Belén Rubio: "El pitjor és una mare a primera fila"

La Belén Rubio (Barcelona, 1968) va estudiar protocol ja de gran, després d'haver estat anys treballant en una empresa familiar. Quan la van agafar a Mémora, li van dir molt aviat que la formarien per fer les cerimònies laiques. I avui assegura que, malgrat la tristesa i els moments durs, aquesta és la feina de la seva vida.

Fa feina de capellà, però sense cap Déu.

— La gent cada vegada és menys religiosa, i per això augmenten aquestes cerimònies. Que, per cert, van començar a Catalunya.

Són gaire diferents?

— No fa gaire vam pintar un taüt. La família el volia decorar i els nets de la difunta van fer-hi dibuixos, altres van escriure-hi frases...

Doncs sí que semblen diferents.

— Són cerimònies sense gaires normes, perquè ens adaptem al que vol la família. Un cop una dona em va dir que un record preciós que tenia amb la seva mare era un ball que van fer pel seu casament amb música d’Abba. I li vaig dir: "Voldries ballar Abba?"

Ho va fer?

— Ella i la resta. Intento que puguem celebrar la vida. Però no és el mateix celebrar la vida si has mort als 90 que als 18.

És que vostè apareix en un dels pitjors dies de la seva vida. Què els diu?

— Que els vull ajudar a preparar una cerimònia bonica. I això vol dir captar l'essència del difunt i el que vol la família.

Com es fa?

— Parlant amb ells. Els faig preguntes, els plantejo opcions. És una conversa que ajuda a organitzar idees.

Com arriben les famílies?

— La majoria ploren, altres estan enfadades... Les més difícils són les que només et diuen: "Era molt bo". I no expliquen res.

I què passa, si no era bo?

— També passa, que un fill al final et diu: "Saps què? Que no era tan bona persona".

Què els diu, llavors?

— De vegades pots estirar el fil i trobar coses bones. I si no, fem cerimònies mudes.

Mudes?

— Els diem així, parlem però sense dir res. Fem reflexions de la vida, una mica genèriques.

Deuen arribar famílies amb conflictes.

— Moltes, gairebé sempre entre germans. Sempre intento posar pau, però de vegades no és possible. I en els casos més extrems hem de trucar als Mossos.

En quins casos?

— Quan algú vol entrar i l'altre no el deixa. Les sales de vetlla o de cerimònia són un espai privat, com una habitació d'hotel, i hi ha dret per part de la persona que contracta de no deixar passar. Els Mossos intenten fer mediació, però no sempre se'n surten.

Què és el pitjor?

— Una mare a primera fila. Tant hi fa l’edat, és sempre antinatural.

La cerimònia més difícil?

— Un nen. Quan arriba un nadó o un nen petit es nota a totes les sales, en tots els companys. Hi ha un silenci absolut.

Pot agafar distància?

— Si em mires les pulsacions enmig d'una cerimònia arribo a 100 i escaig. No soc actriu, el que faig ho sento. I en les històries més dures et juro que m'he d'agafar fort al faristol.

I aguantar el plor?

— De vegades no em puc aguantar i ploro. En una cerimònia una persona va sortir a recordar com la seva mare, de nit, li ensenyava les estrelles. És exactament el mateix que feia la meva mare. No vaig poder aguantar les llàgrimes.

Què va dir?

— La veritat: "M'he emocionat".

On són els límits?

— Intento no fer cerimònies de persones que tenen l'edat dels meus fills. I vaig haver de parar un temps just després de la mort de la meva mare. Pensa que tornes a treballar tres dies després, i no em sentia preparada.

I cerimònies de persones que coneix?

— N'he fet algunes que m'han demanat els amics quan se'ls ha mort la mare. I encara que sigui molt dur, considero un regal poder-ho fer.

Aquí ve tota mena de població, no?

— Esclar, algunes de les situacions dures que recordo són amb presos. Tinc la imatge d'una noia que va entrar a la sala, va abraçar el fèretre i va dir a l'àvia: "M'estic portant molt bé i sortiré molt aviat". Plorava i l'intentava abraçar mentre duia les mans emmanillades.

Penso en una figura que estima el mort però pot ser invisible: els i les amants.

— Venen, molts cops venen, i hi he pogut parlar.

Com?

— Evidentment no et diuen d'entrada qui són. Però troben la manera de saber qui fa la cerimònia, potser et demanen alguna cosa i al final algunes t'ho acaben explicant. I saps què? Que alguna vegada he fet una picada d'ullet durant la cerimònia.

Alguna cerimònia que no oblidarà?

— Una víctima dels atemptats de les Rambles. D'una dona d'Argentina que tenia 80 anys. Els fills van explicar que tota la vida havia tingut el somni de venir a Barcelona.

Ha de ser difícil trobar paraules.

— Vaig dir que la gent de Barcelona compartia la seva pena, que no érem així. Que ho sentíem molt.

Va treballar durant la pandèmia?

— Sí, va ser horrible. Durant un temps només es podien venir a recollir les cendres. I encara recordo els pitjors casos de persones que venien a recollir les cendres de pare, mare, germana.

No es van fer cerimònies durant un temps.

— Alguns familiars venien i ens suplicaven: "Sisplau, vull veure'l, vull veure'l". Amb el temps es van fer moltes cerimònies que no s'havien pogut celebrar en el seu moment.

Hi va haver moltes cerimònies reduïdes.

— Sí, durant un temps vam fer-ne només per a tres persones.

¿És gaire diferent fer una cerimònia per a 400 que per a tres?

— Quan preparo la cerimònia, mai sé quanta gent vindrà. He arribat a fer-ne algunes en què només hi havia la cuidadora o la directora de la residència.

No afecta, parlar tot el dia de la mort?

— Crec que tinc més por, soc més conscient que la vida s’acaba. Però ara sé desconnectar quan surto d'aquí. M'ha costat molts anys. I ho necessito, perquè sento molta responsabilitat amb el que faig. Soc conscient que no em puc equivocar, i que he de posar el cor i l'ànima en les cerimònies.