En què pensen les plantes?

Parlar amb una planta o posar-li música no aporta, segons l’evidència científica, cap avantatge al vegetal. Ni la planta sembla que creixi millor ni treu flors més boniques. La ciència –i l’experiència– ens diuen que si la reguem quan toca, hi afegim adob o la canviem de lloc, potser sí que ho aconseguirem. Tot i això, hi ha un corrent intel·lectual que creu que hi ha factors del comportament de les plantes que indiquen una intenció, un “pensament”, que fa que es comportin d’una manera o altra en funció de les condicions de l’entorn. 

Michael Marder, catedràtic de filosofia a Ikerbasque, la universitat del País Basc amb seu a Vitòria-Gasteiz, és un dels defensors d’aquest nou corrent. “Les plantes prenen decisions”, argumentava aquest dijous durant l’últim dels Diàlegs de Pedralbes, organitzats per pel diari ARA i el museu-monestir de Pedralbes.

Marder, amb una llarga carrera internacional a l’esquena, parla de les plantes com a éssers vius que comparteixen atributs que els emparenten amb la resta d’organismes. El principal: que s’alimenten i es reprodueixen, cosa que en sentit filosòfic li permet parlar d’una “ànima vegetal” que, a més, té comportaments intel·ligents. “Sabem per la via de l’experimentació i l’evidència científica que les plantes tenen memòria, capacitat d’anticipació i d’adaptació i que prenen decisions en funció del seu entorn”, defensa. Tot plegat, atributs que “tenim tendència a associar amb els humans i amb gran part dels animals”. 

Un altre element: la supervivència, com a individu o col·lectiva, depèn de la capacitat “de respondre” a les condicions de l’entorn. I això passa també amb les plantes a través de “les fulles, les arrels o les flors”. “Hi ha més de 20 paràmetres químics o biològics que ens ajuden a entendre aquesta capacitat d’adaptació”, assegura. D’alguna manera, aquests paràmetres i la seva regulació són l’equivalent al nostre sistema nerviós. “El sistema nerviós és una solució evolutiva”, aventura.

El filòsof admet que es tracta d’un “model teòric i filosòfic” que pren sentit quan es parla d’intenció entesa com a “direccionalitat vers un objecte” que la planta necessita del medi. “Hi ha direcció cap als recursos o per evitar perills” com els insectes. “Les plantes tenen un creixement obert i condicionat a l’entorn”, diu. En aquest punt, l’investigador s’atreveix a fer conjectures polítiques directament associades al canvi climàtic. “El conjunt de plantes són la versió contrària a la indústria humana”, assegura en relació a l’emissió de CO2, que els vegetals absorbeixen i transformen en oxigen, mentre que els humans n’emetem en una proporció que trenca l’equilibri. El mateix principi il·lustra la seva definició de catàstrofes ambientals com la de Txernòbil, que considera un “laboratori del futur d’un planeta inhabitable per als humans”, o els efectes “irreversibles” dels grans incendis forestals. “No sempre la natura es regenera –afirma amb contundència–. Hem de tenir-ho present per continuar”.

El debat sobre intel·ligència vegetal ha estat l’últim del cicle comissariat pel filòsof Daniel Gamper i moderat per Antoni Bassas.