Una planta marina invasora podria substituir la posidònia i alhora minvar la crisi climàtica

La planta marina invasora Halophila stipulacea, originària del mar Roig i de l'oceà Índic, i que va arribar a la Mediterrània a través del canal de Suez, podria substituir les praderies de posidònia i alhora minvar els efectes de la crisi climàtica, perquè també és capaç d'absorbir diòxid de carboni, segons un estudi en el qual ha participat l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats (Imedea), ubicat a Esporles.

Aquesta planta invasora tolera més bé que la posidònia l'increment de la temperatura de la mar causat per l'escalfament global, segons ha explicat la investigadora de l'Imedea, Núria Marbà, en una nota de premsa de l'entitat. A la Mediterrània s'espera un increment de la temperatura que perjudicarà la posidònia, perquè la seva mortalitat puja si l'aigua supera els 28 graus. En canvi, l'Halophila stipulacea tolera una temperatura superior als 36 graus, de manera que l'escalfament de la mar "estimularia" el seu creixement i es podria expandir juntament amb la Cymodocea nodosa, una planta marina autòctona molt similar a la posidònia, però que és més resistent a l'increment de la temperatura.

L'autora principal de l'estudi i investigadora de l'Imedea, Marlene Wesselmann, ha explicat que l'Halophila stipulacea va arribar a Xipre el 1930 i a Creta el 1979, i que de llavors ençà les praderies d'aquesta planta invasora han enterrat més diòxid de carboni que les praderies d'espècies locals com ara la posidònia i la Cymodocea nodosa. Wesselmann, però, ha apuntat que la capacitat de "segrestar" diòxid de carboni de l'Halophila stipulacea és reduïda si es compara amb les praderies de posidònia del Mediterrani occidental, on es troben les Balears.

Per fer l'estudi s'han obtingut mostres de sediments de praderies d'Halophila stipulacea, Cymodocea nodosa i posidònia de Xipre i Creta, i s'han aplicat tècniques per reconstruir la cronologia de la invasió de l'Halophila stipulacea i mesurar la capacitat de segrestar carboni. Els resultats varen determinar l'edat dels sediments, es va analitzar el contingut del carboni orgànic i es va seqüenciar l'ADN dels sediments. Es tracta d'una eina genètica que s'utilitza per detectar espècies en mostres ambientals sense la necessitat d'agafar-les.