La mala planificació urbanística agreuja els efectes del temporal

ValènciaEls veïns dels municipis del Baix Segura afectats pels episodis de gota freda comencen les tasques per recuperar-se de les inundacions al País Valencià i Múrcia. I ho fan preguntant-se si es podrien haver evitat. El fenomen meteorològic -que ha deixat sis morts i xifres de pluja rècord, com els 425 litres per metre quadrat a Oriola- està relacionat amb el canvi climàtic, i, segons alerten els experts, es preveu que aquests episodis cada cop siguin més freqüents i violents. Però el cert és que els efectes devastadors sobre el territori els ha agreujat l’acció humana.

“Des de l’última gran inundació del riu Segura, l’any 1987, la superfície urbanitzada no ha parat de créixer”, explica Jorge Olcina, president de l’Associació Espanyola de Geografia. El boom immobiliari a la costa mediterrània durant les dècades del 1990 i del 2000 ha creat un problema generalitzat i ara se’n veuen les conseqüències. “És fruit d’una gestió nefasta alimentada per l’especulació”, denuncia Antonio Prieto, geògraf expert en ordenació territorial.

Municipis com Almoradí, Daia Nova, Daia Vella i Oriola, ara negats d’aigua, en són l’exemple: han anat creixent urbanísticament cap a zones d’alt risc d’inundació. Els dos experts assenyalen que la clau està en l’administració municipal. “En l’àmbit local no existeix la cartografia de risc, no hi ha tècnics especialitzats en la gestió del risc, i és necessari un control més ferm dels processos urbanístics”, explica Olcina. Al seu torn, Prieto destaca el desfasament entre els coneixements cartogràfics i els plans urbanístics. “[Els plans] estan fets de fa 20 anys. Legalment estan actius, però no tenen en compte els riscos ambientals”, critica.

Renaturalitzar o construir?

A tot plegat s’hi suma el debat de les solucions i del manteniment dels llits dels rius i els barrancs. Hi ha partidaris de renaturalitzar els llits fluvials amb la intenció d’afavorir la vegetació perquè, segons Prieto, “és l’encarregada de fer disminuir la velocitat de l’aigua i que es pugui afrontar amb més temps l’emergència”. En canvi, hi ha qui defensa la construcció d’infraestructures, tal com es va fer al riu Segura, que “evacuen l’aigua ràpidament, però traslladen el problema a la part més baixa del riu”.

“Aquestes obres de defensa creen una falsa sensació de seguretat: si es desborden, contenen més volum d’aigua, amb més càrrega energètica, i la capacitat de destrucció s’incrementa”, analitza William Colom, membre d’Acció Ecologista Agró. L’activista defensa la vegetació controlada, que té uns efectes “en principi positius” i la conservació de la geomorfologia natural. “Darrere de les inundacions més importants dels últims 30 anys sempre hi ha hagut l’ocupació del territori o l’excés de confiança en les estructures de defensa”, critica.

Mirant al futur, Prieto lamenta que “es funcioni a cop de desastre” i admet que la solució “serà complicada; hi ha moltes construccions en zones d’inundació”. Olcina condiciona aquesta solució al compliment de la llei del sòl de l’any 2008, que no permet urbanitzar en zones de risc, i a la construcció d’infraestructures com ara grans canalitzacions, col·lectors d’aigua pluvial o parcs inundables. Mentrestant, els municipis afectats veuen com el ciment obstrueix els claveguerams naturals.