Els pobles desapareguts de Mallorca

PalmaAvui, a Mallorca, hi ha prop d’un milió d’habitants en 52 municipis. Al segle XV n’hi havia 50.000 en 33 municipis. Mentre que temps després se’n crearen de nous, altres desaparegueren per raons diverses. El margalidà Antoni Mas, professor d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears (UIB), n’ha documentat una quinzena. Ho ha fet a partir del procés de colonització que s’inicià amb la conquesta de Jaume I el 1229. “La majoria dels nous pobladors –assegura– procedien de diferents parròquies rurals de la Catalunya oriental. S’assentaren sobre antics nuclis musulmans coneguts com a alqueries (‘llogaret’, en àrab). Solien ser indrets segurs, salubres i amb bones terres per cultivar”.

Després de tres segles de societat islàmica, els catalans es trobaren amb una Mallorca plena d’alqueries distribuïdes al llarg de 13 districtes administratius. De dimensions més reduïdes hi havia els rafals (‘cases de camp’). Llavors, molts dels seus topònims acabarien desapareixent. No hi faltarien, però, excepcions com Alcúdia... (‘el pujol’), Algaida (‘el bosc’), Binissalem (‘descendents de la pau’), Biniali (‘descendents d’Ali’), Biniamar (‘descendents del vermell’) o Marratxí (de Marràqueix, antiga capital del Marroc). L’únic assentament andalusí que mantingué, i fins i tot augmentà, la població fou Almallutx, a Escorca, que es convertí en refugi dels resistents fins a mitjan 1232. “Així i tot –assenyala Mas–, l’existència d’un oratori cristià del segle XIV apunta a una reocupació del nucli”.

Les primeres localitats de la Mallorca cristiana que desaparegueren varen ser a conseqüència de l’aplicació de les Ordenances de Jaume II el 1300. “L’objectiu –apunta l’historiador– era promoure una quinzena, com a mínim, de nous assentaments, anomenats pobles, en femení. L’únic que conservaria aquesta denominació és sa Pobla, ampliada originàriament amb la Pobla de Huialfàs (‘aigua del prat’, en àrab). Va néixer a partir de la despoblació de Crestatx, situat a quatre quilòmetres. Encara es conserva com a ermita del municipi”. Les pobles (en castellà, pueblas) eren nuclis en procés de creixement que s’acabaren convertint en viles, de major entitat en disposar d’infraestructures com una plaça, una església, peixateria, carnisseria.... “Avui –recorda l’historiador– Santa Margalida és l’únic poble que es coneix com la Vila. De fet, de petits, la gent de la meva generació ens pensàvem que en català era la Vila i en castellà Santa Margalida”.

A recer de les muralles

Prop de Crestatx, la competència d’aquells nous pobles també provocà l’abandonament de Guinyent. Els seus habitants foren obligats a traslladar-se més cap a la costa, a la vila d’Alcúdia, aixecada a partir de l’alqueria d’Al Kudi. “Sembla que Jaume II –diu el medievalista– feu abandonar l’església de Guinyent per construir-ne una altra dedicada a sant Jaume dins Alcúdia, que havia començat a ser emmurallada el 1298. Així mateix, la vila de Guinyent fou destruïda. Forae de les muralles tampoc no s’està d’arrasar el poble de Santa Maria de la Torre, situat damunt les restes de la ciutat romana de Pol·lèntia”. Uns altres habitants forçats igualment a arrecerar-se intramurs foren els de Capdepera. El 1300 s’inicià la construcció del castell i les seves muralles, església inclosa.

Algunes viles de pescadors arran de costa també s’esborraren del mapa per por d’un atac corsari. Fou el cas de la Palomera, a Sant Elm (Andratx), i ses Salines de Santanyí. “Aquest darrer nucli –apunta Mas– es desplaçà a l’interior amb el mateix nom i acabaria constituint un municipi propi, independent de Santanyí. Segons un document de 1395, fou a petició dels seus habitants, una quarantena, que es queixaven que a l’estiu havien d’anar a dormir a la garriga davant el risc de ser capturats”. No va ser fins al segle XVI que, davant l’increment del corsarisme, tota la costa mallorquina es dotà d’una extensa xarxa de torres de vigilància, les conegudes torres de guaita. El seu artífex va ser el polifacètic erudit manacorí Joan Baptista Binimelis (1539-1616). D’herència musulmana, ja hi havia les talaies (‘sentinella’, en àrab), punts de vigilància situats dalt d’un puig. En albirar una possible nau enemiga, els torrers o talaiers n’avisaven la resta de companys mitjançant senyes de foc (de nit) o fum (de dia).

També hi hagué viles que ‘moriren’ a mesura que l’aristocràcia anà comprant terres dels seus voltants. Fou el cas de Massanella (Mancor de la Vall), Biniforani (Bunyola), Binicanella (Son Servera) i el Rafalet (Algaida). Altres desaparegueren a causa de la mala qualitat de les seves terres, per problemes de salubritat o arran dels efectes de la pesta negra del segle XIV. Entre elles destaquen Bellver (Sant Llorenç des Cardassar), sa Granada (possiblement a Llucmajor), Bànyols (Alaró), Hero (Santa Margalida) i Sant Miquel de Campanet. “Amb tot –ressenya l’historiador–, una llegenda diu que aquest darrer nucli fou arrasat per una inundació. A mitjan segle XIV un turó dels voltants acolliria l’actual poble de Campanet, que mantindria l’oratori del seu antic poblat”.

Nous pobles

A partir del segle XVI, després de la revolta de les Germanies, es produí la formació de nous pobles. N’hi hagué dos de desapareguts al segle XIV que renaixeren. Foren Consell i Ariany, que en un principi depenia de Petra –se n’independitzaria el 1982, i es convertiria, així, en el municipi més jove de Mallorca. Al segle XVII Alanzell, un altre nucli que no havia arribat a prosperar, seria l’embrió de l’actual Vilafranca de Bonany, una “vila exempta d’impostos” que agafava el nom d’un llogaret homònim de l’Alt Camp, una comarca de Catalunya –per invocar la prosperitat, s’hi afegiria l’apel·latiu de Bonany. Adscrita inicialment també a Petra, se n’independitzaria a principi del segle XIX.

El segle XVII veié la llum igualment un nou topònim, Lloret, en substitució del de Manresa de la conquesta catalana. Al·ludia al convent de Nostra Senyora de Loreto establert el 1545 en una contrada que aleshores depenia de Sineu. El 1924 ja adquirí la categoria de municipi independent amb el nom de Lloret de Vistalegre. En aquella època tingué lloc l’última desaparició d’un poble de Mallorca, Biniarroi, a Mancor de la Vall. Nascut sobre una antiga alqueria, el 1721 una esllavissada de terres se n’endugué gran part de les cases. Igualment acabarien desapareixent algunes colònies agrícoles, de categoria inferior, nascudes al segle XIX. Fou el cas de Gatamoix a Alcúdia o els Fusterets a sa Pobla.

Llogarets

A partir del segle XVI també hi hagué molts de pobles que consolidaren els seus llogarets. “És una categoria –recorda Mas– que implica una idea de subordinació política, administrativa i econòmica respecte d’un nucli major”. Entre els segles XIX i XX n’hi hagué uns quants que assoliren la independència: el 1812, Búger, de Campanet; Lloseta, de Binissalem; el 1836, Maria de la Salut, de Santa Margalida; Llubí, de Muro; Estellencs, de Puigpunyent, i Banyalbufar, d’Esporles; el 1837, Fornalutx, de Sóller; el 1855, Costitx, de Sencelles, i el 1925 Mancor de la Vall, de Selva, i ses Salines, de Santanyí. En contra del que pugui fer pensar el topònim, el poble de Maria de la Salut prové d’una arrel àrab que significa ‘mirar’. El 1916 s’hi afegí ‘de la Salut’ per diferenciar-lo d’altres municipis homònims d’Espanya. El sobrenom responia a l’advocació de la Mare de Déu de la Salut, titular de la parròquia. Una altra advocació, la de Santa Maria del Camí, en canvi, seria la base del poble del Raiguer amb el mateix nom.

A Mallorca hi ha una vuitantena de llogarets. El 2016 el fotògraf inquer Pep Ramis els inventarià en el llibre Llogarets de Mallorca. Erigits també sobre antigues alqueries, uns ja s’han tornat més grossos que altres. De Selva en depenen Caimari, Moscari, Binibona i Biniamar. Aquest darrer acull un dels edificis més emblemàtics de l’illa, l’església Nova, que resta inacabada. D’inspiració neogòtica, fou un projecte ideat el 1910 pel palmesà Antoni Maura, que, entre el 1903 i el 1922, de manera interrompuda, ostentà la presidència del govern espanyol cinc vegades durant el regnat d’Alfons XIII.

Maura volgué tenir un detall amb el llogaret on vivia un oncle seu que visitava els estius de la seva infància. El temple, dissenyat per l’arquitecte Guillem Reynés, es començà a aixecar sobre un solar cedit per propietaris devots. Les obres, però, s’hagueren de paralitzar per la manca de finançament. D’aquells temps també data una altra església nova inacabada: la de Son Servera, un antic llogaret que el 1837 s’independitzà d’Artà. Fou projectada el 1905 per l’arquitecte modernista català Joan Rubió, deixeble d’Antoni Gaudí, que aleshores treballava en les obres de reforma de la Seu de Palma. Alguns llogarets ja han estat declarats Bé d’Interès Cultural (BIC). És el cas de ses Alqueries, ses Olleries i ses Coves, adscrits a Santa Eugènia. 

Pots llegir més Turista de coa d'ull aquí.