La pesta negra: la pandèmia apocalíptica

PalmaFa sis segles i mig, les Balears, la Corona d’Aragó i Europa varen viure una pandèmia gairebé apocalíptica: la pesta negra del 1348. Des de llavors i fins la grip del 1918 han passat terribles malalties, que també exigiren mesures extraordinàries; molt més mortals i molt més difícils de combatre que el coronavirus que ara ens afecta. De totes les malalties contagioses conegudes, la pesta ha estat la més temuda per excel·lència, fins al punt de formar part -amb la mort, la fam i la guerra- d’aquells desastres amb els quals s’identifiquen els quatre genets de l’ Apocalipsi, el llibre profètic del Nou Testament. La pesta ja havia aparegut abans del segle XIV: a l’ Èxode, al setge de Troia, a l’Atenes del segle V abans de Crist, a la Constantinoble de Justinià i, fins i tot, a la Catalunya de Berenguer Ramon II, el 1096, assenyala Joan Parellada Feliu a La pesta negra dels anys 1348-1350 als Països Catalans.

A Mallorca hauria aparegut per primera vegada coincidint amb el setge de Jaume I a Madina Mayurqa, el 1229. “Es va declarar la pesta a la ciutat”, relata Josep Maria Quadrado, “i amb el desordre i amuntegament de tanta de gent de guerra es va encendre tan terriblement que delmà les companyies i dugué al sepulcre els més intrèpids, aquells que respectava la mort als combats. Va morir als vuit dies d’emmalaltir Guillem de Claramunt; a penes sepultat, el seguiren a la tomba Ramon Alamany, García Pérez de Meytas i Guerao de Cervelló, fill de Guillem de Cervelló i nebot d’Alamany, tots del llinatge dels Montcades, excepte García. En veure-ho el comte d’Empúries, va dir: “Aquí morim tots el que d’aquest llinatge quedam”; trist pressentiment, que es complí per a ell vuit dies després”. Així que la pesta es va endur quatre Montcades, i l’espasa només dos: els famosos cosins Ramon i Guillem, senyor de Bearn.

Com el coronavirus, la pesta del 1348 vingué d’Àsia i s’estengué per Europa. El 20 d’abril del 1348, conta Perellada, el rei Pere el Cerimoniós adverteix el governador de Mallorca que el governador del Rosselló i la Cerdanya “l’ha informat del ràpid progrés de la pesta al sud de França”. Tots aquests territoris s’havien reintegrat a la Corona d’Aragó en ser destronat Jaume III pel seu cunyat Pere. De fet, la batalla de Llucmajor, el darrer intent de Jaume de recuperar el seu regne, i en el qual trobà la mort, seria l’any següent, el 1349. Sovint, el genet de la pesta colcava plegat amb els altres tres. La malaltia entrà a palau: l’esposa i una de les filles del Cerimoniós moriren.

Mallorca es contagià abans que Catalunya, i tan aviat que un escrit del 3 de maig afirma que ja està despoblada per la pandèmia. Segons el Cronicón Mayoricense, només en un mes la pesta dugué a la tomba 15.000 persones, un de cada quatre habitants. Explica Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma, que “el 24 de març de 1348 moria el governador de Mallorca, Felip de Boïl, que va ser substituït pel cavaller Arnau de Llupià, que al seu torn va morir al cap de tres mesos d’ocupar el càrrec. El pànic es va apoderar de la població. La gent no sortia de les seves cases i si ho feien era per fugir a les recòndites coves muntanyenques de la serra de Tramuntana”.

El canvi climàtic i no les rates

No disposam de dades per a Eivissa i Menorca. Sí que consta, segons Miquel Àngel Casasnovas, que a la costa menorquina “s’organitzà la vigilància i l’escorcoll dels vaixells per impedir que persones malaltes baixassin a terra”. Els successius rebrots (1362, 1371, 1375 i 1383), així com “la sortida de menorquins per anar a les guerres de Sardenya”, obligaren Alfons el Magnànim a atorgar “indult i salconduit a tots aquells que, amb les seves famílies, passassin a residir a Menorca”. Per la pesta i també per la pirateria, Formentera fou abandonada i no tornaria a habitar-se fins al segle XVIII.

Es calcula que la pesta negra de mitjans del segle XV matà uns 25 milions d’europeus, un terç del total. “Nacions senceres quedaren tan afectades que mai no se’n recuperaren realment”, assegura Isaac Asimov -que el 2020 hauria complert cent anys-, “Aragó, per exemple”, i es deu referir a la Corona d’Aragó, amb tots els seus territoris. El film clàssic d’Ingmar Bergman El setè segell, protagonitzat pel recentment desaparegut Max von Sydow, s’ambienta en aquesta pandèmia.

Tradicionalment s’ha atribuït a les rates la transmissió de la malaltia, que de manera ocasional pot passar als humans. L’historiador Vicente Moreno Cullell assenyala que la causa és “el bacil de Yersin-Kitasolo ( Pasteurella pestis ), que va poder ser aïllat el 1894, a Hong Kong”. N’hi ha tres tipus: la bubònica -pels bonys que es formen als ganglis-, la pulmonar i la septicèmica, “la més funesta de les formes clíniques”. El 2018, un estudi de les universitats d’Oslo i Ferrara va excloure que fossin les rates les culpables del desastre, i en traslladaren la causa a les puces i els polls, paràsits habituals als cossos dels nostres padrins, sense intervenció dels rosegadors. Una investigació de B.V. Schmid suggereix que l’origen de la pandèmia hauria estat un canvi climàtic a Àsia, que hauria forçat les puces a cercar nous hostes on instal·lar-se.

A l’Europa medieval, en la qual rentar-se semblava fins i tot sospitós -ho feien els musulmans, per prescripció religiosa-, la pesta s’escampà lliurement pertot arreu. La medicina no anava més enllà dels coneixements de l’antiguitat clàssica. Però el metge Jaume d’Agramunt, professor de l’Estudi General de Lleida -l’equivalent a l’actual Universitat- va proposar “una sèrie de consells a les autoritats”. Els recorda Miquel Bruguera: “La imposició de quarantena a qualsevol foraster que vulgui entrar a Lleida, evitar el consum de fruites i verdures, la retirada dels fems dels carrers i places, l’increment de l’exercici físic, obrir les finestres per deixar passar la llum del sol o evitar estar carnalment amb la femella, entre d’altres”. El mateix Agramunt en va ser una de les víctimes.

Joan I fuig del contagi

Una població supersticiosa, analfabeta i manipulable havia de cercar un boc expiatori a allò que semblava una maledicció del cel. I el va trobar en els jueus, als quals es va acusar d’enverinar l’aigua potable. “El fet que els jueus moriren de la pesta ben igual que els cristians no fou tingut en compte”, ironitza amargament Asimov. El 17 de maig del 1348, explica Perellada, “havia estat assaltat el Call de Barcelona. Hi mataren jueus, als quals es feia responsables de la pesta”. El rei Pere el Cerimoniós “escriu el 22 de maig a les autoritats de Barcelona que empresonin els culpables i que defensin bé el Call. El rei escriu també a les autoritats de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera per tal d’evitar fets semblants als de Barcelona en els corresponents barris jueus”.

La pesta del 1375 fou encara pitjor. A Mallorca es cobrà 35.000 víctimes, “i tornè a fer la seva aparició el 1383-1384, cosa que deixà l’illa bastant despoblada”, indica l’historiador mallorquí Onofre Vaquer. El 1391 els jueus tornen a pagar els plats trencats, amb l’assalt al Call de Palma. Per aquest fet, i d’acord amb la protecció de la corona a la minoria perseguida, s’imposà als mallorquins una multa de 90.000 lliures -que devia ser una fortuna-, narra Ricard Urgell.

Sembla que les coses no podien anar pitjor. Però el juliol del 1395 es trasllada a Mallorca, amb la seva cort, el rei Joan el Caçador, fugint de la pesta al continent. “Residiren per espai de quatre mesos Joan I amb els seus nobles al castell de Bellver, sempre enmig de festes i celebracions”, assenyala l’escriptor Miquel Ferrà. I era obvi qui abonava les factures: el monarca rebé 75.000 lliures de la Universitat -l’actual Ajuntament- per a les seves despeses. El sobirà, conegut també com l’Aimador de la Gentilesa, era un barrilaire i, pel que fa a la seva dona, Violant de Bar, diu Bernat Metge d’ella que “natura femenina és naturalment a avarícia inclinada, i aquesta, contra natura, ha estat la més liberal que he llegit o sentit a dir”. L’un per l’altre.