidèmia”.
Estat de guerra
Aquella pesta es digué bubònica perquè provocava bubons, una espècie de bòfegues molt grosses, sobretot als engonals. “Mallorca -recorda l’historiador- va ser l’únic lloc d’Espanya on arribà. Ho feu a destemps. La darrera s’havia registrat més de cent-cinquanta anys enrere, el 1651”. De seguida els metges locals, entre ells el prestigiós Joan Lliteras, s’alarmaren davant les morts que s’anaven succeint. “No sabien -assegura Salas- com curar aquella malaltia. Donaven per fet que era contagiosa, però ningú no s’atrevia a emprar la paraula ‘pesta’. Era una paraula tabú. Passaven pena que, que tal com havia passat amb pestes d’èpoques passades, ningú volgués comerciar amb Mallorca”.
La Junta de Suprema de Sanitat de Mallorca no trigà a ordenar la creació de cordons sanitaris. “Més que per aïllar l’epidèmia, es feren per possibilitar el comerç”, reconeix l’historiador. Al capdavant de l’operatiu hi havia el metge Antonio Almodóvar, qui a mitjan juny va ser el primer a parlar oficialment de pesta. Es condicionaren tres cordons sanitaris. Un es desplegà al llarg de tot el litoral de l’illa, amb soldats que vigilaven el trànsit de vaixells entrants i alhora donaven una imatge de confiança als mercats exteriors. El segon serví per aïllar, també amb homes armats, els municipis de Son Servera, Artà, Capderera i Sant Llorenç. Fins i tot foren requerits oficials d’artilleria i cavalleria de Catalunya per reforçar la vigilància de la contrada. A l’interior d’aquests pobles se separaven els malalts dels sans en campaments especials. El tercer cordó afectà tots els pobles de Mallorca, Palma inclòs, on personal civil armat, sota el comandament dels respectius batles, evitava l’entrada de persones sospitoses. “Es declarà -afirma Salas- un autèntic estat de guerra. Si no duies una butlleta sanitària o procedies de la comarca del Llevant et podien afusellar allà mateix”.
Tots els illencs estaven permanentment informats de l’evolució de l’epidèmia mitjançant informes que s’imprimien des de Palma dia i nit. Aleshores, administrativament, la zona del Llevant era la que menys infraestructures tenia per fer front a la plaga. Feia pocs mesos que el Trienni Liberal havia donat la possibilitat de ser independents als municipis que sumaven més de mil habitants. Així, Son Servera i Capdepera s’emanciparen d’Artà, i Sant Llorenç de Manacor. “Tanmateix -hi insisteix Salas- la situació se salvà gràcies als cordons sanitaris. Mallorca deu molt a aquest sacrifici involuntari del Llevant”.
De cop i volta els residents del Llevant es trobaren acorralats. “N’hi va haver -recorda l’historiador- que varen intentar escapar del cordó, cosa que va posar en perill tota la societat. Fou el cas dels més rics que vivien a Artà. També hi hagué individus que aprofitaren l’ocasió per robar”. “Es visqué -continua Salas- una autèntica psicosi col·lectiva. Molts metges i religiosos moriren en intentar ajudar els afectats. Els morts degueren ser superiors a les xifres oficials perquè sabem que, per exemple, el capellà de Son Servera deixà de comptar-los en un moment donat. No hi havia gent per enterrar tants de cadàvers. Les autoritats arribaren a encarregar aquesta tasca a presidiaris. Eren conscients que els enviaven a cavar la seva pròpia tomba. Les fosses comunes sempre es feien fora del poble per evitar nous contagis”.
Morberia Mallorquina
L’operatiu que es desplegà per aïllar la pesta bubònica del 1820 seguia la filosofia de la Morberia Mallorquina. Juntament amb Itàlia, la nostra illa va ser un dels primers llocs de la Mediterrània que el 1470 creà aquesta institució sanitària que agafava el nom del llatí morbus (‘malaltia’). Nasqué amb l’objectiu de donar garanties higièniques al comerç marítim. Tenia personal instal·lat als ports de Palma i Alcúdia que controlava l’entrada de vaixells procedents de zones sospitoses. També s’encarregava de construir llatzerets i de gestionar les quarantenes. A partir del 1715 desaparegué arran de la centralització de les administracions que emprengueren els borbons.
El 1820, amb la feina ja feta per la Morberia Mallorquina, la Junta Suprema de Sanitat de Mallorca disposava de més recursos en la seva lluita epidemiològica. Tot i que el darrer mort es registrà el 23 d’agost a Artà, els cordons sanitaris interiors es varen mantenir fins dia 1 de febrer de 1821. Aquell dia Son Servera, l’epicentre del contagi, celebrà un tedèum per donar gràcies a Déu. Encara avui el poble commemora cada any l’efemèride amb actes especials.
Per evitar nous brots, s’incendiaren cases i es mataren animals domèstics. “Les ovelles -assegura Salas- tan sols es desinfectaren perquè els supervivents tampoc no es volien morir de fam”. Segons l’historiador, aquella pesta bubònica, malgrat la desgràcia que representà, va tenir efectes positius en la història sanitària de la nostra illa: “Hi va haver una creixent medicalització de la societat i una demanda de medicina preventiva que hauria estat impensable si no hi hagués hagut aquest trist episodi. Amb la salut passa el mateix que amb el canvi climàtic, que fa que, fins que no veus l’aigua a casa teva, no inverteixis en actuacions preventives. Gràcies a l’experiència del 1820, els mallorquins varen poder afrontar millor la còlera que amenaçà Europa a partir del 1833”.
Son Servera, que perdé el 63% de la seva població, es refaria aviat del sotrac de la pesta bubònica. “Si -assegura l’historiador- els anys normals es casaven sis o set individus, el 1821 se’n casaren 67. Hi hagué una recuperació demogràfica gràcies a la immigració de gent dels voltants, que es casava amb persones que havien quedat vídues. Hi havia unes condicions molt bones. Hi havia cases buides a rompre, tot i que algunes havien estat incendiades. També hi havia moltes terres per conrear de bell nou”.
Salas lleva importància a l’actual psicosi pel coronavirus: “La letalitat d’aquesta epidèmia és molt baixa, d’un 2%. En relació amb la pesta bubònica de fa dos-cents anys, ara tenim una població molt més alimentada i que té més medicaments preventius”. Tanmateix, avui hi ha molts altres tipus de pestes. Així ho reflectí el francès Albert Camus en la seva novel·la immortal La pesta. L’obra veié la llum el 1947 just després de la fi d’una altra gran pesta atiada pel fanatisme: la Segona Guerra Mundial. El gran representant de l’existencialista ateu escrigué sobre una pesta que assotava la ciutat algeriana d’Oran arran d’una invasió de rates. La seva intenció real, però, fou reflexionar sobre el sentit de solidaritat que aflora en una societat davant una desgràcia. “En l’home hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu”, sentencia un dels protagonistes del llibre. El mateix es constatà fa dos segles al Llevant de Mallorca.
Cementeris extramurs
La tragèdia de la pesta bubònica del 1820 deixà a Mallorca una gran mesura higiènica: la construcció dels cementeris extramurs. “A final del segle XVIII -assegura l’historiador Pere Salas-, amb el despotisme il·lustrat, la medicina ja alertava que els vius no podien conviure amb els morts. A tot Europa també hi havia el mateix clam. Tanmateix, molts es resistiren a trencar amb la tradició, que, regida per la religió cristiana, marcava que la gent havia de ser enterrada dins l’església o als seus voltants. Generalment els que eren enterrats dins l’església, a prop de l’altar, eren els rics. L’encens servia per combatre les males olors, les quals, tanmateix, eren sinònim de contagi. Per això avui dia encara deim ‘quina pesta que fa, això!”.
“La pesta bubònica del 1820 -continua Salas- marcà un punt d’inflexió. La por de morir fou tan gran que varen ser els mateixos mallorquins qui exigiren que les inhumacions es fessin com més enfora millor. Possiblement Mallorca va ser el primer punt d’Espanya on es tragueren en massa els cementeris fora dels pobles. Allò va ser un gran triomf de la medicina i de l’higienisme”. Ara curiosament, tenint els cementeris lluny de la nostra vista, la societat dona l’esquena a la mort i, víctima de la síndrome de Peter Pan, s’ha oblidat que prest o tard ens visitarà la Parca. Cotidie morimur (‘Cada dia morim’), pontificà Sèneca.
A principi del segle XIX, Mallorca era la tercera regió d’Espanya amb l’esperança de vida més alta. Malgrat la gran mortalitat infantil que hi havia, la majoria de la gent vivia una mitjana d’uns 37 anys. Bastava que aixecassin la mirada als rellotges de sol de les possessions per recordar com d’efímeres eren les seves existències. Hi podien llegir cites llatines del tot punyents: Memento mori (‘Recorda que has de morir’), Carpe diem (‘Aprofita el moment’), Tempus fugit (‘El temps fuig’) o Omnes feriunt, ultima necat (‘Totes les hores fan mal, l’última mata’).
Durant l’edat mitjana, amb la devastació demogràfica que deixaven les pestes, ja s’havia estès la idea de la mort com una realitat implacable que iguala tothom, independentment de la seva posició social. Aquesta concepció fou represa al segle XVII, durant el Barroc, amb unes obres conegudes com a vanitas (‘buidor’ en llatí). Estaven carregades de símbols al·lusius a la vanitat de les coses mundanes davant la nostra condició de mortals. La mort solia ser representada en forma d’esquelet o de calavera al costat d’un rellotge d’arena (el seu aliat incondicional) i de frases lapidàries dels grans clàssics.
