Peter Pan era trumpista

No vull créixer, diu en anglès aquesta pintada en alguna paret de Palma. Banksy, per descomptat, té deixebles, i les ciutats dels cinc continents són plenes d’artistes de l’esprai que somien que un dia els seus grafits siguin valorats en milions de dòlars. És per aquest motiu que les firmen: aquest mateix, que representa un home vell que es mou en caminadors i que tanmateix continua fent pintades amb esprai a les parets amb un somriure al rostre, va signat justament amb el pseudònim Sonríe. A baix, per fer-se bo de trobar, el seu nom a xarxes @inkterrorist. Si el cercau a X, trobareu que hi té publicat un fil en què explica que va estar un any tancat a casa a causa d’una depressió, però que finalment va trobar forces per sortir “a deixar un bocí de mi mateix a una paret” (ho diu així). L’artista anima qualsevol que el llegeixi i que també se senti malament a fer el mateix. Afirma que no cerca doblers ni reconeixement artístic i, en canvi, ofereix un missatge de superació de les pròpies pors. “Tu pots fer-ho, no estàs tot sol”, conclou, sempre en anglès i amb aquestes darreres paraules en majúscula. Sobre els grafits urbans hi ha opinions de tota casta, amb una majoria favorable. Personalment, crec que pertanyen a la mateixa categoria de les estàtues a les places o a les rotondes: art a la via pública no sol·licitat pels vianants.

‘I don’t wanna grow up’ (“jo no vull créixer”) és el títol d’una cançó publicada l’any 1992 pel gran Tom Waits al seu disc Bone machine. Va ser versionada el 1995 pel grup de punk rock The Ramones, al seu àlbum Adiós amigos, que efectivament va ser el seu disc de comiat. A pesar que al videoclip de la cançó hi sortia disfressat de dimoni, amb sabates de dona i fumant-se un puro ben gros, és dubtós que Tom Waits aconseguís el seu propòsit de no créixer, de no fer-se mai adult, ni que l’hagi aconseguit mai. Més aviat, llegint les seves lletres fosques, sarcàstiques, i escoltant les seves melodies adolorides, fa l’efecte que degué entrar a la vida adulta fins i tot abans d’hora i que el desig de no créixer és, en el seu cas, una forma d’ironia. Dels Ramones sí que no hi ha dubte que se’n van sortir: tres dels quatre membres de la banda van morir ja fa bastants d’anys, quan en tenien pocs més de quaranta o de cinquanta, sense haver anat mai mentalment gaire més enllà de l’adolescència. Les seves cançons tractaven sobre ensumar cola, estimar al·lotes punkis o la possibilitat de ser enterrats en cementeris per a mascotes. I amb aquest repertori, encara que a alguns els pugui sorprendre, van fer una aportació important a la cultura popular dels anys setanta i vuitanta.

El nin que mai no tornava adult

Tornem a la idea inicial, la de no créixer. Durant molt de temps Peter Pan ha tingut bona premsa: el nin que mai no tornava adult s’entenia com a sinònim del rebel, del que es mantenia pur i no contaminat per les concessions i les conveniències de l’edat adulta. Un antisistema. Però en realitat, Peter Pan és el pensament i l’acció política que veim aquests dies als governs autoritaris: Milei, Xi Jinping, Putin, Musk, Trump: homes que tenen entre quasi cinquanta i vuitanta anys jugant a ser amos del món, com criatures que juguen al seu gust amb els instruments del poder, sense respectar cap norma que no sigui imposada per ells. Els seus seguidors, arreu, tampoc respecten res ni ningú: diuen que són “lliures”, que tenen una opinió i que la seva opinió val més que qualsevol cosa que digui ningú. Són com infants que es neguen a créixer. Tornen a jugar a aixecar el braç, com els nazis, com els romans. Inconscientment, com criatures perverses obcecades a viure una infància grotesca.