Pastora Filigrana: “La població gitana es resisteix al model de consum capitalista”

PalmaAls marges –igual que la pel·lícula de Juan Diego Botto, En los márgenes– és on animen a cercar solucions les jornades Altres Veus, comissionades per Yayo Herrero i organitzades per la Direcció General de Cooperació del Govern aquest dissabte a Es Baluard. Sota el lema ‘Utopies feministes per canviar el món’, el programa inclou ponents com l’advocada i activista Pastora Filigrana, que conviden a pensar altres mons possibles a través de “col·lectius i comunitats que viuen des de fa temps en situacions de col·lapse”, com ara els pobles indígenes. O en el seu cas, el gitano.

Resistències feministes. Repensar el món des dels marges és el títol de la vostra ponència a Altres Veus. Com el desenvolupareu?

— La idea de les organitzadores és posar exemples de maneres de cooperació i organització que normalment estan als marges. La idea és pensar altres mons, on el manteniment de la vida sigui possible. Per trobar solucions, sembla que només hem de cercar a grans manuals de pensadors i pensadores. El que volem ara és mirar cap a altres col·lectius i altres comunitats que viuen des de fa temps en situacions de col·lapse i que han hagut d’organitzar les seves vides des de la cooperació per sostenir-se.

I vós us centrau en la comunitat gitana.

— Intent contar la història del poble gitano a l’estat espanyol. Concretament, les estratègies culturals que han hagut de posar en pràctica per sobreviure 500 anys de persecució sistemàtica que cercava que abandonassin la seva identitat com a persones gitanes. Sobretot, es va intentar que deixassin els seus oficis per fer feina en sectors laborals que ningú volia. És una història de resistència al destí que el poder els imposava, mentre que ells i elles intentaven mantenir maneres de viure diferents. Els valors, les pràctiques, l’autogestió i el mutualisme que es donen a les comunitats gitanes són font d’inspiració en aquest sentit.

Parlau de la vida del poble gitano com a alternativa al capitalisme. Per què?

— La normativa contra la població gitana perseguia sobretot els oficis, perquè apostaven per feines autònomes, que permetien no sotmetre’s a la renda i al salari en termes marxistes –és a dir, no vendre la força del treball. Alguns exemples són la compravenda, la venda ambulant, l’artesania, la ferreria, la cistelleria... I la legislació que es va fer ho perseguia i imposava, amb molta violència –fins i tot amb pena de mort–, que abandonassin els seus oficis i que s’adaptassin als models de producció. Els reservaven els llocs que ningú volia, com les mines o el camp.

Què cal extreure d’aquí?

— La població gitana advoca per una autogestió de les seves vides i una resistència al model de consum capitalista. Això és una gran pista. Quan parlam d’autogestió sembla que ho hem inventat als centres socials autogestionats, però no. Parlam de la sobirania de vides i recursos. En un model neoliberal com aquest, intentam aportar una estratègia emancipadora. No es tracta de viure com els gitanos en el segle XVII, sinó de fixar-nos en els contravalors que hi ha i en les resistències al model de producció i repartiment de la riquesa que imposava un capitalisme incipient.

I això ho comparau amb el comunisme.

— A la meva tesi –que no vaig arribar a fer– volia comparar la legislació repressiva cap als moviments anarquistes i comunistes del segle XX amb la legislació repressiva antigitana. La lògica que hi ha darrere és la mateixa. És una mena de càstig a la desobediència del model de consum i producció. I la manera d’organitzar-se de la població gitana dels segles XVII i XVIII n’és un exemple. El fet de comercialitzar els seus productes manufacturats s’escapa de l’explotació.

També estudiau el sindicalisme. Què en reivindicau?

— Estratègies de mutualisme i cooperació. Hi ha tot un ventall de maneres d’organització en el nou sindicalisme, com el que lideren les treballadores del servei domèstic, que fan servir models que s’assemblen molt al mutualisme. No es basa a organitzar-se entorn d’una reivindicació només laboral, sinó de vida, incloent-hi altres aspectes, com l’habitatge. De fet, ni tan sols s’organitzen en un centre de treball, perquè cada una està a una casa diferent. Això ho vàrem veure molt clar en una trobada que vam fer fa un mes amb repartidores rider i treballadores de la llar, que tenen molt en comú. Al cap i a la fi, s’enfronten a la ‘uberització’ de l’economia, a l’atomització de les relacions laborals, sense centre de la feina i sense un patró clar.

El feminisme és l’altre activisme que practicau. Li manca incloure la perspectiva del poble gitano?

— El feminisme ha d’advocar per les pràctiques comunitàries. Un feminisme que pretén la igualtat real de les dones a escala del món ha de qüestionar el repartiment de la feina i la riquesa. Cal apostar per la cooperació i no per la competició. I no perquè no sigui moralment bo, sinó perquè sense models més comunitaris no es podrien aconseguir els objectius del moviment. Per això, demanam que el feminisme més hegemònic miri cap als marges, amb una realitat més diversa.

No ho està fent, ara mateix?

— No tot el feminisme mira cap allà. Hi ha un feminisme antiracista, que entén que no hi haurà igualtat de la dona mentre no hi hagi igualtat d’oportunitats etnoracials. L’enemic comú ens uneix: el patriarcat del colonialisme. Dues terceres parts de les dones no són blanques occidentals, sinó que estan travessades per altres opressions.

Un exemple és el cas de les jornaleres de Huelva, en el qual us vàreu implicar el 2019. La reivindicació va esclatar, però ha quedat silenciada. 

— Encara faig molta feina en el tema del camp, sobretot a Huelva, perquè visc a Sevilla. La reivindicació es va iniciar fa molts anys, almenys el 2005. Però és cert que el 2018 hi va haver un pic de suport massiu que va rompre la barrera del silenci. Ara, el fet que això sigui una causa principal del feminisme és una tasca que tenim des d’aquests sectors. Hem d’intentar convèncer que aquestes reivindicacions són tan feministes com qualsevol altra. Poc ens emanciparem les dones mentre un percentatge molt elevat estigui en situació de sobreexplotació i subhumanitat. Seria una fal·làcia pensar que podem avançar si no és amb tot el paquet.

També qüestionau la policia. És una institució que s’hauria de repensar?

— La policia s’hauria de revisar com exerceix. Ara bé, és cert que les forces i cossos de seguretat de l’Estat i l’ús de la violència estan pensades per garantir l’statu quo, perquè tot continuï funcionant com funciona. La policia manté així el capitalisme racial i masclista. Podria revisar-se i exercir en condicions de drets, de protecció dels drets fonamentals. Més enllà d’això, el que hem de qüestionar és la mateixa organització injusta de la societat i el fet que sigui necessari mantenir-la amb violència, incloent-hi la física. Alhora, hi ha tot un sistema judicial i penitenciari pensat per sostenir també l’statu quo i criminalitzar qui no el compleix, com passa amb la migració, la pobresa o la dissidència política, que es construeixen com a enemics.