Ploradores, les oblidades actrius de la mort

PalmaHi ha una imatge de la infància que el pobler Pere Perelló Payeras, de 64 anys, té gravada en foc: “Amb el grup de nins jugàvem pel carrer i, quan hi havia una vetla d’un difunt en una casa, era habitual que tots hi entràssim per veure’l encara que no el coneguéssim”. Llavors, als pobles, el dol es vivia d’una manera més col·lectiva: “Els morts s’anunciaven amb tocs de campana, que eren els actuals WhatsApp.

La notícia s’escampava tot d’una amb el boca-orella i de sobte tothom apareixia a cal difunt per donar el condol. Hi anaven de negre. Eren uns temps en què predominaven les plantes baixes, que facilitaven les visites”. El pobler recorda especialment unes dones anomenades ploradores: “En teoria passaven el rosari, però no aturaven de plorar i de cridar. Em sorprenia la seva teatralitat, del tot esperpèntica. Deien coses com ‘Mirau, Déu meu, ha mort tan jove!’ o ‘Era un bon home i molt estimat!’. Tanta emotivitat a la sala feia que més d’un s’acubàs”.

Perelló és funcionari de l’Arxiu Municipal de sa Pobla i ha investigat la figura de les ploradores a través del testimoni de la gent gran: “Fins a l’esclat de la Guerra Civil el 1936 eren professionals que les famílies llogaven perquè lloassin els morts a la vetla. Després aquest rol passà a ser exercit per veïnes, que ja no cobraven”. El manacorí Rafel Perelló Bosch, gran estudiós de la cultura popular, en dona més detalls: “Abans, hi havia bastantes dones cegues que s’oferien per plorar. Era una manera que tenien de replegar quatre doblers, ja que hi havia moltes feines que no podien fer a causa dels seus problemes visuals”. La lletania de lloances que, entre gemecs, dedicaven al difunt es deia ‘fer combat’: “Plorar molt volia dir que es tenia en gran estima aquella persona. A Manacor hi hagué una dona que fou molt criticada perquè no vessà prou llàgrimes a la vetla del seu home”.

Figures ancestrals

L’origen de les ploradores podria estar a l’antic Egipte. A l’article Plañideras. Las profesionales del llanto funerario (2014) la historiadora Ana Valtierra assegura que al país dels faraons algunes dones seguien l’exemple d’Isis, la gran deessa de la maternitat i la fertilitat. Conta la història que Isis plorà desconsoladament mentre cercava les restes del seu espòs Osiris, que havia estat assassinat i esquarterat pel seu germà Seth. Aconseguí recollir-ne tots els trossos per poder-lo ressuscitar. Llavors, però, Osiris passà a viure al món dels morts, on exerciria de sobirà. Les ploradores egípcies, representades en nombroses pintures, agafarien el testimoni d’Isis com a actrius tràgiques que dramatitzaven el dolor amb gestos extrems: donant-se cops al pit, esquinçant-se les vestidures, rapinyant-se la cara o estirant-se els cabells. Amb aquest comportament actuaven, a més, com a éssers psicopomps, coneguts així perquè feien de guia als difunts en el trànsit cap al més enllà.

A la literatura grega també hi trobam ploradores. A la Ilíada, Homer descriu Hècuba, mare d’Hèctor, arrancant-se els cabells per la mort del seu fill. A Electra, la tragèdia d’Èsquil, un grup d’esclaves no atura de bramar mentre acompanyen l’heroïna a l’enterrament del seu pare, Agamèmnon. I a l’Antic Testament el profeta Jeremies incita les ‘ploraneres’ a plorar per la nació hebrea quan Judà i Israel són conquerides per l’emperador caldeu Nabucodonosor II. Amb el cristianisme, la figura de la ploradora seria representada per la penitent Maria Magdalena i la mateixa Verge Maria al peu de la creu del seu fill.

La mort femenina

“Tota la mort –assegura Pere Perelló– era femenina. Sempre eren les dones les que s’encarregaven de vetlar el difunt. Els homes solien sortir a fumar un cigarret o esperaven al cafè fent una copa”. Mentrestant, la gent donava el condol amb frases fetes com ‘Al cel el vegem’ o ‘Que pugueu pregar molts d’anys per ell’”. Rafel Perelló explica unes quantes supersticions que presidien aquest moment: “Quan una persona es moria, se solia penjar un llaç negre a les persianes i es buidava la casa de qualsevol element decoratiu que pogués manifestar alegria. També s’aturaven els rellotges, es treien els cossiols al corral i es tapaven les cisternes i els miralls. Com que es creia que l’ànima del finat sortia pel nas i per la boca, hi havia el perill que es veiés reflectida al mirall”.

Pere Perelló també té molt presents les vetles dels nins: “N’hi havia molts que perdien la vida ofegats als safaretjos o bé d’una malaltia. Se’ls posava dins una caixa blanca. Tota la decoració de la casa també era blanca, amb moltes teles. Era un color que representava la innocència i la virginitat”. Si la mort havia estat de dia, la vetla durava fins a la posta de sol. Si havia estat l’horabaixa, s’allargava fins a l’endemà, a trenc d’alba. “Aleshores –assegura el pobler– els homes s’enduien el bagul en un carro fins al cementeri. A partir de la dècada dels quaranta ja ho farien en cotxe. La comitiva podia estar encapçalada pel saig, que passava el rosari o deia parenostres”.

Les ploradores i la resta de dones quedaven al marge d’aquesta part del ritual: “Elles se n’anaven a l’església a esperar els homes per al funeral. Era un rol establert que ningú no qüestionava”. L’endemà, a primera hora del matí, el capellà ja oficiava l’enterrament, que també estava presidit per altres supersticions. “La família –conta Rafel Perelló– encomanava al mort coses de viva veu. S’hi podien sentir encàrrecs com: ‘Ja diràs al padrí que hem tingut un net o que hem comprat una finca de dues quarterades’”.

Un dol asfixiant

A sa Pobla, no va ser fins als anys vuitanta del segle XX que les dones pogueren anar a acomiadar-se dels seus éssers estimats als cementeris. “Fou un canvi de costums –afirma Pere Perelló– provocat per la transformació social que implicà el pas d’una societat agrària a una de terciària. Molta gent, dones incloses, deixà el camp per anar a fer feina als hotels”. Hi ha una cosa, amb tot, que no ha canviat: “Encara avui, en els funerals que es fan en alguns pobles, homes i dones seuen en bancs diferents i també solen donar el condol per separat”.

L’endemà de l’enterrament, les ploradores eren desplaçades per unes altres professionals femenines: les emblanquinadores. “Se les contractava –apunta el pobler– per blanquejar amb calç tota la casa del difunt, tant si havia mort d’una malaltia com si no. Era una manera de purificar-la [amb el mateix objectiu també es netejava el matalàs del finat]”. Si no hi havia mort, les emblanquinadores sempre tenien molta de demanda per Setmana Santa, en època primaveral, per posar a punt la llar. Amb el temps, aquesta tradició s’anà perdent i les parets passaren a ser empaperades o pintades.

Un cop finalitzats els rituals funeraris, començava el conegut període de dur el dol. “Podia durar –assenyala Pere Perelló– un any o dos. La família més propera del difunt havia de demostrar que la seva vida havia canviat. Pares, mares, fills, marits i mullers havien d’anar vestits de negre i tenien prohibit participar en qualsevol mena de celebració. Tot plegat podia arribar a ser molt asfixiant. Abans la gent no tenia dret a viure el dol a la seva manera. Era un dol social. Ara, en canvi, és privat, silenciós”.

Tanatori, canvi de paradigma

La mort deixà de ser una experiència sociabilitzadora a mesura que, amb la modernitat, la societat s’anà secularitzant. A principi del segle XX molts cementeris començaren a construir una sala per vetlar els difunts que es coneixeria com a tanatori. “Fou –indica el de sa Pobla– la fi d’un ritual important que havia permès al poble acompanyar el veí en el trànsit al més enllà. A poc a poc la gent deixà d’anar als funerals i començà a viure d’esquena a la mort. En 50 anys hem passat de morts col·lectives a morts individuals. Se’t pot morir un familiar, fer-ne tots els tràmits i que ningú del poble se n’assabenti”.

La cineasta Sílvia Ventayol completa la radiografia de la deshumanització de la mort en els nous temps consumistes. El 2022 guanyà un premi Ciutat de Palma pel documental Mrs. Death, centrat en l’antiga pràctica occidental de fotografiar els difunts per tenir-ne un darrer record –a les Balears, fou habitual fins a final dels cinquanta, quan el boom turístic imposà una nova cultura. “Avui –diu– impera una visió capitalista de la mort. N’és una prova que, a Espanya, quan perds un familiar, només tens dret per normativa a tres dies de baixa. Això és una negació absoluta de la mort per continuar produint. A més, sembla que no tenim dret a sentir-nos malament, quan la felicitat no es pot entendre sense la tristesa”. En l’actual happycràcia, les ploradores tindrien més motius per vessar llàgrimes: “Hi ha un excés de culte a l’eterna joventut i a la bellesa. El sistema ens ven una gran mentida i ens fa oblidar que envellir i morir és llei de vida”.