Per què comprem entrades d'un concert dos anys abans?

BarcelonaLes entrades s’acaben en un tancar i obrir d’ulls. Per arribar a tot, ens veiem obligats a quedar amb mesos d'antelació per no perdre'ns aquell espectacle, aquell artista en directe o aquell àpat en un restaurant amb estrelles Michelin. L’espera es dispara si volem anar a un concert o un festival, a vegades, fins a dos anys. Però ¿ens hem cansat de portar un QR al mòbil per accedir a un espai d’oci, o avancem sense remei cap a un horitzó on la improvisació és impossible?

“No gaudeixes de la cultura, la vius com un èxit. Aconseguir entrades és com una guerra i la cultura no hauria de ser això”, afirma Gerard Castillo, de 23 anys i veí d’Andorra. Explica que es veu resignat a adoptar la “dinàmica de la prevenció”: “Compro les entrades sense saber si podré anar a cert esdeveniment o inclús si en tindré ganes, només per no quedar-me sense”. Els grans festivals, com el Primavera Sound, el Cruïlla, el Sónar, els concerts de grans artistes i els restaurants d'estrella Michelin són la màxima expressió de la cultura del consum del sold out: si no hi ha entrades, és perquè és un èxit. I aquesta manera de pensar s'ha anat estenent i ha anat més enllà dels grans fenòmens –com podria ser el de Taylor Swift–, per acomodar-se en un oci més quotidià, com l'oci nocturn o els concerts d'artistes locals. Aquesta visió consumista repercuteix, inevitablement, en les sales i professionals que no tenen els recursos per entrar a la roda de la gran promoció cultural.

Les xarxes tenen un gran paper a l’hora d'embolcallar un esdeveniment d’exclusivitat i són l’eina perfecta per crear la sensació de FOMO (fear of missing out) o, cosa que és el mateix, la por a perdre’ns una experiència. Marc Barbeta, sociòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que un concert, per exemple, podrà tenir més valor “si és capaç de generar una barrera simbòlica al seu voltant” i separar els que hi van ser i els que no. Això és el que crea una experiència exclusiva, que a més pot ser explicada de manera virtual “en el magnífic aparador” que són xarxes com Instagram o TikTok.

Anna Paniagua, veïna de Barcelona, està més que acostumada a esperar per veure els seus artistes preferits. El seu propi rècord va ser més de dos anys: es va comprar l’entrada el 2021 per veure Justin Bieber el 2023. De fet, el concert es va cancel·lar. No són rars aquests casos, ja que esdeveniments tan massius demanen una planificació exagerada, però hi ha hagut una extensió d’aquesta dinàmica, fins i tot amb artistes nacionals. És el cas de Dani Martín, que aquest març va anunciar set concerts a Madrid el desembre del 2025 i el mateix dia s'havien esgotat les entrades per a cinc de les dates.

Fins i tot podem sentir que se’ns tanquen portes a la cultura. Aquest és el cas d’Íngrid Graells, jove de Navarcles que viu a Barcelona i explica que consumeix un oci pitjor: “Prioritzo la comoditat abans que hipotecar-me un vespre i després haver de pensar a revendre les entrades”. Marc Barbeta es pregunta si queda algun espai de consum cultural que no passi per una profunda mercantilització: “Em penso que ben pocs”, i explica com això repercuteix en la nostra dificultat de viure sense saber el que farem. El sociòleg afirma que “tenim un consum basat en l’aquí i l’ara i cada vegada més ens costa suportar el malestar que ens genera la incertesa”.

Comprar les emocions abans que l’experiència 

La pandèmia de la covid ha estat una de les responsables d’aquesta mercantilització, especialment de l’oci nocturn, i molts joves coincideixen en el fet que ha enquistat uns preus més elevats: "Abans podia sortir a Razzmatazz per tres euros. Això ja és impossible a qualsevol lloc de Barcelona". Víctor Sanz, veí del barri del Raval, sent que està comprant l’experiència de consum (marxandatge, anuncis, etc.) abans que el gaudi de veure els artistes que li agraden: “No generem l’oci de manera orgànica”. Aquesta reflexió també és compartida per la sociòloga Eva Illouz, que explica en una entrevista que el que realment se’ns ven no són ni productes ni serveis d’oci, sinó emocions-mercaderia que podem associar a un esdeveniment ociós.

De fet, també es presenta una certa resistència a aquesta cultura de comprar oci massiu i amb molta antelació, sigui per factors socials o econòmics: no tothom es pot permetre pagar 25 euros per un esdeveniment. Alguns col·lectius a Barcelona, com MUSA, Desacato Goblin o La Bellaquera, entre d’altres, opten per oferir un consum accessible de l’oci nocturn amb taquilla inversa, entrades a preus reduïts o accés gratuït per a col·lectius vulnerables.

Amb tot, Barbeta posa sobre la taula que davant d’aquesta hiperplanificació, també estem exposats a discursos que promouen un estil de vida contrari, que promouen el canvi, la fluïdesa i la improvisació. Això ens porta a una paradoxa, una “planificació desplanificada” que només està a l’abast de pocs grups socials. Seguint el sociòleg, podríem estar davant del que l'antropòleg Gregory Bateson exemplifica: “Flueix, sigues espontani, però no deixis de reservar-me l’entrada a mi, al meu macrofestival d’estiu”.

Podem escapar del 'FOMO'?

La síndrome FOMO, o fear of missing out, es defineix com la por a quedar-se fora d'alguna cosa que és tendència i que normalment va lligada al món tecnològic. Tot i això, hem acabat estenent el significat a la por a perdre's experiències. Ho podem sentir durant el nostre dia a dia, sobretot si estem acostumats a rebre molts inputs: estar constantment connectats ens fa desitjar allò que veiem i rebutjar el que vivim al moment. D'aquesta manera, podem pensar que necessitem certs objectes o anar a certs llocs, com és el cas d'un concert de gran magnitud, per exemple, perquè hem vist a les xarxes que uns coneguts hi han assistit, o bé perquè internet ens ha bombardejat amb alertes d'esgotament d'entrades.

Núria Codina, catedràtica de psicologia social i de l'oci de la Universitat de Barcelona, explica que, a més de les conseqüències negatives que pot tenir aquesta dependència digital, "hi ha un problema de gestió del temps i un problema afectiu-relacional". Però ¿com podem afrontar la necessitat d'estar connectats tota l'estona i el FOMO que ens pot provocar aquest fet? Codina recalca que cal prendre consciència de la dependència "no justificada" i que podem fer un recompte del temps que estem connectats i valorar-lo: què estem fent quan estem amb el mòbil?

És cert que és una sensació o una síndrome lligada als més joves, però els adults, tot i que potser en grau més baix, no són aliens a la hiperconnectivitat, i encara menys a les lògiques de consum que avui dia regeixen el món de la música i de l'oci en general. Encara és d'hora per veure com ens afectarà amb el pas del temps aquesta dependència digital, però del que sí que som conscients és que A) és complicat escapar-se'n i B) li falta compassió per aquella cultura que s'escapa de les grans masses.