La pionera Escola Laica d’Alaior
El 1906 una agrupació d’obrers i empresaris del calçat inaugurà al municipi menorquí un innovador projecte educatiu a les Balears. Durant els 30 anys d’existència, s’imbuí de la filosofia de la Institución Libre de Enseñanza, creada el 1876 a Madrid. En acabar la Guerra Civil, un bon grapat dels seus alumnes foren represaliats
PalmaFa cinc mesos el pedagog Pere Jaume Alzina Seguí s’endugué una bona sorpresa quan presentà el seu darrer llibre al seu poble, Alaior. Es titula L'Escola Laica d’Alaior. Anarquisme, lliurepensament i educació (Editorial Ses Voltes). “Sempre –diu– a les presentacions hi sol anar poca gent, però aquell dia hi vingueren unes 300 persones. Molts dels assistents s’animaren a parlar dels records dels seus pares i padrins amb aquell projecte educatiu que fou pioner a tot l’Arxipèlag. Va ser llavors quan vaig prendre consciència real de la importància que havia tingut el centre en la història del municipi”.
Tot començà a final del segle XIX. Aleshores Menorca tenia no més de 50.000 habitants. El 33% de la població activa es dedicava al sector secundari, sobretot a la indústria del calçat. Hi havia un total de 110 fàbriques de sabates (62 a Maó, 26 a Ciutadella i 22 a Alaior). Tanta producció fabril propicià la creació de moltes associacions d’ideologies diverses: liberals, republicans de dretes, de centreesquerra, socialistes i anarquistes. Amb tot, a Alaior, un poble de 5.000 habitants, es donà un cas especial. “Aquí –explica Alzina– també hi hagué la mateixa diversitat ideològica, però, a diferència del que passà a Maó i a Ciutadella, tothom es posà d’acord per apostar per l’educació com una eina de progrés social”.
El Porvenir de la Vejez
A les acaballes del segle XIX Menorca presentava un dels nivells d’analfabetisme més baixos de les Balears i de tot l’Estat. “Per poder desenvolupar bé la seva feina –assegura el pedagog–, la gent que es dedicava a la indústria, al comerç i a la navegació necessitava llegir i escriure. L’alfabetització també era molt important per a les escoles evangèliques i protestants i per a les lògies maçòniques que llavors hi havia a l’illa”. Del 1850 era la primera llei educativa espanyola. Amb tot, no va ser fins al cap de cinquanta anys, el 1900, que es creà el Ministeri d’Instrucció Pública, amb el qual els mestres passaren a cobrar de l’Administració estatal. Tanmateix, eren molts els que havien de fer hores extra en altres oficis per completar l’economia familiar. D’aquells temps prové la dita popular “passar més gana que un mestre d’escola”.
![Alumnes durant una sortida al camp amb Guillem Cifre de Colonya a dalt a l'esquerra.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
A Alaior qui es proposà millorar la qualitat educativa va ser la societat de socors mutus El Porvenir de la Vejez. Es constituí el 1899 sota la presidència de Gabriel Comas Ribas, un mestre mallorquí, natural d’Esporles, destinat al municipi. “Primer –apunta Alzina– l’agrupació va demanar a Madrid una escola graduada. Aleshores a Espanya encara no n’hi havia cap. Era un nou model del tot trencador amb l’escola normal, en la qual els fillets d’entre 6 i 12 anys estaven tots junts en una aula amb un sol mestre. En la graduada, en canvi, els alumnes s’agrupaven en tres graus: de 6 a 8 anys, de 9 a 10 i d’11 a 12. Això permetia oferir un millor ensenyament”.
El Porvenir de la Vejez quedà amb un pam de nas quan el 1904 s’inaugurà a Cartagena (Múrcia) la primera escola graduada. “En veure –assenyala l’investigador– que la que havien demanat no arribava, decidiren tirar endavant la seva pròpia escola”. Llavors Comas tenia contactes amb Francisco Giner de los Ríos, que el 1876, a Madrid, havia ajudat a fundar la Institución Libre de Enseñanza (ILE). L’entitat s’imbuïa de les noves tendències pedagògiques imperants a Europa, sobretot el krausisme, que agafava el nom d’un deixeble del filòsof alemany Immanuel Kant. Tenia un programa del tot revolucionari per combatre l’analfabetisme de l’època: educació laica i mixta, rebuig als exàmens, als llibres de text, a les lliçons magistrals i als càstigs corporals, crítica de l’aprenentatge memorístic, estímul d’habilitats artístiques diverses (música, pintura...), creació de colònies escolars...
Una utopia feta realitat
El 1879, tres anys després de la seva fundació, la ILE obria la primera delegació fora de Madrid. Fou a Pollença, de la mà de Guillem Cifre de Colonya. El 1904 tocà la de Maó. “Només, però –indica Alzina–, estaria oberta dos anys. El governador civil i militar l’ordenà tancar per tenir llibres anarquistes”. El 1906 s’inaugurava la d’Alaior, que robaria protagonisme a les tres altres escoles del municipi, La Salle i dues de públiques. El nom oficial era Escuela Libre, encara que popularment es coneixeria com a Escola Laica. Llavors l’impulsor, Gabriel Comas, ja havia tornat a Mallorca. El primer director de l’entitat seria el maonès Joan Mir i Mir. Coneixia de prop el projecte de l’Escola Moderna que el 1901 havia impulsat a Barcelona el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. “De fet –remarca Alzina– gairebé tots els professors de l’Escola Laica d’Alaior foren catalans. De menorquins només n’hi hauria tres. En aquella època, a Menorca gairebé no hi havia ningú amb formació en Magisteri. I de dones docents tan sols n’hi hauria una, també de Catalunya”.
El 1910, onze anys després d’haver estat sol·licitada, arribà la competència de l’escola graduada. Des de 2021 l’edifici acull el centre Alaior Art Contemporani, el LÔAC. “Aleshores, tanmateix –afirma el pedagog–, l’Escola Laica ja era un projecte consolidat. La graduada, en canvi, sempre tenia problemes: o bé els seus tres mestres es posaven malalts, o bé demanaven canvi de destinació, ja que Menorca, sent una illa, era per a molts docents com una espècie d’exili”. Els mestres de la laica estaven molt ben pagats: “No cobraven de l’Estat, sinó d’El Porvenir de la Vejez, que va saber fer una excel·lent gestió del centre. Tot i que funcionava com una privada, qualsevol alumne hi podia anar, independentment del seu poder adquisitiu. La matrícula era pagada amb doblers d’un fons d’emigrants alaiorencs a l’Argentina. Amb aquest fons també es dugué de Santanyí el marès amb què es feu la preciosa façana de l’escola, situada a l’entrada del poble. Tot plegat demostra el fort compromís social dels impulsors. Va ser una utopia feta realitat”.
Al llarg de la seva història, per aquelles aules hi passarien més de 2.000 alumnes, no només d’Alaior, sinó també de Maó. La majoria eren fills de treballadors sabaters, però també de petits empresaris. “Se’ls exigia molt –diu Alzina–, sobretot en matemàtiques i ciències. També aprenien francès i anglès comercial i a tocar un instrument. S’hi estaven fins als 16 anys. A la tarda, però, les classes s’obrien per als qui volguessin continuar formant-se en comptabilitat o en altres matèries”. Malgrat que s’escapava del dogma catòlic, l’Escola Laica sempre fou tolerant amb qualsevol creença religiosa: “Era un model, però, que no agradà gens als conservadors monàrquics i als catòlics integristes, que acusaren els professors d’inculcar als alumnes idees subversives, de crear futurs terroristes, anarquistes que tirarien bombes. Fruit d’aquelles crítiques l’escola tancà el 1914, però ben aviat tornà a obrir”.
Repressió
D’escoles laiques també se n’obririen a Ciutadella i es Castell. Amb tot, aquestes dues tingueren una vida molt curta. La d’Alaior fou l’única de tot l’Estat que durà tants d’anys, trenta, fins al juliol de 1936. Seguint l’Estatut de 1932 i amb la Guerra Civil acabada de començar, la Generalitat de Catalunya va aplicar el model del Consell d’Escola Nova Unificada (CENU), que havia de garantir que tothom, nin o nina, pogués arribar a cursar el nivell màxim d’estudis. La iniciativa implicava el tancament d’escoles privades, de manera que els seus alumnes foren reabsorbits per la pública. En aquella reestructuració es va dignificar la figura del mestre, amb una bona formació i retribució. “Llavors –apunta Alzina– el govern republicà de Menorca, que seria l’única de les Balears que resistí fins gairebé al final de la contesa, decidí assumir també aquest ambiciós model educatiu”.
Els exalumnes de l’Escola Laica d’Alaior patirien de valent el nou statu quo franquista. “700 –afirma el pedagog– foren empresonats a la fortalesa de la Mola de Maó. N’hi hagué pocs que acabaren assassinats. Els varen represaliar per la seva ideologia, però el fet d’haver estat alumne d’aquell revolucionari projecte educatiu fou un agreujant. I dels mestres, n’hi hagué dos que aconseguiren fugir a Mèxic i a Veneçuela”. El mateix pare d’Alzina fou un d’aquells represaliats: “Era fotògraf i sindicalista de la CNT. Tenia un molt bon record de l’escola. Va estar tres anys empresonat, però inicialment l’havien condemnat a mort ‘per adhesió a la rebel·lió’. Patí un autèntic drama. De la Mola l’enviaren a la presó de Can Mir de Palma i després, a la colònia penitenciària de Formentera. Allà hi passà molta de fam”. El nacionalcatolicisme del franquisme arraconaria per sempre de les aules la utopia de l’emancipació ciutadana a través de l’educació. Ara l’edifici de l’Escola Laica d’Alaior, bressol d’aquella utopia, acaba de ser comprat per uns empresaris francesos.
Joan Mir i Mir, el primer director de l’Escola Laica d’Alaior, mantingué una estreta relació amb el pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, d’ideologia anarquista. El 1901 Ferrer i Guàrdia deixà la seva plaça de ferroviari per obrir a Barcelona l’Escola Moderna. Impartia un ensenyament conegut com a racionalista i que s’inspirava en el moviment lliurepensador que havia conegut a París. Era del tot trencador amb els mètodes tradicionals. Promovia la coeducació de sexes i classes socials, la higiene personal, el rebuig als exàmens i a tot sistema de premis i càstigs. Igualment, prioritzava el contacte amb la natura i amb les dinàmiques de la vida social i laboral. En la mateixa línia estaria l’Escola del Bosc, la primera escola a l’aire lliure que el 1914 inaugurà l’Ajuntament de Barcelona sota la batuta de Rosa Sensat (1873-1961).
Tanmateix, el projecte educatiu de Ferrer i Guàrdia, nascut cinc anys abans que el d’Alaior, patí l’estigma de ser associat amb el terrorisme anarquista per part de les oligarquies dominants del règim de la Restauració. El punt d’inflexió fou l’atemptat que es produí a Madrid contra el carruatge reial d’Alfons XIII i la princesa Victòria el dia de les seves noces, el 31 de maig de 1906. Els monarques en sortiren il·lesos, però hi hagué 26 persones mortes i centenars de ferits. Aviat es descobrí que l’autor d’aquell intent de regicidi era Mateu Morral, antic bibliotecari de l’Escola Moderna. Per aquest motiu, Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes foren detinguts i condemnats per conspiració. Llavors, l’Escola Moderna i molts altres centres racionalistes quedaren clausurats.
Després de més d’un any a la presó Model de Madrid, Ferrer i Guàrdia va ser absolt per falta de proves. Amb tot, no pogué reobrir la seva escola i hagué d’arrossegar la fama de ser l’instigador de tota mena de revoltes. Una d’elles va ser la coneguda Setmana Tràgica de Barcelona, el juliol de 1909, amb el mallorquí Antoni Maura com a president del govern espanyol. L’origen del conflicte fou el reclutament de 40.000 homes, principalment catalans. Eren reservistes, la majoria casats i amb fills, que havien de ser destinats al Marroc per protegir Melilla de noves incursions rifenyes.
De seguida Ferrer i Guàrdia fou acusat de ser el cap d’una rebel·lió que, segons les dades oficials, deixà 3 morts i 27 ferits entre les forces de l’ordre, i prop d’una vuitantena de morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. Fou executat al castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. Tenia 50 anys. El seu assassinat tingué un fort ressò internacional que provocà la caiguda del govern de Maura i la pujada al poder dels liberals. Hi hagué actes de protesta cívica per tot Europa. El diari britànic The Times escrigué: “Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal”. El 1911 s’erigiria a Brussel·les un monument d’homenatge a Ferrer i Guàrdia com a màrtir de la llibertat de pensament.
