Lamia Abbassi: "Els picapedrers poblers que fan feina amb mon pare li han donat l'enhorabona pel Marroc"
Associació d'Estudiants Marroquins a les Balears
PalmaTot i que li sap greu, Lamia Abbassi Belkasmi (Tiflet, el Marroc, 1996) demà dissabte no podrà seguir el partit de quarts de final entre la selecció marroquina i la portuguesa, perquè en aquesta hora serà a fer feina. Fins ara, aquesta jove, que va venir a Mallorca a l'edat de quatre anys i viu a sa Pobla, no se n'ha perdut cap. Segueix "amb molta d'emoció" els partits del Marroc i sobretot el paper d'Achraf Hakimi, "un jove amb qui molts de nosaltres ens sentim identificats".
On vàreu veure el partit entre el Marroc i Espanya de dimarts passat?
— El vaig seguir des de ca nostra, amb la meva família. Ens ajuntàrem tots, i teníem molta d'ànsia per veure què passaria, perquè fins al darrer moment, als tirs de penal, tot estava enlaire. Un cop va arribar la victòria, vàrem telefonar als nostres familiars del Marroc. Hi va haver molt d'alegria, perquè això no succeïa d'ençà del 1986. Al partit anterior, en què la selecció del Marroc es va enfrontar al Canadà, vaig anar a un cafè de la plaça de les Columnes de Palma a seguir-lo. Hi vaig anar amb la meva germana i una amiga. És un bar on van molts de marroquins, i aquell dia hi havia molta de festa. Érem al·lots i al·lotes, i també hi havia famílies. La veritat és que ens ho vàrem passar molt bé. El greu que em sap és que demà [dissabte] no podré seguir el partit amb Portugal, perquè en aquesta hora jo faré feina. De totes maneres, n'estaré molt pendent.
Tenim entès que sou mestra. On feis feina ara mateix?
— Vaig estudiar el Grau d'Educació Primària en l'especialitat d'Anglès, a la UIB. Estic inscrita a la llista d'interins de la Conselleria, i ara faig feina en una empresa de lloguer de cotxes a Palma. Durant els anys que estudiava a la universitat, amb altres joves d'orígens marroquins, érem molt actius amb l'entitat que creàrem, l'Associació d'Estudiants Marroquins a les Balears. L'objectiu d'aquesta associació era encoratjar els joves a continuar estudiant més enllà de l'ESO. I per això férem xerrades a diferents escoles de Mallorca on hi havia presència de joves amb orígens magribins. La idea d'aquesta entitat va néixer a la mateixa universitat, quan joves nascuts al Marroc o amb familiars al Marroc ens vàrem conèixer. Érem joves de sa Pobla, de Muro, d'Inca, de Lloseta, de Manacor, de Palma... L'associació ara està un poc inactiva. Tots ja hem acabat d'estudiar, i feim feina. I també n'hi ha que se n'han anat fora de Mallorca. Això no vol dir, però, que joves que ara estudien a la UIB no li tornin a donar una empenta.
El partit que va enfrontar el Marroc i Espanya va desfermar l'alegria entre les comunitats marroquines d'arreu de l'Estat, però també va fer que a les xarxes socials es popularitzàs l'etiqueta "leña al moro". Què en pensau?
— Pens que és un exemple de confrontació ideològica, i determinats comentaris em fan vergonya. No només el de "leña al moro", sinó també el de fer una crida a la reconquesta o dir que, dels nostres budells, en faran "pinchos morunos". Tanmateix, jo crec que aquests comentaris queden a les xarxes socials i no passen a la vida real. No crec que això afecti la convivència entre mallorquins i marroquins residents aquí. Però bé, és ben normal que ens afectin aquests comentaris, perquè llegir-los no és una cosa gens agradable. Encara que només siguin dos o tres beneits que els facin, això alimenta el pensament dels altres. El dia després de la victòria del Marroc, els picapedrers poblers o espanyols que fan feina amb mon pare li donaren l'enhorabona pel resultat. Em va explicar que li ho digueren amb la boca petita, i que no en varen voler parlar pus. Bé, jo ho trob ben normal, això. Els companys de feina de mon pare devien voler que guanyàs Espanya... Pens que si hagués guanyat Espanya, els comentaris racistes a les xarxes haurien pujat encara més de to. Amb la victòria del Marroc, la situació s'ha calmat.
Com afecten els vostres pares aquests comentaris xenòfobs fets a Twitter o a Facebook?
— Saps què passa? Que la gent de la generació dels meus pares no sol tenir presència a les xarxes socials, i no han seguit gaire aquest fenomen. El que sí que han viscut són comentaris xenòfobs fets de manera verbal. I encara que ells diguin "que diguin el que vulguin" o que facin de no sentir-los, aquests comentaris racistes els fan molt de mal.
Habitualment se sent a dir que els joves, sigui quin sigui el seu origen, es relacionen més durant l'Educació Primària que no a l'institut. Hi estau d'acord, amb aquesta afirmació?
— Així és, i així ho he vist a les escoles on jo he anat, a Sa Graduada i al Tresorer Cladera. En canvi, a l'institut jo vaig anar a Can Peu Blanc, i a l'Educació Secundària la cosa sol canviar. És durant els anys d'institut que creixes com a persona i les teves opinions canvien. Això fa que t'ajuntis més amb les persones que sents més properes. I al final, de totes les amistats que tenies abans, just en queden una o dues. Fa pocs dies, pels carrers de sa Pobla em vaig trobar una al·lota amb qui havia anat a escola, i crec que feia vuit anys que no xerràvem. En vaig estar molt contenta, perquè baldament ens seguim per les xarxes socials, no significa el mateix que conversar-hi cara a cara. Jo crec que així com passin els anys, els joves marroquins cada vegada avançaran més en la societat de les Illes Balears. Aquests avanços, però, no sempre són lineals. De vegades pareix que pujam dos escalons de cop, però al cap de poc temps en tornam un enrere. Els canvis no són mai ràpids, però crec que en conjunt l'evolució és positiva. Jo m'estim més parlar de respecte que no d'integració. Si una persona se sent més marroquina que no espanyola, no hem de pretendre que canviï de nacionalitat, sinó que es respecti aquest sentiment que té.
Què en pensau, del jugador Achraf Hakimi? Quin model representa per als joves d'orígens marroquins?
— Crec que és normal que molts de joves s'hi sentin identificats, perquè experimenten pràcticament la mateixa situació: nascuts aquí de pares marroquins. I els orígens estiren molt. Tot i que hi ha joves que han nascut aquí i que, per ventura, no han visitat mai el Marroc, no sempre se senten d'aquí, sinó que se senten més marroquins. Jo vaig venir aquí amb quatre anys, i xerr mallorquí, i alhora tenc un gran sentiment cap al Marroc. Però també existeix el cas contrari. Pens que s'ha de normalitzar que cadascú se senti d'allà on vol sentir-se. I Achraf Hakimi és un clar exemple del que ens passa a molts. Ell, tot i haver nascut a Getafe i poder jugar amb la selecció espanyola, ha triat jugar amb la selecció marroquina, perquè és allà on se sent bé. Jugant amb Espanya, per ventura hauria sentit que li faltava qualque cosa.
Quin temps fa que no heu estat al Marroc?
— D'abans de la covid no hi he estat. I en tenc moltes de ganes, perquè allà m'hi sent molt bé. És difícil d'entendre, perquè jo m'he criat aquí, però allà em sent molt lliure. Basta posar dos exemples. Aquí quan vaig amb les amigues a un restaurant, sempre hem de demanar si el menjar és halal. I aquesta pregunta al Marroc no fa falta que la facis. Una altra cosa és que jo duc vel, i de vegades veig mirades per dur-lo. El racisme no només es manifesta amb paraules, sinó també amb mirades. Al Marroc ningú no em mira perquè jo dugui vel.
Us fa res que us etiquetem amb el perfil de les vostres xarxes socials, en penjar aquesta entrevista a internet, i tenint en compte que això us pot exposar a comentaris racistes?
No, no em fa res. De fet, hi estic avesada. Per favor, etiquetau-me.