Raquel Peláez: "El 'pijo' català és més sofisticat"

Raquel Peláez va néixer a Ponferrada (Lleó) però fa anys que viu a Madrid, on ha treballat en revistes com Vanity Fair o S Moda. Ara publica l’assaig Quiero y no puedo. Una historia de los pijos de España.

Sé que no és el més important, però per què parlen així?

— La meva teoria és que estan sempre gairebé a punt de parlar en anglès. Els passa als que han anat a internats o tenen nannys. Els Preysler en són l'exemple, a ells no els sona estrany parlar així.

'Pijo' és algú amb diners?

— La RAE diu que és una persona que en les seves maneres de presentar-se davant del món i manera de manifestar-se aparenta ser d'una classe social adinerada. Però hi ha molts capitals i moltes maneres de representar la riquesa.

Al llibre parla d'una que em fa gràcia: els cabells.

— És fonamental. Als cabells hi ha performació de classe. Hi ha un compte d'Instagram que s'anomena Pèl de Ric, que recull aquests talls d'home inspirats en Beau Brumell, que són la representació total de la riquesa perquè, a més, són platejats i tenen una dosi de saviesa.

Quin és el lloc més 'pijo' d'Espanya?

— L'imaginari típic són les costes del nord, vinculades als primers estiueigs reials. Aquí neixen el polo de tenis, les dessuadores de regates o els bòlids d'Alfons XIII.

Però el 'pijo' és de ciutat, no?

— El fenomen del pijo, quan està associat al consum, és totalment urbanita. El que passa és que la imatge del pijo està molt associada al lleure i les vacances. I això es produeix als pobles.

Els 'pijos' de Madrid són diferents dels de Barcelona?

— Hi ha, simplificant, un pijo català amb més capital cultural i un pijo madrileny més pecuniari. Madrid sempre ha estat el centre administratiu del país, amb presència de les velles oligarquies i les cases nobiliàries. Per tant, hi ha un imaginari de l'Antic Règim d'un pijo molt pecuniari.

I el català?

— A Catalunya, el pijo és més sofisticat, perquè per a ells va ser més important el capital cultural com a manera de crear-se un lloc a la societat. En molts casos no tenien títols nobiliaris, sinó que eren fortunes industrials basades en la pura emprenedoria. Potser per això tenen un progressisme inherent més obvi.

Els 'pijos' es casen entre ells?

— És la manera de fer que el capital no es mogui gaire de lloc. La classe mitjana no té tant a perdre. Ara està en auge el neoliberalisme, que està relacionat amb això, amb la defensa per exemple de l'educació privada. Té a veure amb crear ambients on no hi hagi barreja de classes.

Perquè els 'pijos' van a la privada…

— No sé si els pijos van a la privada, però sí que sé que anar a la privada és una cosa pija. Perquè es fa sota la idea d'envoltar-te d'un cert tipus de gent per fer unes determinades xarxes, per poder generar unes estructures patrimonials.

Marc Giró defensa que els 'pijos' autèntics no treballen.

— Al llibre esmento molt la teoria de la classe ociosa de Thorstein Veblen. Va ser escrit a l'edat daurada –finals del segle XIX–, aquella època en què existia una classe burgesa els diners de la qual venien d'activitats industrials i que imitava el comportament de les grans cases reials, que el que feien era no treballar. Això no funciona així a l'estructura que tenim ara, on molt poques persones pertanyen a la classe ociosa. Fins i tot un CEO és empleat d'algú.

I els 'hipsters' són 'pijos'?

— Jo crec que ja no existeixen, però els hipsters representen aquesta generació X, mil·lennial i una mica la dels Z, que va créixer amb l'estat del benestar i pilars com la sanitat, l'educació i l'habitatge. I quan es van trobar amb la crisi del 2008 van fer servir el capital que tenien, que era ser gent culta, amb capacitat d'analitzar la realitat, d'utilitzar codis com la ironia… És a dir, són pijos que tiren de capital cultural. Perquè els han pres l'altre. Jo crec que molta frustració rojiparda ve d'aquí.

Diu que hi ha moltes maneres de representar riquesa. Al llibre cita el vídeo viral d'una mare de Reus que va regalar un Luisvi (Louis Vuitton) a la seva filla quan va aprovar la selectivitat.

— I volien semblar membres d'una elit, però era obvi que viuen en un adossat. És el que s'anomena emulació pecuniària. Les classes inferiors imiten les superiors perquè volen progressar com elles. I el principal mètode que tenen per fer-ho al sistema capitalista de consum és imitant els seus símbols. Ho poden fer perquè aquests símbols estan a la venda al mercat. Aquesta manera de comprar símbols s'anomena emulació pecuniària.

Quins símbols es fan servir?

— Agafa una revista d'estil de vida. Decoració, moda, maquillatge, perfum, lloc de vacances... Per això dic que es pot ser pijo sent de classe mitjana-baixa. Perquè pots haver creat tota aquesta imatge i que sigui una closca buida. I crec que la gran cruïlla arriba ara.

Per què?

— Hi ha hagut una sèrie de generacions amb educació, sanitat i habitatge. Això ha permès afegir la capa dels símbols pijos. I la gran cruïlla arriba quan se'ls treu això a les classes mitjanes, empobrint-les –com ja està passant–, i amb una crisi climàtica que farà, per exemple, que els avions ja no siguin tan barats.

I els 'pijos' no intenten anar de normals?

— Jo crec que estem en una altra fase, la de l'apoteosi de l'ostentació. Estem en un moment de rendir culte als diners i expressar-los de la forma simbòlica clàssica. És a dir, semblant que tens molts diners.

Tots volem ser 'pijos'?

— La nostra societat i context econòmic funcionen d'una manera en què el que és desitjable és ascendir. Aquesta és una de les batalles culturals que hauria de plantejar l'esquerra, perquè els corrents conservadors intenten aconseguir el món simbòlic de la bona vida i el plaer.

Al llibre no hi apareix el terme pijoprogre.

— No crec en aquest terme. És la variant de la guerra cultural en què se'ns diu a la gent progressista que no podem viure bé com a argument per invalidar el que diguem. I és ben al contrari, s'ha defensat l'estat del benestar i s'han produït millores perquè tots volem viure millor.

O sigui, que es pot ser d'esquerres i tenir diners.

— I ser pijo. Però jo ho explico d'una altra manera, sense fer servir el terme pijoprogre, que és el que fa servir la dreta com a estratègia per desactivar-te. O sigui, ¿has de viure en la brutícia màxima la resta de la teva vida si vols continuar sent d'esquerres?

Diu al llibre: "Com ha de tenir un progre un xalet o un cotxe?" Se sol dir que l'auge dels feixismes es produeix quan a les grans crisis econòmiques els seus líders aconsegueixen canalitzar la ràbia dels perdedors.

— Crec que és una de les claus de la victòria de Trump: és molt conscient que la gent no vol ser pobre. I és legítim, però em fot que la reivindicació de la classe obrera o de la classe treballadora passi necessàriament per una imatge de pobresa.

Hi ha orgull de ric, orgull de barri… però no sé si algú sent orgull de classe mitjana.

— Cal replantejar aquest assumpte. Si ser de classe obrera és tenir accés als serveis públics i viure relativament bé, siguem de classe obrera. Però no cometem l'error de pensar que parlar de classe mitjana ens converteix en traïdors a la causa obrera.

Els 'pijos' són diferents dels 'cayetanos'?

— Sí. Als 80 els pijos eren molt més apolítics, perquè hi havia aquest pacte de silenci i de respecte mutu entre les posicions més de dreta i més d'esquerra per la Transició. El cayetano, en canvi, té elements de senyoret de l'Antic Règim, les peces associades al rotllo terratinent, i després té moltes coses del món neoliberal ultra. I políticament s'expressen molt més.

Parla de la relació amb la bandera.

— Després del Procés, òbviament la bandera a Madrid i en diverses parts d'Espanya es va convertir en un símbol de nou nacionalista, centralista. Però ara té associats valors que tenen a veure amb els diners. La bandera dona estatus, vol dir que formes part de determinats cercles on hi ha gent de casa bona.

'Pijo' és un insult?

— L'any 1983 ho era, sens dubte. El 2025… depèn del receptor.