El primer petó se'l van fer a Mesopotàmia fa 4.500 anys

Hi ha instants de la història en què un savi anònim va tenir una idea revolucionària que, vista amb perspectiva, costa d’entendre com se li va ocórrer. La invenció de la roda, per exemple, que devia ser fruit tant de l’observació com de la casualitat i la imaginació. O quan algú va voler esbrinar què passaria si posés un parell d’ous sobre una superfície calenta i els batés una mica, i així va descobrir, gràcies a la curiositat típica de la nostra espècie, una cosa tan fantàstica com la truita.

De tots aquests moments estel·lars de la humanitat potser caldria destacar-ne un: quan dues persones van ajuntar les boques i van moure una mica les llengües fent-se, d’aquesta manera, el primer petó romàntic. Perquè, segons teories recents, això dels petons no seria una herència evolutiva que hem rebut del llinatge dels primats, sinó un invent humà, que diversos científics han intentat descobrir quan i on es va originar. Una anàlisi recent ha arribat a la conclusió que el primer petó probablement es va fer uns 4.500 anys a la zona de Mesopotàmia.

El misteri dels petons

Els petons sempre han sigut un misteri. Tant els seus orígens com la seva utilitat han estat àmpliament discutits. El primer dilema és si petonejar-se és un acte cultural o el tenim imprès en els gens. Hi ha primats, com els bonobos, que es fan una mena de petons, cosa que suggeriria un element heretable en aquest costat de l’arbre genealògic.

Però altres animals també tenen comportaments similars, com els gossos, que es llepen, i alguns ocells que fan xocar els becs. També hi ha insectes en què, com a part del ritual d’aparellament, el mascle transfereix menjar de la seva boca a la de la femella, el que seria una mena de petó amb regal. Els nostres petons, doncs, podrien derivar d’aquests comportaments instintius comuns en molts animals. Però, d'altra banda, no totes les societats es fan petons, i això fa pensar que és una activitat que s’aprèn.

Una pista podria venir de la funció que pot tenir a l’hora de procrear. El problema és que la utilitat dels petons dels humans és mínima, comparats amb comportaments que altres animals han incorporat en l’acte reproductiu. Es podrien considerar una maniobra d’estimulació sexual, perquè s’ha vist que acceleren l’alliberament d’hormones com l’oxitocina, que enfortiria el vincle emocional entre els participants, o endorfines i dopamina, que ens donarien plaer i felicitat, però poca cosa més. Això sí: són un mecanisme fantàstic de transmissió de malalties.

Virus i petons

Així és com es va arribar al primer estudi que es va atrevir a posar data i lloc al petó original: fa uns 3.500 anys, a la zona que ara és l'Índia, des d’on va viatjar cap a Europa després que l’exèrcit d’Alexandre el Magne envaís l’àrea 400 anys abans de la nostra era. L’article, publicat l’estiu passat a la revista Science Advances, demostrava a través d’anàlisis genètiques que la forma actual del virus de l’herpes (conegut per les inicials HSV-1) s’havia originat feia uns 5.000 anys, però que no s’havia expandit de forma massiva fins un mil·lenni i mig després, durant l’edat de bronze.

La raó seria que, llavors, els humans havien començat a compartir-lo a través de la saliva, com demostraven fragments del virus trobats en dents de restes arqueològiques gràcies a les noves tècniques que permeten estudiar l’ADN de mostres molt antigues. Fins aquell moment l’intercanvi d’aquesta mena de microbis passava per contacte proper entre familiars, però la hipòtesi dels autors de l’estudi era que els petons romàntics, juntament amb els moviments migratoris de l’època, n’havien accelerat molt la transmissió. Textos sànscrits ho corroborarien.

Però recentment una anàlisi publicada a la revista Science pels investigadors Troels Pank Arbøll i Sophie Lund Rasmussen, de les universitats de Copenhaguen i Oxford, respectivament, ha posat en dubte aquestes teories. Ell estudia la història de Síria, i ella és experta en eriçons, que no hi té res a veure, i, a part de ser parella, han revisat la informació disponible sobre el tema en estudis previs.

A partir de les seves troballes han arribat a la conclusió que els petons no van aparèixer de sobte en una zona concreta, sinó que segurament van emergir a la vegada en diverses cultures. Els egipcis ja ho feien, però qui s’emporta el premi als més precoços són els habitants de la Mesopotàmia de fa 4.500 anys: en una tauleta d’argila d’aquella època ja hi ha una descripció d’un petó. Fins i tot existeix una escultura, trobada a Betlem i anomenada Els amants d'Ain Sakhri, que seria anterior, de fa uns 11.000 anys. De fet, és la representació més antiga que es coneix d’un acte sexual, i els amants tenen les cares enganxades en el que podria ser un petó.

Segons les teories d’Arbøll i Rasmussen, l’expansió sobtada d’un microbi com l’HSV-1 no es podria atribuir a un augment de les pràctiques osculars dels nostres avantpassats, perquè probablement ja s’estaven fent petons en llocs diferents del planeta des de feia molt de temps. I no és d’estranyar, perquè és una cosa fàcil de fer i molt plaent.