La planta que floreix sota terra: novetat científica, però vella coneguda dels indígenes

Quan un grup de botànics europeus es disposava a travessar Borneo amb llanxes motores i vehicles 4x4, es van assabentar de l’existència d’una espècie de palmera amb una característica summament rara: floreix sota terra.

La palmera, Pinanga subterranea, és una de les 74 plantes que els científics del Reial Jardí Botànic de Kew, a Londres, han inclòs en la llista de novetats científiques de l’any passat, cosa que ha desencadenat l’entusiasme entre uns quants representants del món de la botànica. Els botànics que fa sis anys van anar al Sud-est Asiàtic a descobrir plantes no tenien previst trobar-la.

Tot i això, aquesta planta no és difícil de trobar: creix en abundància a Borneo, la tercera illa més gran del món, dividida entre Indonèsia i Malàisia. Tampoc és cap “novetat” perquè els grups indígenes locals ja la coneixien, com van afirmar dos representants d’aquestes comunitats quan els van entrevistar.

Ciència i coneixement indígena

En aquest sentit, el “descobriment” de la Pinanga subterranea és un exemple de com la ciència es pot actualitzar gràcies als coneixements dels indígenes. Segons William J. Baker, el científic més veterà de l’expedició: “Hem dit que era una novetat per a la ciència, però els coneixements preexistents sobre aquesta palmera eren d’un altre nivell i ja eren una realitat abans fins i tot que en sentíssim a parlar”.

Aquests últims trenta anys els científics no indígenes han recorregut més sovint als coneixements locals per ampliar o contrastar la seva recerca, amb diferents graus de sensibilitat. En alguns casos, això s’ha considerat una apropiació cultural, tal com afirma George Nicholas, un arqueòleg de la Universitat Simon Fraser, a la Colúmbia Britànica, que ha escrit sobre el tema. Els pobles indígenes es queixen de vegades de colonialisme científic, sobretot quan els investigadors pretenen desenvolupar fàrmacs basats en fonts de coneixements tradicionals fins ara sense explotar.

Una sèrie d’estudis duts a terme en col·laboració acrediten la saviesa de les comunitats indígenes durant generacions sobre temes com la productivitat del marisc, la conservació de l’ós gris i el comportament dels rapinyaires. De vegades les comunitats indígenes encapçalen la investigació o hi participen.

Aquestes col·laboracions es produeixen en part perquè els científics no indígenes reconeixen les llacunes dels seus coneixements, però sovint les comunitats indígenes dubten a l’hora de compartir informació amb desconeguts, tal com explica Lynette Russell, historiadora i antropòloga de la Universitat de Monash, a Austràlia: “Per compartir alguna cosa has de conèixer molt bé els investigadors. I això no s’aconsegueix amb una visita llampec”.

El paper d'un científic local

En el cas de la palmera que floreix sota terra, els científics de Kew no se’n van assabentar directament a través de grups indígenes, sinó de Paul Chai, un científic de Borneo que la va veure per primera vegada fa uns vint anys. L’octubre del 2018, mentre prenien laksa (una sopa tradicional) i te a la ciutat de Kuching, Chai els va parlar de la planta quan feien els preparatius per visitar un santuari de vida silvestre en una expedició botànica que no hi tenia res a veure.

Chai, que ara té 82 anys, va descobrir que els membres d’un grup indígena local, els kenyahs, mastegaven de vegades el fruit de la planta amb fulles de bètel. Els kenyahs són un subgrup d’una tribu indígena de Borneo coneguda com els daiaks. Els seus mitjans de subsistència es basen en la recol·lecció de productes forestals, com ara la fusta d’agar, un ingredient valuós per produir perfums.

Segons Seting Beraan, presidenta regional de l’Aliança de Pobles Indígenes de l’Arxipèlag, una organització indonèsia sense ànim de lucre que representa diversos grups, els daiaks aprenen dels seus pares tot el que saben sobre les plantes, i la selva és tan important per a ells que un modisme indígena la compara amb la llet materna: “Quan de nens anàvem a la selva, els nostres pares ens avisaven: «No mengis això, et posaràs malalt» o «això pot curar la febre”, o ens deien que ja ens podíem menjar aquell fruit".

Pel que fa a la Pinanga subterranea, els investigadors de Kew no són els únics científics que l’han trobat. Més o menys per aquella mateixa època un botànic indonesi, Agusti Randi, investigava els noms que hi donaven els indígenes locals i en va plantar unes llavors al jardí que té en un altre indret de Borneo.

Segons el professor Baker, quan més tard els científics de Kew van comentar a Agusti la seva recerca a Borneo, els va dir que ell també l’havia vista. Així doncs, l’equip dels jardins de Kew i Chai es van unir amb Agusti per escriure un article sobre la planta, que es va publicar l’any passat a la revista científica Palms.

El misteri de florir sota terra

Scott Zona, botànic de Carolina del Nord i coeditor de Palms, va afirmar que la Pinanga subterranea era “el descobriment de palmeres més important del 2023, sinó de la dècada”. I va afegir que posteriors investigacions podrien ajudar a explicar les pressions evolutives que empenyen algunes plantes a florir sota terra.

Agusti, autor principal de l’estudi, creu que potser la planta floreix sota terra per protegir les flors, perquè hi ha menys depredadors. Les úniques altres espècies de plantes conegudes que floreixen i fructifiquen sota terra pertanyen a un misteriós gènere d’orquídies que es troba a Austràlia.

Segons Baker, l'activitat subterrània de la planta fa gairebé impossible estudiar-la. Per exemple, ¿com n’analitzarem el procés de pol·linització sense interrompre'l o sense poder decidir en quin espècimen ens volem centrar?

I afegeix: “El fet de ser en part subterrània és el que ha impedit que els botànics la «descobrissin» de debò. En general, quan sortim a buscar plantes, no recollim les que no floreixen ni fructifiquen”.