La pesta negra que va assolar Europa va venir del Kirguizistan

BarcelonaLes anàlisis d’ADN de set individus morts al segle XIV i enterrats als cementiris històrics de Kara-Djigach i Burana, situats a la vall de Txui, a l’actual Kirguizistan, podrien esdevenir la prova definitiva de l’origen de la pesta negra, la malaltia infecciosa que entre el 1346 i el 1353 va provocar la mort d’almenys 20 milions de persones a Europa i prop del 60% als diferents territoris de l’Àsia central i el continent europeu per on es va estendre. Les dades, que es publiquen avui a la revista Nature, han estat obtingudes pels investigadors Johannes Krause i Philip Slavin, de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Leipzig. A l’estudi també hi han participat científics de les universitats de Tübingen, a Alemanya, i Stirling a la Gran Bretanya. 

D’acord amb els resultats de l’estudi, el pacient zero de la primera gran pandèmia coneguda hauria habitat a la regió del llac Issik-Kul. Seria aquí on hauria rebut la picada d’una puça infectada pel bacteri Yersinia pestis. Amb tota probabilitat, aquesta puça viatjava a cavall d’una rata com les que s’alimenten de menjar i deixalles en abocadors, vaixells i assentaments humans amb condicions d’higiene precàries com ho eren les del segle XIV. Les dades confirmen l’origen asiàtic i, per primera vegada, localitzen l’origen del brot en una àrea geogràfica concreta després de dècades d’estudis que l’ubicaven en una regió indeterminada entre l’est de l’Àsia i l’oest d’Euràsia.

La pista definitiva de la troballa dels investigadors alemanys la van donar els registres arqueològics dels antics cementiris de Kara-Djigach i Burana, emplaçats a l'estratègica vall de Txui, zona de pas de la Ruta de la Seda i d’important producció agrícola. En l’anàlisi van comprovar que entre els anys 1338 i 1339 s’havia produït un nombre inusualment alt d’enterraments. Diverses làpides encara conservades indicaven “pestilència” com a causa de la mort. La indicació era comuna per a qui moria de bubons, butllofes enormes que apareixien sota les aixelles, a l’engonal o al coll, plenes de sang i pus que, en realitat, són la inflamació de ganglis limfàtics. El terme s’estendria posteriorment per identificar els afectats per la infecció.

La posterior excavació dels jaciments i l’anàlisi d’ADN antic de set individus que hi estaven enterrats van permetre trobar rastres del bacteri de la pesta negra en tres de les mostres. Els autors suggereixen que els genomes de Y. pestis corresponen a una única soca que seria l'avantpassat comú més recent d'un “esdeveniment de diversificació” associat habitualment als orígens de la pandèmia. La comparació amb les soques actuals de Y. pestis a la regió indiquen que la soca antiga tenia un origen local. 

Sobre la base de dades i artefactes històrics, incloses inscripcions de làpides i monedes, els autors proposen que la regió tenia diverses comunitats que depenien del comerç amb regions d'Euràsia. Suggereixen que això podria haver contribuït a la propagació de la malaltia durant el segle XIV. De fet, amb aquest estudi quedaria establert que d’aquesta regió del Kirguizistan la pandèmia hauria arribat al nord de la Xina i, a través de la Síria actual, s’hauria estès per Anatòlia fins a arribar a Gràcia, Egipte i els Balcans. Està documentada la seva arribada a Sicília l’any 1347, i un any més tard a Suïssa i pràcticament a tot Itàlia. De Suïssa passaria a França i la península Ibèrica i el 1349 a la Gran Bretanya. A partir del 1353 els diferents focus es van anar extingint. Bona part de les localitzacions documentades coincideixen amb la Ruta de la Seda. Es calcula que van morir almenys 20 milions de persones a Europa i una quantitat indeterminada en països asiàtics. Les creences i supersticions religioses de l’època van culpar els jueus de l’origen de la pesta, que van ser perseguits per aquest motiu, o la van atribuir a un càstig diví, origen de diverses croades com a “compensació”.