“Un pis social nou per 230 euros és millor que guanyar la loteria”

PalmaLa primera vegada que Cristina va entrar a veure el que seria el seu pis de protecció oficial al Molinar va demanar a la seva amiga que en fes les fotos. “Plorava a llàgrima viva. De pura felicitat. No m’ho podia creure”, confessa. Va complir 70 anys a penes dues setmanes després d’instal·lar-se en el seu habitatge social intergeneracional, en el qual conviuen joves de fins a 35 anys amb persones majors de 65. “Vaig celebrar aquest aniversari com mai. Això és molt més que guanyar la loteria. Vaig pensar que s’havia acabat el problema més gros que tenia. Ara només he de viure i gaudir de xerrar i conèixer coses noves”, reconeix.

Cristina fa 37 anys que viu a Espanya. Primer a Catalunya, on va criar les seves quatre filles, i després a Palma. Per problemes personals, va deixar l’Argentina i una “molt bona feina” a l’Administració de Justícia. Ja aquí, va treballar com a comercial i administrativa. “Però em va passar el mateix que als argentins que arribam en una edat intermèdia. Que entre allò que hem cotitzat allà, devaluat pel canvi de pesos a euros, i això d’aquí no és suficient per tenir una bona jubilació”, explica. Del seu país rep a penes 100 euros; de la Seguretat Social, 550 més. Segons el càlcul establert per l’Ibavi, paga un lloguer de 230 euros, amb el llum i l’aigua a part. “Estic en el límit de la vulnerabilitat”, assegura. Enrere queden els anys vivint a una habitació llogada, “sense privacitat” i “amb la sensació d’inseguretat” de compartir l’espai amb altres persones.

El projecte intergeneracional, d’ajuda entre joves i gent gran, li va semblar magnífic. “Tenc un caràcter molt actiu i m’agrada tenir relació amb ells. Em donen moltíssima alegria i companyia”, confessa. Ella ha oferit als veïns classes de teatre i d’improvisació, perfectes per rompre el gel. A ca seva, es reuneixen per prendre cafè i divertir-se amb jocs de taula. Després hi ha el barri, més enllà de les seves expectatives. “M’hauria estat igual on estigués el pis, però el Molinar és la glòria. Surts al passeig i el gaudeixes tant... Quan construïen els pisos venia, mirava les obres i em demanava ‘quan viuré aquí’”, afegeix.

Ja té la seva llar. “D’aquí, en sortiré amb els peus per davant”, ho diu mirant una finestra rectangular des de la qual es veu la mar, emmarcada com en un quadre: “Què més puc demanar?”.

Una comunitat de veïns única a Mallorca: "Si necessit alguna cosa, sé que la puc demanar"