El poble que viu del lloguer turístic

PollençaEl dit índex de Toni Soler, informàtic pollencí jubilat, assenyala una casa de dues plantes en un carrer que desemboca a la plaça Major de Pollença. “Aquí, quan jo era petit, hi havia una ferreteria. Ara tota la casa està venuda a un anglès”. Mou just uns centímetres la mà enlaire cap a la dreta i prossegueix: “Aquí hi havia un restaurant; ara volen fer-hi pàrquings. Aquí hi havia una botiga de roba de nins, una perruqueria, un bar i una papereria”, enumera mentre continua assenyalant. “Eren els negocis típics d’un poble i han desaparegut. Què hi queda? Botigues i coses per a guiris”. Just enfront d’aquestes cases venudes a estrangers hi ha una filera de negocis de roba de platja chic i d’altres amb molts de bols de ceràmica de motius marins. “La gent del poble va a comprar als grans supermercats als afores, que van arribar perquè hi havia una demanda. Els guiris surten del centre i també hi van a comprar begudes i salsitxes; i després tornen per sopar aquí”, diu sarcàstic. “Al vespre tot és ple de taules. I de guiris”, afegeix.

La visió crítica de Soler remarca la part més visible de com el lloguer turístic ha canviat la vida al municipi de les Balears amb més habitatges explotats sota aquesta figura (2.730); molt per davant dels següents en el llistat: Alcúdia (1.709), Sant Josep de sa Talaia (1.390), Ciutadella (1.346), Santanyí (1.138), Santa Eulària (1.029) i Palma (1.023), segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Pollença destaca (i lidera) igualment en la relació entre el nombre d’habitants (17.279) i el de places en habitatges vacacionals (16.865).

El lloguer vacacional a Pollença va començar a Cala Sant Vicenç i Formentor. A principis dels 70 hi havia pocs hotels i molta demanda. Els propietaris de la zona llogaven ca seva amb el personal i la barca. I el poble va començar a adonar-se que existia una oportunitat de progrés i un negoci esponerós. El cultiu del camp perdia pes i els terrenys canviaven d’ús, irremeiablement, sota el cant de sirenes de la prosperitat econòmica. “Tothom que tenia un xalet el va llogar. I qui tenia una finqueta amb una casa abandonada, que ja no servia per a l’agricultura, la va arreglar per llogar-la també. Et donava uns ingressos extres. A més, el cost de tenir una empresa contractada per a serveis de manteniment no era tan alt”, relata Soler, que, com a informàtic, va treballar en una agència turística emissora. “Jo vaig ser un dels que va llogar”, confessa, i avui sosté un discurs crític amb un fenomen que “es va extralimitar”.

Situació “controlada”

Un matrimoni pollencí recorda com “fa 40 anys” turistes desdoblats en empresaris oferien als propietaris pagar una reforma per després arribar a un acord d’explotació de les propietats: “T’arreglaven la casa, te la deixaven ben guapa, li feien una piscina i ells se’n feien càrrec amb totes les despeses. Més tard ja signaves un contracte estipulant els termes del lloguer”. Eren “acords” previs al mercat immobiliari desbocat i com a part d’una situació que es mantenia “controlada” a la part rural del municipi. Els locals llogaven a les mateixes famílies any rere any i, moltes vegades, ells mateixos s’encarregaven dels serveis de manteniment i de neteja. Als anys 90 el fenomen va anar expandint-se sense fre: “Quan ja no varen bastar les finques que tenien casa, varen començar a construir-les en qualsevol lloc. I després, el fenomen va arribar al poble”.

Aquest “va arribar al poble” vol dir que al centre de Pollença “dilluns cal reservar una taula per sopar dissabte” a un restaurant de la plaça, segons Marga Alemany, que, de la mateixa manera que utilitza la paraula ‘massificació’, reconeix els beneficis del lloguer turístic, com el que ella té amb un apartament del Port. “Pollença ha anat a millor. Jo no vaig poder estudiar. Es necessiten doblers per a tot i, si tenim un extra, podem fer més coses. A més, teníem finques abandonades que ara estan impecables”, defensa abans de justificar que “tot volta darrere els doblers”.

I aquest “va arribar al poble” es reflecteix en l’obertura d’agències immobiliàries que mostren els seus cartells en aparadors, una al costat de l’altra, com si la proximitat no afectàs el seu negoci. Pep Vicens hi està al capdavant d’una i, d’entrada, deixa clar que “el lloguer vacacional dona menjar al poble”. Ell fa feina amb operadors turístics britànics que li compren paquets incloent-hi l’habitatge i el cotxe, entre altres serveis. Una setmana en temporada alta en una casa de sis places turístiques pot rondar entre els 800 i els 1.000 euros. Al poble, les estades són més curtes que a foravila. “Són clients que no generen incidències, és turisme de qualitat. Sobren turistes? Sí, la meitat, però dels del tot inclòs”, sentencia, alhora que denuncia, com altres veïns, la falta de persecució contra el lloguer vacacional il·legal. “Els residents estrangers compren la casa per llogar-la, però només ens controlen a nosaltres. Si les institucions volguessin, podrien rastrejar els anuncis i posar fi a aquesta competència deslleial”. El negoci de Vicens sobreviu gràcies al producte immobiliari estrella de Pollença perquè li ofereix “un flux constant” d’ingressos. “Les cases de 1.000 euros només et serveixen per rebotar altres propietaris o propietats. Per donar roda dins de l’empresa. La venda és una carnisseria”, assegura.

“Ningú no els multa”

La regulació del lloguer vacacional va afavorir la feina de les immobiliàries. Els tràmits ja no es resolien amb un sobre d’efectiu, sinó que se’n derivaven uns processos administratius i fiscals més complexos i dels quals, segons denuncien els veïns, es lliuren els estrangers que lloguen il·legalment. “Tu veus que cada setmana entra una família distinta i ells diuen que es tracta d’amics. Entre la barrera de l’idioma i la falta de control, ningú no els multa. És injust per qui feim les coses com toca”, assegura una veïna.

Un fenomen tan arrelat en el municipi ha condicionat els resultats electorals dels partits polítics, que s’enfronten històricament –en el cas de l’esquerra– al repte de trobar un equilibri entre la protecció del territori i la permissivitat d’un negoci que suposa fins a dos terços de les places turístiques en el municipi.

El batle socialista de Pollença, Martí March, dona suport al lloguer vacacional legal, “concentrat en la part rural”, perquè és una “font de riquesa significativa”. Creu que al municipi “no existeix una massificació com en altres llocs amb un model de grans hotels” i demana la fi dels que lloguen il·legalment, contra qui hauria d’actuar “el Consell de Mallorca perquè té capacitat reguladora”. Amb vista de l’expansió del model de negoci, March reclama una normativa específica per al lloguer vacacional que “hauria de negociar-se de manera consensuada” entre tots els agents implicats.

El professor d’Història Contemporània de la UIB Pere Sales destaca com l’esquerra ha acabat per rendir-se davant una “estructura que beneficiava una gran part de la població”. “El PSM s’hi oposava i va claudicar, i el PSOE ni l’ha posat en dubte”, opina. No obstant això, l’especulació, la venda a estrangers i la dinàmica de les herències de les finques i cases genera “divisió” entre els pollencins amb propietats perquè “són conscients que els seus fills no les tindran i es veuran obligats a viure a sa Pobla o Campanet”. “És un efecte pervers, però tant el lloguer com la compravenda estan ja en mans estrangeres”. “S’expulsa la classe mitjana del poble mentre s’afavoreix una immigració que viu de feines relacionades amb el lloguer vacacional i a qui lloguen habitacions”. Així un propietari pot rendibilitzar un habitatge per 2.000 o 3.000 euros. “Però si qui aconsegueix doblers, viu millor, com revertiràs aquesta situació?”. En aquest sentit, la geògrafa Sònia Vives adverteix que s’està creant “un model especulatiu, no productiu, que transforma la societat” i “desplaça la vida quotidiana del centre dels municipis”.