Els pintors que promocionaren l’illa de la calma
A principi del segle XX una de les principals aliades de la incipient indústria turística de Mallorca fou la pintura d’artistes no només illencs, sinó també peninsulars i estrangers, que caigueren rendits a les seves belleses paisatgístiques
PalmaUn dels primers hostes il·lustres que recalaren a Mallorca gràcies a un dels seus artistes va ser l’egipci Ioannes Saridakis. A final del segle XIX havia emigrat a Xile, on feu fortuna com a enginyer de mines. Un dia, a Santiago, la capital, visità una exposició del pintor palmesà Antoni Ribas Prats, fill del també pintor Ribas Oliver. El mallorquí es trobava al país andí promocionant la seva obra impressionista, centrada principalment en l’entorn de Deià.
Saridakis era un gran amant de l’art. Quedà tan corprès amb els paisatges incòlumes traçats per Ribas que els volgué conèixer en persona. Ho feu per primera vegada el 1920 en companyia de la seva dona xilena. Al cap de tres anys, el matrimoni ja s’establí definitivament a Mallorca. El lloc elegit fou un solar amb vistes a la badia de Palma, a Cala Major, a cinc quilòmetres de Ciutat. El prestigiós arquitecte local Guillem Forteza els construí un palau amb jardins que evocaven l’Edèn i que, per la seva ubicació, es digué Marivent.
En aquesta terrassa de la Mediterrània fou on el 1963 el mecenes egipci expirà a 87 anys. Al testament estipulà que l’edifici i el seu ric fons artístic (1.300 obres i més de 2.000 llibres) fossin donats a la Diputació Provincial de Balears amb la condició que es convertís en un museu gratuït obert a tothom. Tanmateix, aquella darrera voluntat no s’arribaria a respectar. El 1973 el palau de Marivent passà a ser una finca privada de gaudi exclusiu per a l’aleshores príncep d’Espanya, el futur rei Joan Carles I.
‘Paradís dels pintors’
Al segle XIX, abans que ho fes la pintura, havia estat la literatura qui havia donat a conèixer les bondats paisatgístiques de Mallorca. Els seus pioners foren la francesa George Sand i l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. El 1842 Sand publicà a París Un hivern a Mallorca, llibre que ja descrivia l’illa com el “paradís dels pintors”. A Valldemossa, hi passà tres mesos (de novembre de 1838 a febrer de 1839) amb la vana esperança que la seva parella, el músic polonès Frédéric Chopin, s’hi curàs d’una tuberculosi incipient. El 1878, a l’Exposició Universal de París, l’Arxiduc guanyà una medalla d’or per la seva obra enciclopèdica Les Balears descrites amb paraules i imatges.
Aquell ‘príncep errant’ estranger visqué a Mallorca 42 anys, del 1872 al 1914. A Valldemossa, la seva base d’operacions, tingué molta relació amb el matrimoni format per Joan Sureda i Pilar Montaner. Ella era una apassionada de la pintura, art en el qual excel·lí malgrat el masclisme imperant de l’època. Es formà a Madrid amb el pintor valencià Joaquim Sorolla. Els seus quadres modernistes de la serra de Tramuntana estaven en sintonia amb l’exaltació de la naturalesa que propugnava l’Escola Mallorquina dels literats Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Montaner exposaria a galeries de Barcelona, Madrid i fins i tot de Marsella. Com a fidel acompanyant tingué el pintor palmesà Antoni Gelabert, figura central de l’Escola de Deià, avui homenatjada al municipi amb el conegut camí dels Pintors.
Abans de l’eclosió de la fotografia en color, totes aquelles obres pictòriques i literàries actuaren de reclam per a una elit europea que havia començat a aventurar-se per la Mediterrània a la recerca de sol. Era una nova classe turística que substituïa la dels viatgers romàntics del segle XIX. Davant el seu interès, el 1903 ja s’inaugurà el Gran Hotel de Palma, la primera pedra de la indústria turística de les Balears. Al cap de dos anys naixia Foment del Turisme de Mallorca, entitat pionera a tot l’Estat. Entre els primers turistes que ens visitaren hi hagué molts de pintors. Fou el cas del barceloní Santiago Rusiñol, que entre 1893 i 1923 feu tres estades a l’illa. L’havia descoberta el 1888 en extasiar-se davant un quadre del pollencí Llorenç Cerdà a l’Exposició Universal de Barcelona.
Pintors embogits
L’intel·lectual català, un dels grans impulsors del Modernisme, fou el paradigma de pintor que es refugià a Mallorca a la recerca d’un ‘paradís perdut’, allunyat de les ciutats industrialitzades del moment. A casa nostra, hi pintà una vuitantena de quadres. També s’encarregà de la decoració del menjador principal del Gran Hotel. Ho feu al costat d’un paisà seu, Joaquim Mir, autor d’una de les pintures més impactants de l’edifici, La cala encantada. Fins a Mallorca, Rusiñol hi arrossegà altres artistes del Principat com Ramon Casas, Miquel Utrillo i Oleguer Junyent. El 1922, sense ser-ne conscient, encunyà un dels millors lemes publicitaris d’aquella Arcàdia feliç: ‘l’illa de la calma’. Era el títol d’un llibre recopilatori d’articles seus publicats deu anys enrere.
Rusiñol i Mir quedaren abduïts pels paisatges de la serra de Tramuntana. A Valldemossa s’integraren a la coneguda Confraria de la Bellesa de l’humanista bohemi Joan Sureda, marit de Pilar Montaner. Eren molt comentades les seves excentricitats. Davant una posta de sol, rompien a aplaudir al crit de “que surti l’autor”. Si algun nigul inoportú interrompia l’espectacle, xiulaven, feien potadetes i proferien exclamacions com “Fora, que ens tornin els doblers!”. El 1904 Mir es despenyà mentre pintava el torrent de Pareis. Seria traslladat a un sanatori mental de Reus, la qual cosa alimentà el relat del pintor que embogeix per un deliri colorista.
A Palma, Rusiñol i Mir compartiren casa al barri del Terreno, als peus del castell de Bellver. De veïns tingueren pintors locals destacats com Pere Quetglas Ferrer, àlies Xam, o Gaspar Terrassa, soci fundador el 1910 de l’Associació de Pintors de Mallorca. Aquell ambient bohemi atrauria altres artistes internacionals que arribaren a Mallorca per immortalitzar ‘el paradís a la Terra’ d’aigües transparents, tal com alguns la descrigueren. Entre ells hi hagué l’escocès Alexander Jamieson, l’holandès Leo Gestel, l’hongaresa Erzsébet Ringer, el belga William Degouve de Nuncques, el romanès Macedonski i els nord-americans John Singer Sargent i William Cook. La població illenca es feia creus d’aquella allau d’estrangers ‘extravagants’, ‘bon vivants’, que pul·lulaven pertot arreu amb els seus cavallets.
El 1915, animada per William Cook, s’establí al Terreno l’escriptora nord-americana Gertrude Stein. L’acompanyava la seva parella, la també escriptora estatunidenca Alice B. Toklas, que havia conegut a París. Stein era una gran mecenes de l’art modern i pionera de la literatura LGTB. Només visqué al cosmopolita barri palmesà durant nou mesos. És famosa la frase que el 1929 etzibà a l’escriptor britànic Robert Graves, amic seu: “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”.
La llum de l’illa
El 1914 l’esclat de la Primera Guerra Mundial truncà la incipient indústria turística de Mallorca. Un cop acabat el conflicte, Foment del Turisme s’esforçà de valent per tornar-la a reactivar. Així, es posà a distribuir a l’estranger més de mig milió d’aquarel·les sobre paisatges de l’illa pintades per l’artista austríac Erwin Hubert, antic secretari de l’arxiduc Lluís Salvador. L’ànsia promocional arribà al punt de demanar la col·laboració de la comunitat mallorquina resident a l’exterior, en concret dels emigrants que regentaven botigues de fruita a França, Bèlgica, Holanda i Alemanya. A tots ells se’ls entregaren aquarel·les d’Hubert perquè les exhibissin als seus establiments.
Aquella campanya no trigà a donar els seus fruits. De cop, Mallorca tornà a despertar l’interès turístic. El 1920 l’illa ja estava connectada en avió amb la Península. A partir de 1930 també milloraren les comunicacions per mar amb la companyia Isleña Marítima. I el 1934 s’inaugurà la línia aèria Marsella - Port d’Alcúdia - Alger. Des de 1929 l’illa tenia un nou reclam: l’Hotel Formentor (Pollença). El seu artífex, el milionari argentí Adam Diehl, l’ideà com a refugi internacional d’intel·lectuals. Havia recalat a Mallorca procedent de París, aleshores la meca de l’art, on havia estat en contacte amb els pintors catalans Santiago Rusiñol i Hermen Anglada-Camarasa.
No fou casual que, per a la seva utopia, Diehl triàs Pollença. Era on el 1914 Anglada-Camarasa, fugint de la Primera Guerra Mundial, havia impulsat la coneguda Escola de Pollença. Estava formada principalment pels seus deixebles llatinoamericans que l’havien seguit des de París, entre ells els argentins Tito Cittadini i López Naguil i el mexicà Roberto Montenegro. Al grup s’hi afegirien altres pintors com els catalans Eliseu Meifrén i Martínez Tarrassó i els pollencins Llorenç Cerdà i Dionís Bennàssar. Atret per aquell ambient, l’estiu de 1919 també recalà a Pollença el valencià Joaquim Sorolla. Hi pintà una dotzena de quadres. Amb tot, es mostrà així d’impotent: “Aquesta llum, aquesta llum és impossible captar-la!”. Precisament l’abril de 1936 la premsa parlava d’un psiquiatre de Palma que tractava artistes estrangers que havien arribat a perdre el seny en no poder captar la genuïna llum de Mallorca.
Amb les seves obres, els pintors de principi del segle XX adobaren el terreny per al primer boom turístic que es visqué a Mallorca durant la Segona República (1931-1936). Aquest és un tema que acaba d’estudiar l’historiador Benet Albertí al llibre Pescadors de somnis. Visitants i turisme a Mallorca durant la Segona República (Documenta balear). Hi hagué turistes que finalment optaren per establir-se a l’illa a causa del suau clima i vida barata. “L’agost de 1932 –escriu Benet–, la revista La Nova Terra afirmava que hi havia 48.000 anglesos residint permanentment a Mallorca i es demanava si s’haurien de predicar misses en anglès”. Juntament amb els britànics, l’altra gran colònia estrangera important era la nord-americana, que, després de la Primera Guerra Mundial, cercava consol als estralls econòmics del crac del 29. Als seus ulls, Mallorca era el Hawaii d’Europa. La premsa també parlava de l’“Illa Somni”.
A la dècada dels trenta fou quan la costa mallorquina es començà a omplir d’urbanitzacions per a gaudi de turistes adinerats afamats de sol: Cala d’Or (Santanyí), Portals Nous, Illetes, Palmanova (Calvià), Can Picafort (Santa Margalida), Alcanada (Alcúdia) i Platja d’Alcúdia. El 1933 la capacitat hotelera de Mallorca era de prop de 3.300 places. El 1935 l’illa ja rebia més de 40.000 visitants. Aleshores a Palma s’editaven dos setmanaris en llengua anglesa, un en francès i dos setmanaris i un diari en alemany.
Les primeres crítiques a la massificació turística ja aparegueren durant aquells anys. Així ho consignava el gener de 1933 la revista nord-americana The Nation: “Les Illes Balears, fins fa uns anys, eren tres bells i discrets trossos de terra que descansaven tranquil·lament en l’assolellada extensió blava de la Mediterrània, lluny del rastre de l’exèrcit turístic que arrasava Europa cada any”. La mateixa preocupació manifestava a l’octubre la revista The North American Review: “Fa quatre anys era un dels llocs més paradisíacs del món, amb tota la bellesa natural que hom pugui desitjar, un bon clima, una gent d’encant inusual, neta”.
Aquella primera massificació turística s’acabaria bruscament amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, que provocà una estampida de turistes. En podem llegir els detalls a L’illa de la segona cara. És un llibre de memòries que publicà el 1953 Albert Vigoleis, un alemany que el 1931 s’havia exiliat a Palma, fugint del nazisme. “Tots els països –escriu– havien mobilitzat els seus consolats. Els estrangers varen començar a abandonar l’illa en ramat. Els hotels estaven buits o eren utilitzats com a presons. El clima ideal de Mallorca només actuava en benefici de la guerra santa. No queia ni una gota d’aigua i a les platges en les quals antany nedaven els estrangers o es bronzejaven al sol, en una nuesa que clamava al cel, ara només suraven o reposaven cadàvers, naturalment igualment nus”.