“De petita plorava perquè no volia ser xinesa sinó mallorquina”

PalmaA Laura Bibiloni Obrador la van trobar nounada a “la neu”. Una neu així en abstracte, sense una localització exacta a la populosa Hangzhou. “Vaig estar ingressada, molt malalta. El meu nom era Youbing, que té relació precisament amb el fred i la neu”, revela. La van traslladar a un orfenat i va ser adoptada a nou mesos per un matrimoni mallorquí. Acaba de complir 24 anys. Maria Chong Vaquer Montcades en té 21, sap que el seu nom xinès significa ‘sana i veciada’ i que va arribar a Mallorca amb els seus pares adoptius a vuit mesos.

Ambdues formen part de les 216 adopcions xineses formalitzades a l’illa des que l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) en conserva registre. La darrera és de 2017 i el número no s’ampliarà perquè el país asiàtic va tancar al setembre el programa d’adopcions internacionals. L’emissió del documental Les habitacions de la mort el 1995 a TVE, que mostrava els horrors en els orfenats xinesos, va desencadenar un fenomen d’adopcions a tot Espanya fins a aconseguir-ne 18.000.

Les nines d’aquells anys ja són dones que han estat educades en la cultura del seu lloc de residència i concorde als usos i costums de la seva família adoptiva, però que varen haver de fer front a la diferència. “De petita duia fatal el fet de ser xinesa. Arribava a ca meva plorant i li deia a ma mare que jo no volia ser xinesa sinó mallorquina. La meva mare em deia: ‘Laureta, és que la teva cara no ho pot negar. Mira’t els ullets’”, recorda Bibiloni. I llavors Laura estirava els de la seva mare amb els dits per esquinçar-los com els seus a la recerca d’una identificació física impossible. Avui no té “gens d’interès especial” a reconstruir els seus orígens.

Chong celebra que decidissin mantenir el seu nom xinès, encara que fora de segona opció. Avui ha passat a ser la primera. “Ja em present com Chong i crec que és guapo conservar-ho des d’un punt de vista sentimental perquè té un pes considerable. Fa que recordis d’on vens, quins són els teus orígens i que li donis un valor especial. A més, he sabut que els noms xinesos tenen un significat i em sembla interessant relacionar-lo amb qui ets avui dia”. Per part seva, Laura és Laura per a la seva família, però entre els seus amics és ‘Xina’ o ‘Xini’. S’ha apropiat de l’insult en el col·legi i l’ha resignificat per dotar-lo d’una identitat empoderada. “Els nins són dolents i assenyalen la diferència. He après a gestionar-ho, encara que no puc negar ferides per abandó i rebuig en la meva vida. Ara em prenc moltes situacions amb humor. Si som xinesa, som xinesa. No hauríem de tenir cap problema amb la diferència”, afegeix.

Seguir la tradició

Ramón Rotger va ser el primer de les Balears a adoptar una nina xinesa, ara fa just 30 anys. De llavors ençà ha ajudat moltes famílies en el mateix procés a través de l’Associació Illes Balears d’Adopcions (Aiba), de la qual és president. La seva dona i ell van optar per registrar la seva filla amb els noms de les dues padrines, com diu el costum local. “Vàrem seguir la tradició i realment crèiem que era més beneficiós per a la integració. Eren uns altres temps. Avui de cap manera faria el mateix i el nostre consell és el contrari”, recomana Rotger, qui faria costat a la seva filla en la cerca d’informació sobre els seus orígens. “Hem tingut un diàleg constant sobre aquest tema i sap que és molt difícil trobar documentació sobre aquest tema i certificar qui són els seus pares biològics. De fet, hem visitat quatre vegades la Xina, però ella sent que abans que xinesa és mallorquina. Jo sí que crec que cadascú, a la seva manera, cerca els seus orígens perquè es tracta d’una pàgina en blanc per emplenar. Pensa en què responen si un metge els pregunta per antecedents familiars”, afegeix.

Fa 30 anys, Ramón Rotger també es va enfrontar a la diferència i fins i tot “a les mirades hostils” d’una societat no habituada a la diversitat. “Al principi la gent no sabia diferenciar si era la nostra filla o estàvem passejant la nina d’uns amics de les botigues de tot a 100. Veies el desconcert en els seus ulls i jo sempre aclaria i repetia: ‘No, és la meva filla’. El desconeixement crea prejudicis”.

Per a Chong, ser xinesa “no ha estat un factor de pes” a l’hora de construir la seva identitat. “M’han criat i he crescut igual que qualsevol mallorquina, els avantpassats de la qual siguin mallorquins. Sempre he tingut curiositat per saber si m’assembl físicament als meus pares biològics o si n’he heretat alguna cosa, però sé que és complicat cercar respostes. Els meus pares s’han assegurat des de ben petita de fer-me saber que som adoptada i que n’entengués el significat. De la mateixa manera, sempre m’han parlat molt bé i amb molt d’orgull sobre la Xina, supòs que perquè li donàs valor i apreciàs el país d’on venc”, explica Chong.

El procés de creació d’identitat en els nins adoptats “implica una tríada” formada pels pares adoptius, els fills i els pares biològics, segons la psicòloga Maite Ferrero. “Tots tenen una història d’abandó, però el fonamental és que rebin afecte, confiança i la seguretat de fer-los saber que són els teus fills, a més de proporcionar-los les eines per enfrontar-se a la vida. A partir d’aquí, l’adopció és una anècdota. He treballat amb fills biològics que sentien molta confusió i un gran abandó emocional”, assegura l’experta, que acumula 17 anys d’experiència treballant en processos d’adopcions i el seu seguiment.

Preguntes

La constitució d’una identitat cultural en el cas de les nines xineses està condicionada, segons el psicòleg Omar Cabrita, per “uns trets fenotípics dels quals emergeixen preguntes”. “Cada cas és singular, però créixer és un desafiament perquè els teus trets no són homogenis amb els del teu grup i la identitat es construeix en observar l’altre i reconèixer-se. És gairebé impossible que la resta no assenyali aquesta diferència. Les persones racialitzades sempre estaran exposades a preguntes. La primera: d’on ets?”, diu l’expert. Tant Laura com Chong corroboren aquest qüestionament, que perceben, sobretot, amb el tema de la llengua. “M’han arribat a donar propina a la meva feina per parlar bé en mallorquí quan és la meva llengua materna”, confessa Laura, qui es pren amb humor i resignació les preguntes. Chong relata diverses situacions en les quals la gent extreu conclusions únicament per ser asiàtica: balla ball de bot i en les ballades en grup li ho lloen com si no formàs part de la seva cultura, es dirigeixen a ella en castellà o li pregunten per algun producte quan està en un basar xinès.

Les nines xineses han crescut sense referents físics, assenyala la psicòloga Ferrero. “Ningú no els dirà ‘com t’assembles al teu pare’. Tenen dubtes del grup de pertinença perquè s’identifiquen amb una ètnia quan tota la seva cultura és una altra”. Les etapes “més difícils” són la preadolescència i l’adolescència per la consciència i importància que se li concedeix a la diferència. “Sempre és més fàcil construir una identitat tenint una història que no tenint-la. Aquesta cerca no és senzilla per a cap ésser humà”, explica.

Quan arriben els pares adoptius, “l’única cosa que aquest bebè té” és el nom. I afegeix: “Perden el seu idioma, les olors i els sabors. De l’orfenat els duen a un hotel. Sempre que no sigui molt difícil de pronunciar ni li ocasioni un problema, som partidària de mantenir el nom com a element identificador. Al final, més enllà de qualsevol consideració, cap concepte és tan important com el de la incondicionalitat. Fes saber a aquest nin o nina que, passi el que passi, sempre serà el teu fill”.